_
_
_
_
_
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

Gràcies al 155

El debat sobre els presos i sobre l’article 155 està superat pels fets, és autènticament bizantí

Lluís Bassets
Manifestants demanen llibertat per als "presos polítics"
Manifestants demanen llibertat per als "presos polítics"Massimiliano Minocri (EL PAÍS)

Fa una mica d’angúnia que hi hagi gent amb tan poca vergonya per seguir dient encara que les idees són objecte de persecució a Espanya. O que no hi ha llibertat d’expressió, com es desprèn de les queixes del Col·legi d’Independentistes, perdó de Periodistes.

No cal seguir en el debat semàntic sobre si tenim polítics presos o presos polítics. Jo personalment no en vull de cap mena, ni polítics que estiguin a la presó per haver comés delictes de caire polític, com seria intentar donar un cop d’Estat, ni presos que fossin a la presó per expressar les seves opinions o idees. En tenim dels primers, i jo els voldria fora al més aviat possible, i no en tenim ni un de sol dels segons, i per això no cal discutir massa més sobre els presos polítics.

El nou argument sobre els presos de consciència o a causa de les seves idees ha entrat en aquest debat de la mà, primer de les declaracions de l’inefable fiscal Maza, i després de l’alliberament sota fiança de Forcadell i de la Mesa del Parlament, en compliment de les condicions exigides pels tribunals, sigui l’Audiència Nacional sigui el Suprem, per evitar la presó incondicional, tal com la pateixen ara Oriol Junqueras i els altres consellers i dirigents independentistes.

Tots ells saben a hores d’ara que, per evitar la presó incondicional, se’ls demana que acceptin la Constitució i l’aplicació de l’article 155, i d’aquesta demanda alguns en dedueixen que tot plegat demostra plenament que es tracta de presos per les seves idees, perquè no accepten la Constitució, ni el 155, ni tampoc volen renunciar a la via unilateral per obtenir la independència.

La realitat és que ningú està obligat, els deu presos tampoc, a acceptar totes aquestes condicions. El que se’ls demana als presos és una de les tres condicions imprescindibles per evitar la presó incondicional que se’ls ha dictat com a sospitosos de rebel·lió o sedició, a més d’alguns altres delictes de menor calibre. La primera condició respon al risc de fuga, que Puigdemont ha agreujat amb la seva actitud; però ben mirat, i sobretot amb les eleccions ja convocades, no sembla que sigui real. La segona condició, que és la destrucció de proves, que tampoc sembla massa evident, atès que ja no tenen accés als seus despatxos i que la policia judicial ja n’ha aplegat un munt.

L’única condició que pot interessar encara al tribunal és la tercera, la de la reincidència. Si els presos tenen la intenció de seguir fent el que havien fet fins al moment de la seva detenció –és a dir, intentar crear a Catalunya una república independent sobre les cendres de la Constitució espanyola i un cop escapçat el territori espanyol–, aleshores sembla del tot lògic que intentin impedir-ho els tribunals encarregats constitucionalment d’evitar que succeeixin coses d’aquesta mena.

La presó incondicional en prevenció d’una reiteració delictiva pot ser tan repugnant com es vulgui, i sobretot si s’aplica a polítics que coneixem i que fins i tot són amics i coneguts, però també és el que passa amb l’article 155. Ni el mateix Rajoy volia aplicar-lo. Una i altra cauen pel seu propi pes, com passa amb els objectes sotmesos a la llei de la gravetat. ¿O potser algú, la senyora Ponsatí pel que es dedueix de les seves declaracions a RAC1, pensava que es podia proclamar la república, suspendre la Constitució espanyola, sense comptar amb cap mena de força –cap, ni de la força autèntica, ni suport internacional, ni cap legalitat, ni tan sols la legitimitat d’una majoria social ben construïda–, i després deixar a la gent a la plaça i marxar de cap de setmana sense que passés res?

La presó i el 155 són molt greus, és cert. És una catàstrofe que s’hagi arribat fins aquí. Tot plegat és ben galdós per la democràcia espanyola i per l’autogovern català. Però no deixen de ser un efecte pràcticament inevitable d’una causa, com és un intent lent i frustrat de cop d’Estat parlamentari, en gravíssima vulneració de la legalitat i de l’ordre constitucional, que mai s’havia d’haver produït.

Tot això pertany a hores d’ara a un debat bizantí. La millor o potser l’única virtut del 155 és que serveix per fer unes eleccions tan aviat com es pot, i a les quals es presentarà tothom, de manera que ja estan legitimades per la via dels fets, inclús per la CUP. Si els polítics presos s’hi adapten i aconseguim entre tots que surtin i participin en la campanya, podrem deixar-la definitivament enrere i parlar del futur. Per cert, sense unilateralitat; dins de la Constitució encara que sigui per canviar la Constitució o per separar-se; i gràcies al 155.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Sobre la firma

Lluís Bassets
Escribe en EL PAÍS columnas y análisis sobre política, especialmente internacional. Ha escrito, entre otros, ‘El año de la Revolución' (Taurus), sobre las revueltas árabes, ‘La gran vergüenza. Ascenso y caída del mito de Jordi Pujol’ (Península) y un dietario pandémico y confinado con el título de ‘Les ciutats interiors’ (Galaxia Gutemberg).

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_