Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

L’oportunitat del 21-D

En dos anys s’han quedat sense arguments. El 21 de desembre tenim l’oportunitat de deixar-ho clar a les urnes. No la desaprofitem

Dia de la declaració unilateral d'independència.
Dia de la declaració unilateral d'independència.

Dos anys després de les eleccions que el separatisme va presentar com els últims comicis autonòmics, els catalans tornarem a les urnes el 21 de desembre. Si llavors la situació era greu, ara és dramàtica perquè, encara que de manera enrevessada –per no dir espectral–, els partits separatistes han acabat complint la seva promesa electoral de proclamar unilateralment la independència, ja estem tenint un desagradable aperitiu de les seves ominoses conseqüències amb la fugida d’empreses, la inseguretat jurídica i el trencament de la convivència a Catalunya. En efecte, Junts pel Sí es va presentar a les eleccions del 2015 amb un programa que preveia la proclamació de la independència en cas que les forces independentistes obtinguessin la majoria, i ara Puigdemont passeja per Brussel·les queixant-se que ningú els prohibís llavors incloure aquest punt al programa si després no se’ls permetria implementar-lo com volguessin. La seva queixa reflecteix la seva inconsistència i el seu desconeixement del que és la democràcia constitucional pròpia d’un Estat de dret.

Cap autoritat electoral ni judicial va impedir que Junts pel Sí i la CUP es presentessin amb un programa nítidament independentista a les eleccions del 2015, perquè la democràcia espanyola, a diferència de l’alemanya o la francesa, permet que un partit pugui presentar-se a les eleccions amb un programa manifestament contrari a l’ordre constitucional establert. També un partit hipercentralista podria presentar-se a unes generals i fins i tot guanyar-les amb un programa basat en la supressió de les comunitats autònomes, però això no li donaria dret a implementar-lo sense aconseguir abans els suports parlamentaris necessaris per dur a terme la reforma agreujada de l’article 2 de la Constitució, que “reconeix i garanteix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i regions que integren Espanya”.

La Constitució espanyola, com la nord-americana, entre d’altres, no té clàusules d’intangibilitat, és a dir, que tots i cadascun dels seus preceptes es poden reformar mitjançant les majories legislatives previstes a aquest efecte i sempre d’acord amb el principi de competència. Això convé recordar-ho també als qui, de manera imprudent, pensen aquests dies en la possibilitat d’il·legalitzar partits independentistes. Com ha recordat en diverses ocasions el Tribunal Constitucional (TC), la democràcia espanyola no és una democràcia militant, sinó una democràcia oberta i procedimental que permet defensar qualsevol objectiu polític, inclosa l’eventual secessió d’una part del territori, propòsit que el mateix TC considera legítim, però que implica necessàriament una reforma agreujada de la Constitució. Queda clar que, en el fons, fins i tot Puigdemont i companyia saben que no se’ls jutja per les seves idees, sinó per haver intentat imposar-les ignorant la Constitució i l’Estatut i desobeint sistemàticament resolucions del Tribunal Constitucional. Una altra cosa és el que diguin en públic amb finalitats propagandístiques.

Sembla ser que, abans de completar el seu disbarat el 27 d’octubre, Puigdemont va dubtar en l’últim moment i va voler convocar eleccions, renunciar a la consumació de la DUI i així evitar, almenys, les conseqüències penals més greus que es poguessin derivar dels seus actes. Es coneix també que tenia un acord amb el Govern central perquè atenués l’aplicació de l’article 155. Finalment, com tantes altres vegades, Puigdemont va sucumbir a la pressió dels sectors més radicals d’ERC, de la CUP i del seu propi partit i va decidir no convocar eleccions i declarar la independència des del Parlament. També amb finalitats propagandístiques, Puigdemont va intentar responsabilitzar de la seva fugida endavant el Govern central, però ara sabem que va ser el mateix Puigdemont qui va trencar l’acord per por que els guardians de les essències de la Catalunya eterna li pengessin el malnom de traïdor, de botifler.

Podria haver convocat ell les eleccions, argumentant que volia ser el president de tots els catalans, però va decidir seguir sent-ho únicament dels independentistes, i entre aquests ara ja només dels més radicals. El seu error ha estat creure que l’independentisme no era en bona mesura un estat d’ànim, sinó l’estat natural dels catalans, com si la seva força no depengués que els seus líders actuessin amb diligència i responsabilitat. Han subestimat la capacitat autocrítica dels catalans, sobretot dels independentistes. Ara, el seu únic actiu electoral consisteix a fer-nos creure que Junqueras i companyia són a la presó provisional per les seves idees, però, com ja hem vist, el mateix Puigdemont reconeix que mai els han posat cap trava per presentar-se a les eleccions amb programes independentistes. El problema no són les seves idees, sinó els seus actes.

El 2015 els partits separatistes es van presentar amb una tríada de mentides estratègiques com a únic bagatge argumental: 1) la continuïtat a la UE d’una Catalunya independent i el seu reconeixement internacional unànime; 2) les empreses i els bancs no marxaran mai de Catalunya (Artur Mas dixit), i 3) la secessió no generarà fractura social. En dos anys s’han quedat sense arguments. El 21 de desembre tenim l’oportunitat de deixar-ho clar a les urnes. No la desaprofitem.