Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS
marginalia

L’edat mitjana per a joves

El llibre de Le Goff és cabdal per combatre la progressiva i autopreuada ignorància del personal

Tapís 'La dama de l'unicorn' que apareix al llibre de Le Goff.
Tapís 'La dama de l'unicorn' que apareix al llibre de Le Goff.

Si tenim present que el personal ostenta cada dia una més gran indiferència o ignorància —i les dues coses juntes— envers tot el que va succeir al món abans que un hom arribés a la vida, llavors hem d’acceptar que qualsevol mètode divulgatiu per explicar que hi ha un passat darrere de les nostres vides importantíssim per a explicar-se molts assumptes actuals és una tasca elogiable. Això ha fet l’editorial Viena en publicar el llibret del medievalista Jacques Le Goff sobre els deu segles de l’edat mitjana, tretze (del V al XVIII) si acceptem la consideració que avui posseeix aquesta llarga edat segons una pila d’historiadors: L’edat mitjana explicada als joves i als no tan joves, versió catalana de Daniel Venteo, amb “alçades” al lloc que hi hauria de dir “altures” i “millors” on s’hauria de llegir “més bé”, oh tempora ortogràfiques! (Barcelona, Viena, 2017).

El llibre es llegeix en un parell d’hores, o menys, i dona una idea concisa sobre aquella edat que, per gran error, els anglesos van denominar “the dark ages”, però que els medievalistes de categoria, com el nostre Anton Maria Espadaler, consideren un dels moments més fascinadors de la història de la cultura europea per les seves transformacions entre l’Imperi romà i les noves estructures socials, culturals i religioses de l’edat moderna.

Le Goff és un gran historiador (1924-2014), però aquest llibre presenta algunes errades d’origen etimològic, i d’altres d’ordre conceptual, que cal assenyalar abans de fer-ne una lloança vera. Per exemple, Le Goff diu que la llengua llatina “va esdevenir la llengua culta, escrita, i així romandrà fins al segle XV”: en realitat, almenys en tant que llengua de la filosofia i de la diplomàcia, el llatí no va desaparèixer fins ben entrat el XVIII: en llatí van escriure Descartes (francès com Le Goff, per cert) i fins i tot Leibniz. També opina que la paraula universitat té a veure amb el concepte dels ensenyaments “universals”, cosa no certa: la paraula universitas, del lèxic llatí de la baixa edat mitjana —al temps que es van crear aquests institucions, començant per Bolonya— volia dir “gremi”, i es feia servir tant per als gremis dels sabaters com per al gremi dels ensenyants i els ensenyats. També diu que els romans van denominar la península Ibèrica amb la paraula “Espanya”, que és paraula no llatina: en van dir Hispania, dividida en dues parts, la ulterior i la citerior. Són errades difícils d’entendre en el cas d’un medievalista que dominava el llatí tan bé com els filòlegs.

Dit això, és cert que el llibre presenta un resum molt exacte i global de la història, les grans institucions de l’edat mitjana (església, reialesa i feudalisme), i que es llegeix amb gust i molt de profit. Un supervisor ha afegit a aquest llibre de Le Goff, entre claudàtors, notícies complementàries relatives a la història de Catalunya, que de vegades resulten tendencioses, com ara suposar que els comtats de Catalunya van tenir alguna cosa a veure amb el concepte de “reialesa”. Per a desgràcia nostra, no hi ha reis catalans que no ho siguin de la Corona d’Aragó, mai de Catalunya, llevat que ens posem ideològics i independentistes. Per contra, sí que hi ha reis de València i de Mallorca, i després, per accions de domini, reis de Nàpols i Sicília. Alguna cosa deu tenir a veure, això, amb l’adoctrinament dels nostres joves a les escoles; però no es pot afegir al text de Le Goff aquesta mena de falses perspectives.

Dit això, el llibre resultarà molt útil als nostres lectors joves i no tan joves. S’ennovaran del que va representar el dogma catòlic en la fundació d’Europa; sabran què significava l’ordre del meravellós —avui altra vegada tan explotat en llibres i pel·lícules— en la cultura medieval (el fabulós unicorn, per mostra); tindran notícia del feudalisme —molt supervivent en terres del regne de Castella, per exemple en la figura dels propietaris latifundistes d’Andalusia, gens a Catalunya—; i se sorprendran que la figura de la Mare de Déu determinés l’alta consideració de la dona —en els poetes en especial: trobadors del XII, stilnovistes del XIII (Cavalcanti, Dante) o humanistes del XIV (Petrarca), consideració que, per desgràcia, no afectava ningú més que les grans dames, o les dames exemple, com Laura o Beatriu.

Músics, comerciants, lladres, burgesos o ciutadans (a partir del segle XII), catedrals, dames i senyors, jueus, heretges (els càtars!) i ordes monàstics desfilen en aquest resum tan ben fet, per a il·lustració, com ja hem dit, de la progressiva i molt autopreuada ignorància del personal jove, i no tan jove, dels nostres dies. Gran iniciativa editorial.