Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Ni tristos podem deixar d’estar contents

El popular humorista mor a Màlaga als 84 anys per una angina de pit

L'humorista Chiquito de la Calzada el 1994. Vídeo: un dels acudits de l'humorista.

Fa anys, en una entrevista a Interviú, li van preguntar a Chiquito de la Calzada en quin idioma parlava al Japó, on va viure dos anys. “En el precís per poder menjar”, va respondre per aclarir que parlava el japonès pitjor que els mateixos japonesos, “que ja és dir”. Llavors Chiquito, que ha mort aquesta matinada als 85 anys, ja era cultura popular; entre tantes revolucions de finals de segle va aparèixer ell amb una cosa tan insòlita que Espanya, riure va i riure ve, va trigar una dècada a descobrir: un so. Llavors els riures van deixar pas a profundes reflexions que albergaven la possibilitat que Chiquito fos un geni o un marcià. Incapaç de catalogar-lo, Espanya va començar a catalogar-se a si mateixa i l'obra de Chiquito va aconseguir el seu zenit: que el carnisser de la cantonada et donés els bistecs amb un “pecadorrrrr” que se't posava la pell de gallina. Efectivament, el precís per poder menjar.

Per això sempre dic (avui és la primera vegada, pantomima full) que Chiquito no va ser un humor nou, ni va fundar una expressió artística, ni va resumir cap època ni va ser Internet abans d'Internet, alguna cosa que havia escrit en la primera línia i ara em sembla francament ridícul: Chiquito va inventar un fonema. Que potser ja estava aquí per a alguns esforços tremends, fins i tot com a últim sospir (jarl és el comiat total, amb l'ela del final tan perllongada que encara no l'hauràs acabat quan el funerari, trastornat, t'estigui ficant a la caixa), però que ningú havia contextualitzat amb les manetes en l'aire, aquest pas boig amb la mà al lumbar i el discurs el gran mèrit del qual era que ningú hi parés atenció perquè eren els pitjors acudits de la història: rèiem perquè no els escoltàvem. Caballo de Bonanza, candemor i no puedorl: amb això vam anar tancant el segle. Adeu Cuba i Filipines en el XIX, benvinguts fistro i Papá Piquillo en el XX: al final sí que va resumir una època.

Aquest so Chiquito —aquest dribling que de sobte apareix en algun discurs sense intervenir-hi raó, de vegades també sense intervenir paraula, només un perllongat ultrasò per tornar després a les tasques— ha emparentat tothom a Espanya fins a dissoldre, com en la nit de festa de Serrat, les classes socials. Hi ha misèries de tot tipus i perfectes mal nascuts, però ningú, mai, pot evitar retornar amb un somriure de felicitat un “jarl” que apareix d'improvís, un “te da cuen” expressat amb gràcia (el “te da cuen” és més complicat i requereix una tècnica especial, si s'abusa pot resultar molest o incitar a la violència).

Chiquito vidu va ser el final: només va mig sobreviure a la mort d'un amor de mig segle, Pepita García. Va durar cinc anys qui sap amb quina força i amb quin dolor. Més d'una vegada va plorar en públic en recordar-la. Chiquito havia estat fabricat per a una altra cosa. Va tenir una celebritat que, en no entendre-la, es va fer agradable a tots en un món, el dels famosos, molt conscient de si mateix. Va aconseguir una cosa excelsa per a un artista: que el seu invent tingués encara més gràcia en el seu públic que en ell. El de Chiquito, al cap i a la fi, no era fer-nos gràcia, sinó fer-nos una mica més feliços.

Encara avui, sense venir al cas, després de tres o quatre mesos sense fer-ho, algú entretalla la respiració i deixa anar una frase, o emet un so, o fa el petit gest joiós. I 25 anys després segueix tenint aquesta espècie de gràcia, aquesta espècie d'encant, aquest rar bon rotllo que inspira un bon “candemor”, un “candemor” col·locat com Déu mana. Tot canvia. Vas a demanar-li al teu amic els 200 euros que et deu des de fa sis mesos, et respon “no puedor, no puedor, no puedor” ballant una miqueta al saló i li deixes altres 200.

Ni tristos podem deixar d'estar contents.