El laboratori del Dr. Iceta

La llista transversal fabricada pacientment al laboratori del líder del PSC alguna cosa deu tenir

Miquel Iceta, amb els altres candidats que configuren la llista per Barcelona a les eleccions del 21-D.
Miquel Iceta, amb els altres candidats que configuren la llista per Barcelona a les eleccions del 21-D. EFE

La llista pluripartidista que acaba de forjar el líder socialista català Miquel Iceta ha rebut en poques hores per totes bandes.

La indiferència despectiva de tanta premsa local (obcecada amb la il·lusió de recompondre l'esberlada unitat sobiranista) s'ha sumat a l'hostilitat i l'enuig de les xarxes radicals (furgant en una revisió de l'hemeroteca que gairebé sempre és ferotge).

A més, la pressió de l'oficialisme audiovisual indepe s'ha esforçat a ridiculitzar la comunió entre socialdemòcrates i democristians; els activistes locals atien contra els alcaldes del PSC; i el comunerisme d'Ada Colau s'autolesiona prescindint del seu millor ancoratge a una imatge de serietat responsable.

Tot plegat, un senyal que la llista transversal fabricada pacientment al laboratori del doctor Iceta alguna cosa deu tenir.

Té els sociates clàssics i els democristians post-Unió d'Units per Avançar; té progressistes d'ancoratge maragallista i personatges de l'escaire PSUC, i fins i tot propers a Podem; i té dirigents de les plataformes La tercera via, Federalistes d’Esquerres, Societat Civil Catalana, Portes Obertes del Catalanisme... I és que la societat catalana no s'esgota en les dues terminals civils subvencionades de l'ubic secessionisme d'agitació.

Té un programa d'aparença assenyada, que bategen amb certa pompa com a Pacte d'Estat per a Catalunya: les velles demandes autonomistes-autonomistes de la Generalitat a Mariano Rajoy; el desenvolupament (i si convé, reforma) de l'Estatut; la millora del finançament; un pla d'inversió estatal; una llei de pluralisme lingüístic per a les quatre llengües; la reforma constitucional.

Aquesta oferta té una certa aroma de compromesso storico, que va dibuixar en els primers setanta l'eurocomunista Enrico Berlinguer amb els democristians, i que va naufragar per culpa de l'assassinat d'Aldo Moro. I que després va reverberar en la laboriosa gestació del Partito Democratico, instigat per Romano Prodi, Massimo D’Alema, Giorgio Napolitano, Enrico Letta, Matteo Renzi...

O recorda també la confluència de moderantismes reformistes francesos encapçalada per Emmanuel Macron. Però aquesta vegada sota l'hegemonia del centreequerra.

Atents a aquest laboratori, que hi ha partit.