_
_
_
_
_

Una setmana veient només TV3

La cadena pública catalana prioritza la causa comuna independentista en els seus informatius, en propaganda que inclou nens i en programes satírics suspesos quan no ve de gust fer broma

Íñigo Domínguez
Un cotxe de Tv3 entre la multitud en una concentració per demanar l'alliberament dels presidents de l'ANC i Òmnium, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, l'octubre passat.
Un cotxe de Tv3 entre la multitud en una concentració per demanar l'alliberament dels presidents de l'ANC i Òmnium, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, l'octubre passat.Joan Sánchez

El pitjor de passar una setmana veient TV3, i sense entrar en les tertúlies, és que tot és el tema català, clar, però és una experiència reveladora. En l’actual batalla de punts de vista té un paper central a Catalunya: la crisi política ha disparat la seva audiència —un 40% a l’octubre respecte el mes anterior— perquè en un clima de desconfiança molts catalans s’hi han replegat. Un de cada quatre s’informa a TV3. A l’octubre, Telenotícies Migdia, l’informatiu del migdia, va atreure una mitjana del 26,2% de quota de pantalla, seguit de La Sexta i Telecinco. S’entenen algunes coses si es recorda que el dia 1 d’octubre TVE va començar el seu telenotícies de les tres dient que el referèndum no s’havia celebrat i va donar unes poques imatges de càrregues policials. Ara bé, després de veure els informatius de TV3 aquesta setmana es comprendrà fàcilment la situació si diem que per moments fins i tot fan passables els telenotícies de TVE, que ja és dir molt. Tots els mitjans tenen els seus enfocaments i els seus defectes, no hi ha res més plural que això, però la diferència és que TV3 és un servei públic. Els seus informatius són esbiaixats? Doncs sí. Per com ho expliquen i pel que no diuen. I no és excusa al·legar que uns altres també ho fan. Amb una altra diferència: els periodistes de TVE protesten constantment pel contingut dels seus informatius, començant per la cobertura de l’1-0. La massa independentista és acrítica amb la seva televisió pública, perquè divideix entre amics i enemics: el crit “premsa espanyola manipuladora” és habitual en les manifestacions. TV3 no, és amiga.

Aquesta setmana hi ha hagut diversos episodis que criden l’atenció. Tot es pot verificar en les webs dels programes: per exemple, la vaga general convocada a Catalunya dimecres per un sindicat que representa l’1,5% dels treballadors —dada que el Telenotícies mai va donar, només va dir que era “minoritari”—. Titular de l’informatiu del migdia: “Mobilitat impossible per la vaga”. En realitat l’adhesió va ser escassa, així ho van dir les mateixes centrals majoritàries, però TV3 amb prou feines en va donar dades—–es va parlar de “seguiment desigual”—, i només va aportar valoracions polítiques. L’única dada: que a Mercabarna va disminuir un 80% la venda de fruita i un 30% la de peix, però això no era per la vaga, sinó pel bloqueig de carreteres. El Telenotícies va dedicar més de mitja hora a una monòtona successió de cada tall de trànsit, allà on hi havia un grup que s’asseia al terra. Transmetia una idea de mobilització total i massiva, quan n’hi havia prou amb una petita força d’activistes organitzada per tallar mig centenar de punts vials clau. L’endemà es retratava gairebé heroicament el grup que havia aguantat 24 hores a Puigcerdà i que a l’alba desbloquejava la frontera. Es va afegir un vídeo explicant com fins i tot els piquets —gairebé mai anomenats així, sinó “comitès de defensa de la república”— van anar l’endemà a netejar els llocs on havien estat. Tot molt civilitzat. La majoria dels que es veien a les imatges eren universitaris i joves, però apareixien declaracions de diverses persones grans. Provava de fer creure que és tota la societat la que es mou, no només el jovent.

Els presos polítics explicats a un nen

A l’informatiu del migdia de TV3 de dimecres, dia de la vaga general a Catalunya, va aparèixer en el minut 30 un nen d’uns onze anys d’un col·legi de Tortosa que explica davant les càmeres, contemplat amb admiració per dues companyes, per què no anaven a classe: “Per lluitar pel nostre país. Volem que els presos polítics surtin de la presó”. Els menors polititzats no són una sorpresa si s’ havia vist dos dies abans l’Info K, una espècie d’informatiu infantil, de reconeguda trajectòria i amb premis internacionals, que tradueix assumptes complexos als nens. El dilluns els va explicar què són els presos polítics. Aquest espai ja havia estat polèmic el 2 d’octubre amb un programa molt controvertit, en el qual explicaven com el més emocionant del món és organitzar un referèndum il·legal i els grans, “com en una pel·li”, amagaven les urnes i burlaven la policia, dividida en catalana, bona, i espanyola, dolentíssima. Aquesta vegada la presentadora va plantejar: “Segur, seguríssim, que aquests dies heu sentit els vostres pares que parlaven de polítics que estan a la presó, oi que sí?”. I si no, aquí estaven ells per explicar-ho. Van desfilar llavors explicacions didàctiques, en llenguatge infantil, sobre què és un pres polític. Però no es va il·lustrar, per posar un cas, amb l’exemple de Nelson Mandela, sinó amb les fotos dels Jordis i de tot el Govern, amb imatges de manifestacions alegres i festives i es va concloure que uns pensen que ells són presos polítics, i d’altres, no. És una altra manipulació semàntica de la crisi i un hàbit de la postveritat, amb l’agreujant de dirigir-lo a nens: els fets queden reduïts a una qüestió d’opinions. En un programa infantil es podria agafar un plàtan, i dir que hi ha gent que pensa que és una taronja, i dir-ho sense violència, i que decideixi el nen. El programa va passar després a assumptes realment infantils, com els animojis, però abans la presentadora va avisar: “D’aquest tema en seguirem parlant perquè és molt important, i tot apunta que no acabarà aquí”.

També ha estat significatiu el tractament de la denúncia contra vuit professors a la Seu d’Urgell per incitació a l’odi, pel que haurien dit a classe, davant de fills d’agents de la Guàrdia Civil, després del que va passar l’1 d’octubre. A TV3 se n’ha informat profusament, però no hi havia manera de saber de què se’ls acusava. Només es parlava de les mostres de suport i solidaritat davant el que semblava un evident despropòsit. A TVE ho van explicar així dimarts: “Declaren vuit professors denunciats per dir a alumnes de nou anys que la Guàrdia Civil és dolenta i ha matat una persona”. Que alguna cosa explica. Aquell dia TV3 va acompanyar la notícia amb un reportatge amb pedagogs i experts que il·lustraven que parlar de temes d’actualitat a classe és normal. Una catedràtica feia referència a l’escàndol que produïa fa anys començar a parlar de sexualitat “i dir que els nens no venien de París”.

Al marge de l’ordre de prioritats i els matisos, hi ha manipulacions més bastes. Dijous es va emetre un altre reportatge curiós arran de l’arrest de 13 ultradretans a València (minut 24.55). El presentador ho va introduir així: “En l’actual context polític els grups d’extrema

dreta s’han fet visibles i participen en moltes manifestacions contra la independència, aquestes manifestacions de vegades acaben en agressions”. L’equació de manifestació contra la independència igual a extrema dreta i agressió és recurrent. En aquest vídeo es van presentar energúmens i individus de grups ultres barrejades amb imatges de la mobilització multitudinària del 8 d’octubre. Un jove identificat com a “fotoperiodista expert en extrema dreta” advertia alarmat que aquests grupuscles s’estan unint “i volen crear un front nacional com a França”. Es van mostrar com a símptoma alarmant imatges d’una baralla el 12 d’octubre a la plaça de Catalunya, que en realitat va ser entre ultres de futbol. El reportatge concloïa ombrívol: “Només una petita part de les agressions arriben als jutjats”.

És una visió en la línia d’un sketch del programa satíric Polònia emès aquella mateixa nit, que proposava, precisament, una paròdia de l’informatiu de la cadena. “Commoció a Barcelona: en una manifestació per la unitat d’Espanya al final no hi ha hagut cap agressió feixista!”, deia el presentador. Seguia el testimoni d’una parella que comentava, sorpresa, com s’havien creuat amb un grup de gent amb la bandera d’Espanya i no els havien pegat! El cas de Polònia és especialment decebedor, perquè porten molts anys rient-se dels polítics i han fet coses molt bones, però ja són molt parcials. En les seves caricatures els independentistes poden ser enredaires, espavilats o eixelebrats, però ximple, ximple, gairebé cap. Són caricatures amables, de simpàtics bandarres, es parodien els seus trets de caràcter. En canvi, al Govern espanyol, de Rajoy cap avall són tots ximples, ridículs, rancis i ignorants. I malvats: odien Catalunya. Tot això es pot resumir en una cosa molt subtil que destil·la el programa: superioritat moral. Normal, veient com els pinten. En una escena del dijous dia 2 apareixien Rajoy, Sánchez i Rivera vestits de cirurgians davant un cos malalt, Catalunya, per aplicar-li quirúrgicament el 155 i allò acabava com una orgia sàdica de sang entre rialles de plaer.

Polònia, amb el pretext de la caricatura, l’exageració còmica de la realitat, també contribueix a conformar una realitat inventada amb poca relació amb els fets: el Govern espanyol apareix com la riota del món mundial, quan és Puigdemont qui ha recaptat un nul crèdit internacional, i aquest dijous Soraya Sáenz de Santamaría entrava a la Generalitat vestida de conqueridora de l’època dels Reis Catòlics, seguida de Zoido amb la bandera d’Espanya. L’aplicació del 155, que amb les eleccions s’assembla més aviat a la transició d’un govern en funcions, és presentada com una invasió. És més, aquest gag ja estava mig fet abans que es decidís el 155, imaginant como de terrible seria. Es va emetre alguna imatge a la bestreta abans que se suspengués el programa, el dijous dia 2. Perquè això ha estat el més notable. Soraya deia indignada en l’últim capítol, donant per feta una censura a Catalunya, que no existeix, que “TV3 hauria de plantejar-se quins són els límits de l’humor”. Però és que a Polònia ja s’ho han plantejat: no van emetre el programa del dia 2, afectats per l’empresonament de mig Govern. Va ser la prova de la seva falta de distància, quan un còmic no es casa amb ningú, menys amb el poder. Ho van anunciar amb aquest missatge: “Avui no hi ha programa, no tenim ganes de riure”. El director executiu de Polònia, Toni Soler, va afegir en una piulada: “No hi ha ganes de fer broma, ens n’anem als carrers #Llibertatpresospolitics”. El descrèdit és major perquè el potencial còmic de Puigdemont i els seus i les seves decisions en les últimes setmanes és innegable. Però amb aquest formidable material amb prou feines els donen algun revés. Al contrari, Polònia va acabar aquest dijous amb un sentit homenatge al Govern i als Jordis, amb música ensucrada de Simon & Garfunkel.

En la informació econòmica, el contrast del Telenotícies amb TVE és abismal. Dilluns, especialment, la cadena pública espanyola va donar fins a sis notícies sobre l’impacte negatiu de la crisi en l’economia catalana, començant per una que és fixa, una notícia diària: “Segueix creixent el nombre d’empreses que se’n van de Catalunya, ja en són 2.152“. Divendres, 2.338. A TV3 mai es parla de la fugida d’empreses i aquest dilluns només van donar una notícia: “L’economia catalana s’accelera un 3,5 %”.

Els silencis són abundants. TVE tampoc es manca, naturalment: dissabte, dia 4, no va dir res dels comentaris d’uns policies sobre Junqueras, que li deien “osset”. TV3, sí, i sense

emfatitzar-ho, en el minut 19.00. El Telenotícies del cap de setmana és més equilibrat que el de dilluns a divendres i, de vegades, no és fàcil intuir si un enfocament respon a la mala fe o, simplement, a part del gran problema de comprensió d’aquesta crisi: que des de Catalunya es veuen les coses d’una altra manera.

A TV3 dilluns es va obviar una notícia rellevant, que denota normalitat i no un estat d’excepció: el ministre de Justícia, Rafael Catalá, va afirmar que el 155 s’acabarà amb les eleccions del 21-D. En la visita dels alcaldes a Puigdemont a Brussel·les no es va dir que l’Eurocambra els va negar una sala. Però almenys divendres, minut 23.36 del migdia, per fi van aclarir un petit malentès: Amnistia Internacional desmentia que els Jordis i la resta d’empresonats siguin presos de consciència.

La retractació de Forcadell al Suprem es va quedar en els rètols de portada en “un canvi d’estratègia”, però perquè va decidir respondre els fiscals, no perquè assumia la legalitat i renegués de la DUI, cosa que dos informatius de TV3 —el de les 21.00 de dijous i el de les 14.30 de divendres— només van dir en la locució de passada. Al final es va produir aquest divertit fenomen de desmentir alguna cosa de la qual no s’ha informat prèviament: va sortir Joan Josep Nuet, el membre de la mesa del Parlament de Catalunya Sí Que és Pot, a defensar els seus col·legues “d’algunes crítiques”: “No tolero que se’ls titlli de traïdors”. Però per què? L’espectador de TV3, a qui no se li va explicar clarament aquesta clau, no deuria entendre gens.

En la bombolla de TV3 el món no només està mirant sorprès a Catalunya i els recolza, és el Govern espanyol el que es troba en dubte. Aquesta setmana han citat un article de The Times i han entrevistat una eurodiputada eslovena, tots dos crítics amb Rajoy. També és curiós de veure com s’esquiven les notícies inconvenients. Aquesta setmana, per exemple, el fracàs de la llista única independentista, que contradiu la idea d’un poble unit sense fissures en un ideal comú. Els informatius no van dir res sobre la incògnita, i per fi dimecres, quan ja va estar clar, es va deixar caure com alguna cosa sobreentesa (minut 36.15 al migdia). Però va merèixer més atenció —era el tercer titular d’arrencada— que l’exdirigent d’Unió Ramon Espadaler es passava al PSC. És més, l’endemà es va incidir en les crítiques de PP i Ciutadans cap a aquest fitxatge. En canvi, sobre la llista única, no va aparèixer ni una de les declaracions crítiques que es van creuar entre els partits independentistes.

Hi ha altres exemples graciosos d’assumptes sobre els quals no es parla, i després es passa directament a desmentir-los. És paradigmàtic el cas de la presumpta relació de l’exalcalde de Barcelona del PDeCAT, Xavier Trias, amb els Paradise Papers: era el quart titular de dilluns, però només perquè ell ho desmentia rotundament, en cap moment s’explicava què eren aquests papers i de què se l’acusava.

Però si hi ha alguna cosa que no existeix en els informatius catalans és Espanya. Entre el bloc català i el d’informació internacional amb prou feines fiquen una notícia sobre l’actualitat espanyola, i aquesta setmana gairebé tots els dies ha estat sobre el mateix tema: Gürtel. Espanya és Gürtel, a això s’ha reduït aquesta setmana. D’altra banda, en la mitja hora fixada per al monotema, la part no independentista gairebé no existeix, i en canvi és un degoteig de notícies com aquesta: suspensió d’un pessebre vivent a Linyola —2.650 veïns— en solidaritat amb els presos polítics (dimarts al migdia, minut 23.15). “No ho podem fer mentre hi hagi a la presó persones innocents”, declarava una senyora. Tot Catalunya seria una dolor. La idea és sempre la mateixa: el desig d’independència és aclaparant, total, i no el que és en realitat, no majoritari, segons les últimes eleccions. En aquest sentit, les postures contràries són residuals. Ciutadans, segon partit de Catalunya, sol aparèixer en el minut 20 o més enllà, amb una declaració d’Inés Arrimadas. El PSC, tercer partit, semblant. El dia de la vaga, Arrimadas va sortir en el minut 38.10, juntament amb García Albiol en menys d’un minut. La resta del món, en el minut 49. ANC i Òmnium, entitats privades, tenen igual o més protagonisme que la resta de partits no independentistes. Podem i la CUP apareixen rarament. I els partits espanyols ja ni existeixen.

No hi ha notícies d’Espanya, sigui de sequera, violència de gènere o l’arrest de gihadistes, tot i que Barcelona va patir un atemptat fa tres mesos. Per no sortir, no surt ni en el mapa del temps, on Catalunya apareix amb la Comunitat Valenciana, Balears i el sud de França. Però és que la política es menja també, a Catalunya, altres informacions socials o de qualsevol tipus, que no hi caben. Només existeix la lluita per la independència. La bona fe, que siguin idees legítimes, sembla legitimar tot. Els informatius, un programa satíric o un espai infantil destil·len un to de causa comuna que es creu, o es vol, hegemònica. Veient aquesta tele, davant d’aquest cúmul d’aparents evidències, a algú li podria arribar a sorprendre que es pugui pensar en una altra cosa. I això només en una setmana.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Sobre la firma

Íñigo Domínguez
Es periodista en EL PAÍS desde 2015. Antes fue corresponsal en Roma para El Correo y Vocento durante casi 15 años. Es autor de Crónicas de la Mafia; su segunda parte, Paletos Salvajes; y otros dos libros de viajes y reportajes.

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_