Selecciona Edició
Connecta’t
EP Firmas BLOGS Coordinado por Lluís Bassets
OPINIÓ

Maniobres revolucionàries

L’independentisme ha fet els assajos generals quan ja havia passat la data de l’estrena

Talls de trànsit a la C-32 el passat 8 de novembre.
Talls de trànsit a la C-32 el passat 8 de novembre.

Després de l’episodi Forcadell, amb la renúncia a les obres i a les pompes de la unilateralitat, cal encara tornar al que va passar dimecres, el dia de la vaga general, dimecres 8 de novembre. Els esdeveniments corren més que l’escriptura, sembla prou clar, i per això cal recuperar els fets que han restat sense comentar.

Primer de tot, assenyalar que la vaga de dimecres amb prou feines va ser una vaga i en tot cas segur que no va ser general. Potser per això mateix, que ja es veia a venir, n'hi van tornar a dir aturada de país, com ja havia passat també el 3 d’octubre, tot i que pròpiament tampoc va ser una aturada de res.

Es tractava, pel que sembla, de paralitzar el país sencer, si no de grat per força, gràcies a l’acció dels Comitès de Defensa de la República, la nova eina de moda que ha entrat en acció després de la falsa proclamació de la independència el dia 27 d’octubre. Doncs bé, això tampoc va succeir aquest cop, tot i els nombrosos talls de carreteres, autopistes i vies de tren a càrrec de piquets coactius, formats, principalment, per estudiants, normalment els més ben disposats de temps i d’energies per fer aquesta mena de feines.

Vaga ja n’hi va haver molt poca el 3 d’octubre, sobretot en els sectors industrials, i aquest 8 de novembre encara menys. La diferència més gran la va proporcionar l’Administració catalana, que va fer vaga ordenada des del Govern la primera vegada i només hi va participar en un 20 per cent en la segona, un cop aplicat el 155. Aquest cop el més visible de la vaga va ser la participació massiva dels mitjans de comunicació públics i concertats, l’únic sector controlat encara pel Govern destituït, que van voler donar la impressió d’un seguiment massiu i d’una paralització gairebé absoluta del país.

Entre els organitzadors de la jornada, tot i el fracàs de la vaga general i de l’aturada, es va voler transmetre una certa satisfacció. S’havia demostrat a l’enemic –“l’Estat”– que són ells els qui controlen el territori català (“els carrers seran sempre nostres”), sense que els diferents cossos de policia, tots junts, poguessin fer-hi res. Cada cop que vulguin –ens diuen– hi tornaran, i des de Madrid no tindran més remei que quedar-se badant mentre els prenen el pèl. No hi fa res la cara amplíssima de felicitat del ministre de l’Interior, més que content d’haver acabat la jornada sense ni una sola fotografia que pogués presentar-se com a prova visual de la resurrecció del règim franquista.

Els únics que no poden estar contents són les desenes de milers de ciutadans que van perdre una jornada de treball, negocis i viatges gràcies a la combativitat dels CDR i a la passivitat de la policia. Tenen l’avantatge que podran passar factura als responsables –d’una banda, els partits independentistes i, de l’altra, el PP– en les properes eleccions del 21 de desembre.

Per què ha servit, doncs, la jornada de protesta del dimecres 8 de novembre a més de fastiguejar els ciutadans? Al Govern del PP li ha fet molt de servei, perquè ha desgastat els convocants i li ha permès aquest cop exhibir el seu bon control dels Mossos d’Esquadra i fer-ho amb prudència i moderació. Si els perjudicats directament pels talls el poden castigar a les urnes, n’hi haurà que el premiaran per haver demostrat una certa finezza política.

També ha fet servei a la CUP i a la gent més radicalitzada, que han tingut l’oportunitat de fer unes maniobres revolucionàries de control de fronteres i vies de comunicació, després d’haver somniat en la vaga general, el gran mite revolucionari que havia d’acompanyar la presa del poder. En el moment clau, la vaga general obrera esdevenia vaga insurreccional o expropiatòria, que significava l’ocupació i l’apropiació per la classe obrera dels mitjans de producció, és a dir, les fàbriques.

Atès el resultat de les maniobres, els radicals no haurien d’estar gaire eufòrics. Sobretot per una raó fonamental: arriben tard. Aquest actors fan assajos generals quan ja ha passat la data de l’estrena. Al marge de les molèsties i del mal econòmic infligit al país i a la imatge de Catalunya –que tot plegat ja és prou i massa– aquestes maniobres, les segones que es fan si comptem la primera aturada de país del 3 d’octubre, haurien estat molt més perilloses i preocupants si s’haguessin produït acompanyant o just després de la fallida proclamació de la república.

Afortunadament, ni el Govern ni l’ANC ho havien preparat. Això sí que haurien estat autèntics tumults i en alguns casos ben adients fins i tot amb la hipòtesi de la violència, tal com l’explica el jutge del Suprem, Pablo Llarena, en la seva interlocutòria de presó condicional. Carme Forcadell ens tranquil·litza amb l’explicació que dona: és un moviment pacífic, la República era merament simbòlica. Tot era una gran ficció. Ara és molt aviat per saber-ho, però a vegades dona la sensació que ens hem salvat pels pèls.