El CIE dels nens

Els seus noms estan escrits amb retolador verd sobre una pissarra blanca: Youssef, Ahmed, Rachid… Som al mes d’octubre i avui hi ha dotze menors no acompanyats (se’ls coneix com MENA) ocupant, en silenci, les cel·les 8, 9 i 10 dels calabossos de la Ciutat de la Justícia. Allà, en un espai reduït i sense llum natural, romanen fins a quatre dies tancats malgrat que no han comès cap delicte. Han arribat a Barcelona per formar-se i treballar. Però s’han trobat que la Generalitat, que hauria de donar-los protecció immediata, està desbordada.

La vivència d’aquests menors és anàloga a la dels immigrants adults tancats als centres d’internament d’estrangers (CIE) per no tenir els papers en regla: ni han delinquit ni estan detinguts, però se’ls reté contra la seva voluntat en un règim molt similar al carcerari. Amb els menors, la situació és més greu perquè, segons la llei, han d’estar tutelats des de la seva arribada a Catalunya per la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA).

L’àrea de custòdia dels Mossos és a la planta -1 de la Ciutat de la Justícia, que alberga els jutjats de Barcelona. És un calabós. S’hi accedeix a través d’una porta barrada. Hi ha dos tipus de cel·les, encara que idèntiques: unes per als menors que han delinquit —donen cops a la porta i exigeixen, en àrab i espanyol, que els deixin sortir— i unes altres per als menors “sota protecció”. Dormen sobre prims matalassets blaus, com els dels gimnasos escolars. No poden sortir i el telèfon mòbil se’ls requisa quan entren. Dues taules per jugar al parxís i a les dames trenquen la monotonia d’una sala on passen les hores sense gaire a fer.

Els MENA no haurien de ser aquí. O, almenys, haurien d’estar-hi el menor temps possible. El just perquè la DGAIA els assigni un centre d’acolliment. Des de fa uns mesos, aquest termini s’està dilatant d’una manera que jutges i fiscals veuen “inacceptable”. “Hi ha menors que arriben a passar aquí 100 hores, més que el temps màxim que qualsevol persona pot estar detinguda [72 hores]. Com que la porta tancada, molts pateixen atacs d’ansietat. Copegen les portes i cal reduir-los. També s’han barallat entre ells”, explica una funcionària.

Fins al setembre havien arribat a Catalunya 904 menors, més que en tot l’any passat (684). La majoria procedeixen del Rif, al Marroc. Tenen entre 14 i 17 anys, encara que n’hi ha més petits. Les seves famílies els animen a viatjar a Europa per buscar-se la vida. “Algunes s’endeuten per col·locar-ne un o dos a Espanya”. Els nois expliquen, a mossos i educadors, que creuen l’estret amb llanxa pneumàtica (300 euros el trajecte) i fins i tot amb moto aquàtica. Des d’Andalusia solen desplaçar-se amb autobús. Molts fan rumb a Barcelona, de vegades com a pas intermedi per trobar-se amb familiars en altres països. “Tots funcionen amb mòbil i xarxes socials. Altres nois els envien fotos d’aquí i venen. A la majoria no els tornem a veure, senyal que no es fiquen en embolics”, subratlla la funcionària.

Els nois acudeixen pel seu propi peu a les comissaries dels Mossos o són localitzats al carrer i portats davant a policia. La seva primera destinació és la Ciutat de la Justícia. Se’ls obre una fitxa i se’ls practiquen les proves (de canell o mandíbula) per determinar que, efectivament, tenen menys de 18 anys. Se’ls ofereix un entrepà i un suc. Des del primer minut s’avisa la DGAIA, que ha d’activar el mecanisme per buscar-los plaça. “El procediment està taxat i és ràpid. En qüestió d’hores es resol. No haurien d’estar en cel·les ni dormir aquí ni una nit”, admet Francisco Tabuenca, fiscal de menors de Barcelona.

Tabuenca és autor de l’informe que ha fet emergir el problema. Els menors passen un temps “excessiu” (més de tres dies, en alguns casos) a l’àrea de custòdia, on no reben “l’atenció i protecció integral que mereixen”. Els calabossos només poden acollir uns 20 nois i en els últims mesos s’han quedat petits, per la qual cosa se’ls ha traslladat a la planta baixa de l’edifici de la Fiscalia, on “dormen en matalassos” en la sala d’espera “per atendre l’arribada de públic en general”, denuncia el fiscal. Així passen les nits, en els mateixos matalassets i tapats amb una manta taronja, fins que la DGAIA els troba lloc en un centre de protecció.

Desbordada

Després de la denúncia del fiscal, la DGAIA va emetre una nota en la qual admet que s’ha vist desbordada per l’“allau d’arribades” al juliol, agost i setembre. Va anunciar que havia adequat unes “instal·lacions més confortables”, també a la Ciutat de la Justícia: la tercera planta de la Fiscalia, una sala semibuida i amb llum natural. Però la jutgessa degana de Barcelona, Mercè Caso, va parar la iniciativa pocs dies després d’engegar-se perquè l’espai “no reuneix cap garantia ni per a la seva salut ni per a la seva seguretat”. Caso recorda que només hi ha un bany (compartit amb el públic) i que els educadors van haver d’obrir les finestres per ventilar, una “maniobra prohibida” per risc de caigudes.

Caso alerta que els menors venen directament del carrer i no s’ha garantit “la seva salut ni la seva higiene adequada”. I recorda que “venen de situacions molt complexes, amb un importantíssim grau de tensió i amb una experiència vital d’enorme violència”. En una entrevista, la degana subratlla que l’ús dels calabossos per temps perllongat també és “inacceptable”. “Són menors, no delinqüents, la DGAIA ha de protegir-los des del moment en què són localitzats, no és una tasca ni dels Mossos ni de la Fiscalia”.

Encara que el problema ve des de lluny, la denúncia de jutges i fiscals ha activat alguns ressorts. La DGAIA ha anunciat la intenció de situar-los en un edifici no judicial al costat de la Ciutat de la Justícia, mentre que en els últims dies s’està evitant que els nois dormin a les cel·les. Tampoc se’ls ofereixen matalassets per dormir als passadissos, sinó que se’ls fa esperar als bancs de la sala d’espera, confirmen diverses fonts. “Les dependències judicials”, adverteix la degana, “no poden convertir-se en un alberg”. Els educadors, per la seva banda, saben que seguiran arribant més nois. “Quan els preguntem si queden nens al seu poble, ens diuen: ‘Sí i tant. I en queden molts per venir”.