Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS

Alicia Giménez Bartlett: “Un assassí en sèrie és una ganga”

L'escriptora publica 'Mi querido asesino en serie' (Destino), novel·la en la qual la inspectora Petra Delicado es veu a les ordres d'un mosso

L'escriptora Alicia Giménez Bartlett, el 2015.
L'escriptora Alicia Giménez Bartlett, el 2015.

Ja en són onze: 10 novel·les més un llibre de relats protagonitzats per Petra Delicado. Però la inspectora té corda per a estona. “Fins que vegi que em repeteixo, quan això passi, l’acomiadarem amb honors”, diu Alicia Giménez Bartlett (Almansa, Albacete, 1951), creadora del personatge que, en aquest últim cas, Mi querido asesino en serie (Destino), busca algú que ha matat a ganivetades diverses dones. “Seguir un assassí en sèrie és una ganga”, diu l’autora, amb el seu característic sentit de l’humor. “Donen al policia tots els mitjans, li permeten fer el que vol, si resol el cas es converteix en el primer de la classe, la premsa l’enalteix…”. És la primera vegada que Petra i el seu inseparable sotsinspector Fermín Garzón es troben amb un serial killer, un misteriós criminal que mata les seves víctimes amb arma blanca, els desfigura la cara i deixa una nota de desengany amorós sobre el cos.

L’altra novetat del cas és que Petra, de la Policia Nacional, es veu obligada a col·laborar amb un inspector dels Mossos d’Esquadra. No és qüestió d’oportunisme: “Mai vaig pensar que es pogués donar una confrontació entre aquests cossos policials com la que estem vivint actualment”, aclareix Alicia Giménez Bartlett, que va començar la novel·la fa dos anys, molt abans que els esdeveniments es precipitessin a Catalunya. “En realitat, la rivalitat entre policies és un clàssic en el gènere. Només cal pensar en el típic xèrif d’un poble polsós perdut dels Estats Units que es queda amb cara de babau quan apareixen uns tios ben vestits i els diuen allò de: ‘FBI. El cas és nostre’”.

Roberto Fraile, el mosso de la novel·la, és el pol oposat a Petra: una altra generació, un altre cos policial, un altre sexe… Un tipus exageradament sa, exageradament disciplinat, exageradament ordenat, exageradament informat no pot congeniar amb una parella de policies que no es fien dels abstemis. L’imaginari mediatitzat podria portar el lector a dibuixar-se un retrat del protagonista semblant a… Josep Lluís Trapero, el major del cos policial autonòmic català. “De debò? No…! No hi té res a veure, de debò”, diu Alicia, que en escriure la novel·la mai havia vist cap foto de Trapero. “L’element humà jugarà el seu paper en aquesta relació”, avança l’autora.

Consells professionals

Giménez Bartlett ha tingut des del primer llibre de la sèrie (Ritos de muerte, 1996) la col·laboració d’una policia nacional de Barcelona, Margarita, que ve a ser l’alter ego de Petra Delicado. “Ara, en realitat, ja volo sola, però sempre sorgeix algun dubte i no vull ficar la pota, així que alguna trucada li solc fer”, diu l’escriptora. Pel que fa a l’assignació de casos policials, a Catalunya la cosa està clara: “Si apareix un mort a Barcelona, se n’encarreguen els Mossos”, explica l’escriptora. “En les meves novel·les anteriors sempre utilitzava alguna coartada perquè el cas caigués en mans de Petra. Ara, volia veure la seva reacció col·laborant amb un altre cos policial i amb un inspector jove a qui, a més, li adjudiquen el comandament. I de vegades, Petra em sorprèn”.

“Petra viu el costat negatiu de la ganga de seguir a un assassí en sèrie”, adverteix Giménez Bartlett. “He volgut destacar el que suposa per a una inspectora discreta, que treballa al seu aire, que li adjudiquin policies armats que l’acompanyen a totes bandes en la seva investigació. Per a ella és un conyàs”. En un moment donat, la protagonista se sent assetjada pels dos agents armats fins a les dents que no la deixen ni un instant. ‘Què fem, inspectora?’, li pregunten quan arriben a l’Hospital de la Vall d’Hebron: ‘Escaleu la façana’, respon Petra. “S’indigna de tenir dos robocops sempre darrere, no va amb ella ni amb Fermín”, diu Alicia.

Giménez Bartlett no només es dedica a la novel·la negra. A més del premi Pepe Carvalho, ha guanyat prestigiosos guardons com el Planeta o el Nadal. Però adora tornar a la seva sèrie policíaca i redescobrir els escenaris, retrobar-se amb els seus personatges i veure on la porten. “Mai planejo les meves novel·les negres”, assegura. “Imagina’t dos anys amb una història tancada, m’avorriria com una ostra! Escriure aquestes novel·les és una manera de viure-les. Això meu és com un joc literari en el qual busco la complicitat del lector”. Un joc tenyit d’humor, element bàsic en la literatura negra de Giménez Bartlett. Qui busqui un assassí en sèrie sagnant, que faci patir el lector, que l’atrapi amb violència… s’endurà un desencís. “Ara estic llegint Jo Nesbo, que m’encanta, i és terrible, et deixa sense alè… Això meu és una altra cosa”.

Després hi ha la premsa. “Vosaltres també sou un clàssic de la novel·la negra”, afirma, divertida i sense contemplacions. “I tret que el protagonista d’un llibre sigui un periodista, sou un element pertorbador, tirant a babau i una mica malcarat en el gènere negre”. Es refereix, per exemple, al tertulià que sap de tot, que també apareix, encara que sigui de reüll, en la novel·la: “Aquestes tertúlies no són periodisme, són un substitutiu del cafè de bar on es comenta l’actualitat, tot. I si un assassí en sèrie està lliure, no t’ho explico…”

MÉS INFORMACIÓ