Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS
provocacions

Amors que maten

"Recordo Carles Puigdemont com un estudiant callat, bon xicot i força gris"

Carles Puigdemont, a l'acte amb 200 alcaldes a Brussel·les.
Carles Puigdemont, a l'acte amb 200 alcaldes a Brussel·les. AFP

Posats a buscar responsables del desgavell que tenim a Catalunya, en trobaríem molts: Jordi Pujol, perquè amb el seu nacionalisme va adobar el terreny on ha crescut el desastre; Mariano Rajoy, per la seva inacció; el trio Forcadell-Junqueras-Puigdemont (and company), els directors de la radiotelevisió catalana, etc. Però avui parlaré d’un responsable a l’ombra, parlaré d’Artur Mas.

El primer pas va ser el fatídic “pas al costat” que va causar que Puigdemont fos elegit president. No sé ben bé si això va ser una exigència de les CUP o si va ser perquè Mas va veure en l’exalcalde de Girona una persona fàcil de maniobrar per tal que ell pogués manar des de l’ombra. Puigdemont no era la persona adequada. Ho dic perquè va ser alumne meu a la Facultat de Filologia de la Universitat de Girona. El recordo com un estudiant callat, bon xicot i força gris. No va acabar la carrera de Filologia, i a mi em va sorprendre moltíssim que aconseguís accedir a l’alcaldia de Girona. I no cal dir que, quan vaig saber que accedia, encara que fos d’una manera anormal, a la presidència de la Generalitat, si em punxen, no em treuen sang.

El final de Puigdemont no pot ser més trist: ha fet un ridícul espantós. Tothom ha observat estupefacte la seva trajectòria com a president. Poca gent sensata pensava que vulneraria sense una majoria suficient l’Estatut, la Constitució i l’Estat de dret, i que, després de dir una cosa i fer la contrària, fugís a Brussel·les per evitar la justícia. I a cada minut que passa es crispa més.

Però no el culpo gaire, perquè estic segur que l’han guiat malament, sobretot Mas, que, amb el seu tombant a favor de la independència, l’ha arrossegat al patètic atzucac on ara es troba. Ja s’han donat tres respostes a aquest fet: (1) perquè si la vella Convergència no s’ajuntava amb ERC formant Junts pel Sí, s’hagués quedat amb un nombre miserable de vots; (2) perquè amb tot aquest embolic, passen a segon terme el tres per cent i la resta de la corrupció de la vella Convergència, que en lloc de dir-se PDeCAT, ja que es volien canviar de nom, s’havien d’haver dit el PDFN: Partit de Fer Negocis; i (3): perquè amb la independència Mas i altres deixaven d’estar imputats, inhabilitats i multats. Hi ha amors que maten, i l’amor de Mas envers Puigdemont n’és un exemple paradigmàtic.

Deixant a part els desastres econòmics que ha causat la incertesa política per culpa de l’independentisme mal plantejat i mal fet, deixant a part la fractura social i la inquietud sembrada al país, hi ha un altre mal del qual es parla poc: la gent s’ha enganxat a la petita pantalla per assuaujar l’angoixa causada per la realitat. Aconsello a tothom que tanqui el televisor, que torni a agafar un llibre, que torni a sortir de casa, però no per anar a manifestacions, sinó per tornar a anar al Liceu, al teatre, al cine, i a comprar sense por tot el que calgui. I els causants del desastre, si són feliços bramant i picant de mans, que ho facin. Jo sempre estic a favor de la felicitat.