Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS

La nova Casa Vicens

El més singular és la nova escala que uneix l'edifici original amb l'ampliació de 1925

Casa Vicens.
Casa Vicens.

La primera obra rellevant d’Antoni Gaudí, construïda el 1885, ha estat restaurada i transformada i serà visitable a partir de la setmana vinent. La casa té tres plantes, que contenen, entre d’altres, dos espais per a exposicions, una d’itinerant i una altra d’estable, i un soterrani amb una botiga. Tots aquests espais, lligats per una especialíssima escala blanca que serpenteja lliurement dins d’un pati cobert que traspassa tota l’alçada de la casa, duent la llum des del terrat fins al soterrani. La casa, al llarg dels seus més de 130 anys de vida, ha sofert diverses modificacions, mutilacions i ampliacions; la més important, realitzada el 1925 per Joan Baptista Serra Martínez, és la que ha estat objecte d’una intervenció radical en aquesta darrera reforma.

Des del punt de vista estrictament de la restauració, llueixen altre cop algunes de les peces de la casa, les façanes i tots els sofisticats elements i estris que acompanyen les finestres i la veranda. Aquesta darrera és la més singular, amb les gelosies orientals, els bancs i una font amb brollador incorporada que pot donar-nos una idea de l’atmosfera que aquesta peça virada a ponent, amb el costat més llarg del jardí al seu davant, devia tenir. Ara llueix espectacular, tal com fan algunes de les finestres i balconeres, com per exemple les dues situades a la cantonada que mira al nord-oest. Gelosies de fusta, persianes i balcons que, juntament amb les filigranes ceràmiques de les golfes, remats i miradors, donen la impressió de ser una mena de prolongació vertical del desaparegut jardí.

La nova Casa Vicens en són ara tres, la primera, l’ampliació i la reforma. A l’interior de la casa original, una barreja d’elements utilitaris, com ara les portes incrustades a les cantonades amb una hàbil sincronització de rellotger i una profusió de decoració que no deixa paret sense vestir, s’escampa pels sostres amb la fantasia desbordant del principiant. El fumador del costat del menjador, una petita habitació diagonalitzada, és un exponent d’aquesta imaginació novella amb el seu sostre amb mocàrabs d’un blau Montserrat, que l’hi atorga un aire morisc que tant agradava a un altre reusenc il·lustre com era Mariano Fortuny, mort poc abans de l’inici d’aquesta casa.

L’element més singular i interessant de la reforma és, sens dubte, l’escala situada a cavall de la part ampliada el 1925 i la casa original, i que serveix de nexe d’unió entre aquestes. La nova escala posseeix, malgrat la seva aparent tortuositat i les seves baranes gruixudes i irregulars, una continuïtat espacial superior a la dels espais alliberats d’algunes separacions per allotjar les exposicions. El blanc de la nova escala i els cromàtics interiors de Gaudí són, paradoxalment, igualment sensorials. L’escala de baranes de gruixos irregulars semblants a la pela d’una taronja té aquesta qualitat d’edifici esculpit tan difícil d’aconseguir en l’arquitectura moderna, com assenyalava l’arquitecte Colin Rowe en un text memorable: Les matemàtiques de la casa ideal.

Tot això recorda allò de l’anomenada “planta lliure” (sense parets), que sol dur aparellada una secció rígida, mentre que la planta de murs portants comporta en canvi una “secció lliure”, cosa que es tradueix volumètricament en una coberta subtractiva i una coberta additiva, respectivament. La visita al terrat, obligatòria, mostra clarament les cobertes de les cases que conté la Casa Vicens, l’additiva, amb els plecs dels aiguavessos de les teulades de la casa original del 1885, i la subtractiva de superfície plana del terrat de l’ampliació del 1925.

La decisió dels projectistes de la reforma actual ha estat de no moblar les peces. Una qüestió gens banal i especialment complexa. Tan sols cal pensar en altres cases museïtzades a Barcelona; tot plegat ens diu que reformar una casa per ser visitada no és gens fàcil, les cases són difícils de mostrar. Aquí no podem deixar de pensar que, de fet, les finestres, la veranda, els balcons i el mirador estan perfectament moblats amb un conjunt de variats seients i artefactes i, òbviament, els especials revestiments de parets i sostres també moblen, d’alguna manera, els interiors. Però tot i així els mobles, els llibres i les col·leccions més variades són pròpies de la casa que vol ser habitada i li donen versemblança. En aquest sentit, les dues sales dedicades a les exposicions de la Casa Vicens amb el temps podrien inspirar-se més en els gabinets de curiositats, de mobles desaparellats, vitrines i quadres, que en els museus didàctics, massa afectats per la síndrome del llibre interactiu tridimensional i que es tornaran vells abans que aquesta bonica casa transformada.