Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Acte de fe

El procés ho ha relativitzat tot i ha evidenciat com és de prima la línia que separa el patriota del traïdor

Membres de la Taula del Parlament després de declarar en el Suprem.
Membres de la Taula del Parlament després de declarar en el Suprem.

La presència de l’independentisme davant els tribunals s’ha comparat amb la dels heretges en els actes de fe. Contràriament a la idea generalitzada, en aquestes cerimònies tan festives i massives com lamentables per al penitent no s’executava a ningú: senzillament el reu abjurava dels seus (presumptes) pecats i mostrava penediment públic. El que comptava era el valor pedagògic del fet, que servís d’exemple davant la plebs. L’execució arribava després per part del braç secular.

La debilitat és ben humana i perfectament comprensible, però acostuma a estar renyida amb l’èpica. Si es desafia la legalitat amb una declaració unilateral d’independència és que interiorment s’està disposat a pagar un preu alt, encara que el gest es pugui revelar tan fugaç com inútil. S’ha de tenir molta confiança en què o el sacrifici val la pena o la valdrà a mitjà termini.

En el cas que ens ocupa, les evidències indiquen que ni ha estat ni serà així. El que va succeir dijous passat amb la compareixença de la Mesa del Parlament davant el Tribunal Suprem entronca amb la tradició del processisme que consisteix a dir una cosa davant els tribunals —una estratègia molt humana—, i una altra davant el megàfon. No és nou. Amb motiu de la consulta sobiranista del 9-N, Artur Mas va discórrer des d’un categòric “la responsabilitat és tota meva” fins a culpar per inacció el Tribunal Constitucional per no advertir “si tan clar era el delicte”. Pur instint de conservació s’argüirà. És cert i és un dret que assisteix a tothom. Però el processisme ha aconseguit fer d’això una virtut que ha revestit amb el mantell de la nova política.

El magisteri màxim en aquesta matèria l’ha desenvolupat el PDeCAT, que va passar de defensar les retallades a erigir-se en banderera de la revolució dels somriures; de protectora dels casinos a apòstol de l’economia cooperativa i antimonopolista. Ara l’univers independentista s’enfronta al galimaties monumental de tenir un Govern a l’exili belga, vuit consellers empresonats, els dos Jordis, Sànchez (ANC) i Cuixart (Òmnium) presos i l’espasa de Dàmocles de la justícia sobre el cap dels integrants de la Mesa del Parlament.

El panorama no pot ser més desolador i els nous passos que es fan, desconcertants. Al mateix temps que des de Brussel·les es reivindica la República, un manifest subscrit per personalitats independentistes i del món dels comuns retorna la fitxa a la casella teòricament superada pel processisme de demanar un referèndum legal i pactat amb l’Executiu central. Aquesta jugada resulta de lectura incomprensible per als qui sostenen que la República està viva i cal defensar-la.

Al món real, Catalunya és una autonomia intervinguda. No s’han complert ni tan sols les condicions fixades pel dissolt Consell Assessor para la Transició Nacional. Es parla del mandat de l’1 d’octubre obviant que els observadors internacionals designats per la mateixa Generalitat ho van desaconsellar explícitament com a base per a la declaració d’independència. Si els extraterrestres visitessin Catalunya no seria fàcil explicar-los —intentant objectivar al màxim— que estan en una república independent que al seu torn està intervinguda per una potència estrangera que és la seva gran enemiga.

Cada compareixença de l’independentisme davant els tribunals enfronta un món de ficció a un acte de fe rigorós, com els que protagonitza el fiscal general José Manuel Maza, a qui no li sap gens de greu estendre l’anatema a l’heretge al mateix temps que l’insta a tornar al bon camí. La petició de presó inflexiblement reiterada per Maza insisteix en aquest sentit. Potser convindria abandonar la política de terra cremada, de derrotes humiliants encara que sigui en detriment de la fe veritable. El procés ho ha relativitzat tot i ha evidenciat com és de prima la línia que separa el patriota del traïdor. Però fins i tot els grans inquisidors tenen els peus de fang, com demostra la reprovació el passat mes de maig de Maza pel Congrés dels Diputats per intentar obstaculitzar la investigació del cas Lezo de presumpta corrupció del PP. Potser cal confiar més en la misericòrdia i recordar que la infal·libilitat papal no va ser dogma fins al concili Vaticà I, el juliol del 1870, i no per casualitat: les tropes italianes preparaven el seu assalt final als Estats Pontificis. Amb freqüència les raons teològiques més elevades tenen arrels molt prosaiques.