Selecciona Edició
Connecta’t

Carles Pastor, un periodista rigorós

En el terreny professional no tolerava les imprecisions, però quan veia abatuts els més joves els donava pacientment un cop de mà

Carles Pastor.
Carles Pastor.

Va començar de molt jove en el món del periodisme. Eren temps en què la qüestió fonamental era el compromís polític per guanyar espais de llibertat. Nascut a Barcelona fa 69 anys, Carles Pastor era una persona inquieta, i això el va portar a situar-se a la primera línia en la lluita contra la dictadura franquista. Va estudiar a l’Escola Oficial de Periodisme de Barcelona i a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona, on es va llicenciar en Periodisme i Història, respectivament. Allà de seguida es van avenir amb Carlos Martínez Shaw, jove professor a tots dos centres i també compromès amb la lluita per les llibertats.

D’aquells anys també arrenca la seva amistat amb Xavier Vinader, periodista especialista en trames negres i clavegueres de l’Estat, i Oriol Arau, advocat defensor de Salvador Puig Antich, anarquista executat per la dictadura militar. Tots tres van anar de vacances junts: Pastor va posar el cotxe, un Seat 600, per fer el viatge fins a Suècia. Tots van sobreviure l’aventura. Eren anys de joventut en què va compartir inquietuds polítiques amb Francesc Arroyo o Xavier Vidal-Folch.

La descomposició del franquisme el va agafar treballant a Mundo-Diario, diari forja de periodistes rebels. Allà van treballar plegats amb Ángel Sánchez, Sebastián Serrano, Kiko Cusí, Francesc Baltasar, Ángeles López, August Puncernau i molts altres, que batallaven diàriament contra la censura per explicar què passava als convulsos carrers de la Barcelona tardofranquista. Després d’aquesta primera etapa, Antonio Franco el va fitxar per a un projecte nou que tot just arrencava: El Periódico de Catalunya. Allà va bregar encara més amb la política catalana. La seva especialitat eren les feixugues competències autonòmiques i els traspassos des de l’Administració central a la perifèria. En sabia molt, era rigorós i mai va buscar càrrecs, una espècie en vies d’extinció en les modernes redaccions que empaqueten presumptes productes informatius. Més tard es va enrolar a l’edició catalana d’EL PAÍS, que el 1982 va arrencar a Barcelona. Van destacar les seves informacions sobre el cas Casinos, que afectava Convergència, i el cas Filesa, que implicava el PSC i el PSOE. Eren temps en què es fumava a les redaccions. La seva imatge passant-se la mà pels cabells, amb un cigarro a la mà, perdent les seves formes tranquil·les a l’hora del tancament acompanyaran sempre els qui van tenir l’honor de compartir fum, nervis i taula amb ell.

La seva defensa dels drets dels treballadors el va portar en diverses ocasions a exercir-ne la representació a través dels comitès d'empresa. En el terreny professional no tolerava les imprecisions, però quan veia abatuts els més joves els donava pacientment un cop de mà. S’asseia davant del teclat de qualsevol terminal d’Atex i polia la informació. La seva última etapa professional el va portar novament a El Periódico, on va ser subdirector de Política i més tard d’Opinió.

En el seu recorregut sempre va tenir al seu costat la Maite, professora de literatura. Ella va ser la seva companya de tota la vida, amb la qual va tenir dos fills, l’Àlex i el David. N’estava molt orgullós. L’Àlex va guanyar amb el seu projecte de final de carrera Larutanatural el premi al millor curt internacional a Sundance. Al David li va passar el mateix amb Movie (theatre) hero al Coca Cola Refreshing Filmaker’s Award. El Carles i la Maite es van implicar a fons en la carrera dels seus fills. Atrafegats, se’ls podia veure portant càtering per als rodatges de l’Àlex o el David, directors també de llargmetratges com Carriers o Los últimos días.

Preocupat per la deriva del procés, en deixar l’activitat a El Periódico de Catalunya va passar a ocupar-se de tasques informatives a la plataforma Federalistes d’Esquerres. Dijous, i a causa d’una malaltia que arrossegava des de feia mesos, va marxar un bon periodista, un professional honest dels que dignifiquen l’ofici.