Imponderables electorals

Tot és excepcional en les eleccions del 21-D, tret de la voluntat de tots els partits de participar-hi. El procediment és estrany: ha estat el president Rajoy –mitjançant l’article 155– qui les ha convocat i no el dipositari natural de la competència, el president de la Generalitat. El context també és estrany, amb les institucions catalanes sota la tutela del Govern central i amb els qui governaven a Catalunya fins al 27 d’octubre a la presó o a Brussel·les. Malgrat tot, cap dels partits del bloc sobiranista han dubtat que calia presentar-se a les urnes. Tots hi seran buscant la revàlida, tot i saber que són moltes les incerteses que envolten la cita.

En tot just dos mesos es dirimirà la nova etapa política de Catalunya, en un context d’incertesa econòmica i social que ha sembrat la inquietud de manera molt transversal. Si hi ha alguna cosa repartida homogèniament en la societat catalana és l’estrès per tants mesos d’alta tensió política. Tot i que ha estat per camins diferents dels que les diverses parts s’havien imaginat, les eleccions arriben quan el sobiranisme ha tocat sostre pel que fa a la capacitat d’aconseguir els seus objectius, com han reconegut Carme Forcadell i els altres membres de la Mesa del Parlament en la seva declaració judicial. L’independentisme ha arribat a cotes insòlites de reconeixement, però amb les forces de què disposa no pot anar més enllà. La declaració d’independència va ser un acte simbòlic del qual tots coneixien la seva nul·la eficàcia legal. Pura representació.

En circumstàncies normals, una convocatòria electoral de final d’etapa hauria estat una oportunitat per renovar les persones i les idees. Però els dirigents sobiranistes són a la presó o a Brussel·les. I això els dona cobertura moral. Seria lleig –i difícil d’explicar a l’electorat– prescindir-ne en aquesta situació. La direcció del procés està en fase de dispersió i distanciament, hi ha dissonàncies en la interpretació de la partitura. Per això és exigible que els qui s’hi presentin, junts o per separat, expliquin clarament quin és el seu programa renovat, és a dir, el camí a seguir a partir d’ara.

La llista de país no troba acollida en els altres partits. Només un PDeCAT contra les cordes busca, una vegada més, que el salvin els seus socis. I la seva última carta és amenaçar-los amb una llista del president. A Esquerra hi ha la convicció que cadascú per separat suma més. I l’interès del partit és anar pel seu compte, ja que lidera totes les enquestes. La CUP va a la seva. Els comuns ja han confirmat la seva candidatura convidant els altres a fer constar al programa l’alliberament dels presos, el rebuig al 155 i l’aposta pel referèndum pactat. I el PSC intenta marcar distàncies amb el bloc unionista, amb una estranya i malenconiosa aliança amb els hereus d’Unió que pot desdibuixar encara més el seu perfil d’esquerres, ja deteriorat.

Encara que les enquestes dibuixin un panorama d’estabilitat electoral, i encara que pugui semblar que no hi ha gaires raons perquè hi hagi un desplaçament significatiu d’un bloc a l’altre, cal ser immensament prudent amb els pronòstics, no sigui que, una vegada més, la realitat mediàtica i la realitat social vagin per camins diferents. Hi ha quatre factors que poden produir moviments inesperats (i no sempre en la direcció que podria semblar més òbvia): els senyals ja evidents de frenada econòmica, que afecten molt especialment el comerç com a conseqüència d’una recessió en el consum; la reacció emocional i solidària per les actuacions judicials contra els dirigents del procés i per la destitució del Govern i el control de les institucions des de Madrid; l’estratègia judicial adoptada per la Mesa del Parlament, desactivant la República catalana i assumint l’article 155, que pot obrir bretxes d’incomprensió en el sobiranisme en liquidar el pensament il·lusori que servia com a guia; i el cansament psicològic d’una societat amb sobredosi de política.

Per una vegada, una caiguda de la participació probablement no afavoriria el sobiranisme. L’abstenció és el lloc natural de la frustració. Tots sabem el poder dels diners en els comportaments electorals. I tots sabem també el pes de factors emocionals difícils d’objectivar. Al sobiranisme li convé introduir els matisos (és a dir, diversificar les candidatures) perquè els seus electors tinguin més d’una raó per votar. No es pot viure només de pa, però tampoc només de pàtria.