Selecciona Edició
Connecta’t

Androides i andròmines

Capek modernitzà el tema de la revolta contra el creador lligant-lo al progrés industrial

Una de les primeres representacions de R.U.R., el 1922.
Una de les primeres representacions de R.U.R., el 1922.

Cada cop que diem robot, Karel Capek (Malé Svatonovice, República Txeca, 1890 - Praga 1938) es regira a la tomba (el somou la satisfacció, s’entén). Que robot sigui un manlleu prou divulgat és mèrit de Capek i d’una reeixida obra de teatre de 1920, on els obrers mecànics assetgen la humanitat. Cert que va ser el germà, Josef, qui va convèncer Karel de les connotacions de servitud i feina dura que robota inspira en les llengües eslaves, però la popularització del terme és conquesta de l’escriptor bohemi (bohemi en el sentit de txec, no pas d’escriptor que malviu de l’ofici; a Capek, encara que el Nobel se li resistís fins a set vegades, el reconeixement li va arribar en vida).

Lluny del que alguns preferirien, l’ampli espectre de la literatura fantàstica no tendeix a l’evasió, ben al contrari, es proposa la invasió de la realitat; s’escriu fantàstic, si més no, amb el desig d’influir-hi (en la realitat) i deixar-lo tocat (el públic). De vegades, els danys són col·laterals, fortuïts. El millor exemple és aquest neologisme, robot, que encunyat per figurar en un drama futurista en llengua txeca, acaba penetrant els parlants de tants i tants idiomes. Poc s’ho devia pensar Capek, que va escriure en el període d’entreguerres i va morir el 1938, que el terme es dilataria en una vida tan llarga. Robot, ara, és paraula tronada: tenim robots que aspiren a fer la feina bruta de casa, robots de cuina per trinxar, emulsionar i coure al vapor, i una disciplina específica, la robòtica, que regala als llecs les molt instructives batalles de robots (a ultrança, com han de ser els duels).

Fa poc que Males Herbes, editorial gens canònica però sempre sistemàtica, ha rescatat aquesta peça amb androides i títol empresarial: R.U.R. (Rossum’s Universal Robots). Gràcies a ella, a Capek se li van obrir les portes de les escenes europees. Al Théâtre des Champs Elysées va causar sensació, i el 1928 (per no ser menys que París) s’estrenava la versió catalana, al Teatre Romea, sota la direcció d’Adrià Gual. Els crítics dels diaris de dretes (els de l’època) es van trobar amb el destret de ressenyar-la minimitzant les correspondències socials.

Androides i andròmines

R.U.R.

Karel Capek
Traducció de Núria Mirabet
Males Herbes
227 pàg. 15 euros

Malgrat la fabulació robòtica, l’anàlisi de l’obra clama paraules gruixudes; explotació capitalista, deshumanització fabril, societat de classes, disputes nacionalistes... El fet és que, de tan obvi, el quid polític de l’obra és vergonyós de comentar: a R.U.R. passa que els súbdits s’alcen contra els amos (i dos més dos són quatre). En el fons, la trama és vella com la mateixa literatura. La revolta contra el creador, diguem-li desafiament lluciferí, o prometeic, es remunta a les primeres albors del món. És un conflicte que reprèn John Milton a El paradís perdut, i Mary Shelley, amb el seu monstre i el seu científic, que a la seva manera també viola les lleis del Creador. Capek modernitza el tema lligant-lo al progrés industrial, i fantasiejant amb els favors de la biotecnologia. Com els androides de Blade Runner, els de Capek són indistingibles dels seus anàlegs humans, tenen data de caducitat i no poden reproduir-se. Els temem, nosaltres, perquè ens resulten aliens i familiars a la vegada. Aquí rau la sinistralitat del robot, és el nostre bessó i pot substituir-nos.

Curiositat: en la traducció dels anys vint, la de Carles Capdevila i A. V. Bejcek, no es parla de robots sinó de rabots. L’elecció ens sembla menys insòlita si acudim al diccionari Aguiló, que ens diu que rabotegar és “replicar, desobeir”, i cita el famós misogin franciscà: “La deuen adoctrinar de honrar pare e mare e de basar-li les mans e de hobehir a tot ço que ells manen e de no rabotaguar”.

Però al R.U.R. de 2017, afortunadament, dels robots se’n diu robots. La força de l’ús i el DIEC2 manen. L’actual traducció és de Núria Mirabet, qui, feliçment, ja va encarregar-se de La guerra de les salamandres (Males Herbes, 2016), la novel·la més llegida de Capek; més còmica i més rica, sí, però igualment pròxima a la idea d’esclavisme que R.U.R.porta a escena.

Pot ser que els ginys de Capek semblin d’una altra època, tenen un aire entre naïf i rígid, però cada generació lectora té el compromís de buscar ressons en les obres prèvies; i si cal reactivar androides d’un segle enrere, doncs se’ls reactiva i llestos. Sempre dona bons resultats fer arqueologia i comprendre com veia el futur la gent del passat.