Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS

L’edat d’or de la joieria catalana

Un llibre de luxe reuneix els joiers i les seves obres creades entre 1852 i 1939, període d'esplendor d’un sector que lluita per superar la crisi

Quatre joies que identifiquen els dissenys dels Masriera que encara es poden adquirir a les joieries Bagués Masriera.
Quatre joies que identifiquen els dissenys dels Masriera que encara es poden adquirir a les joieries Bagués Masriera.

Al començament del 2008 es va presentar a la joieria Bagués Masriera del passeig de Gràcia un home que va deixar muts gairebé tothom. D’un bell estoig en va treure un porte-bouquet que havia adquirit en una subhasta a Londres. Aquest complement de la indumentària femenina, una mena de got de tot just nou centímetres, creat amb l’única missió de poder portar un pom de flors, estava fabricat en or, esmalts, diamants, robins, maragdes i perles, i presentava una decoració en relleu amb flors de lis i roses, al·legòriques a les cases reials espanyola i britànica. El responsable de la joieria va buscar el porte-bouquet als àlbums de models creats per Masriera Hermanos. I allà hi era. Aquesta peça única s’havia creat arran de l’encàrrec d’un grup de monàrquics de l’alta burgesia catalana que, després d’organitzar una subscripció, el van regalar a la futura reina Victòria de Battenberg (neta de la reina Victòria d’Anglaterra), que s’havia de casar amb el rei Alfons XIII el 1906. No va ser l’únic regal que li van fer aquests potentats. També van encarregar a Masriera una diadema d’or, brillants, diamants, perles i esmalts que lamentablement s’ha perdut, però pels dibuixos i les fotografies se sap que era una peça excepcional equiparable a qualsevol producció dels grans tallers europeus d’aleshores.

Arracada d’arengada de Josep Masriera (1838).
Arracada d’arengada de Josep Masriera (1838).

El joier Lluís Masriera va ser l’autor d’aquestes peces excepcionals i un dels protagonistes del llibre Joieria i orfebreria catalana 1852-1939 escrit per Pilar Vélez, historiadora de l’art i directora del Museu del Disseny de Barcelona, en el qual es fa un repàs d’aquest període, gairebé un segle, considerat l’edat d’or de la joieria catalana pel nivell assolit en les produccions, en què les arts decoratives, entre elles la joieria, van acabar ocupant el seu espai en el món de l’art amb majúscules.

Però el llibre joia (valgui la redundància), editat per Enciclopèdia Catalana, que el ven en un estoig acompanyat d’un anell, arracades i fermall dissenyats per Lluís Masriera —del qual s’han editat 200 exemplars, que es poden adquirir amb una, dues o les tres joies per un total de 11.495 euros—, pretén mostrar l’ampli ventall dels creadors joiers que van treballar en aquest període, que s’estén entre les últimes passanties i l’examen que passava l’aprenent per poder ser mestre després de la seva formació —i per tant parlen d’un món artesanal—, fins al món industrial que representen el modernisme i el noucentisme i que acaba amb les avantguardes artístiques. Un període de temps en què els joiers catalans van saber elevar la seva activitat a la categoria d’art i que la Guerra Civil va posar fi de forma brusca.

El 'porte-bouquet' que es va regalar a la reina Victòria, creat el 1906 per Lluís Masriera.
El 'porte-bouquet' que es va regalar a la reina Victòria, creat el 1906 per Lluís Masriera.

Però el llibre joia (valgui la redundància), editat per Enciclopèdia Catalana, que el ven en un estoig acompanyat d’un anell, arracades i fermall dissenyats per Lluís Masriera —del qual s’han editat 200 exemplars, que es poden adquirir amb una, dues o les tres joies per un total de 11.495 euros—, pretén mostrar l’ampli ventall dels creadors joiers que van treballar en aquest període, que s’estén entre les últimes passanties, l’examen que passava l’aprenent per poder ser mestre després de la seva formació —i per tant parlen d’un món artesanal—, fins al món industrial que representen el modernisme i el noucentisme i que acaba amb les avantguardes artístiques. Un període de temps en què els joiers catalans van saber elevar la seva activitat a la categoria d’art i que la Guerra Civil va posar fi de forma brusca.

La ciutat de París sempre ha estat un referent en el món de l’art, en el de la joieria també, i creadors com René Lalique i les seves creacions eren un model a imitar. “Amb la restauració borbònica del 1874 després de l’exili d’Isabel II, es va produir un salt per a tothom, però Barcelona no era París, era una ciutat molt petita, una capital de províncies amb molta desestabilització, fins que l’Exposició Universal de 1888 va permetre fer el salt a la modernitat”. Ho assegura Pilar Vélez, l’autora d’aquest llibre que analitza “un trosset” de la joieria catalana que inclou Lluís Masriera. “Lalique és l’home del moment, però Luis Masriera també va treballar fora, com ara per al marxant Siegfried Bing, que el 1895 va obrir una botiga anomenada L’Art Nouveau que va acabar sent símbol i denominació d’un moviment artístic”.

Fermall d’esmalt 'plique-à-jouer' creat el 1908 per Lluís Masriera.
Fermall d’esmalt 'plique-à-jouer' creat el 1908 per Lluís Masriera.

L’artista global que va ser Lluís Masriera ho tenia tot per triomfar i esdevenir el referent de “la joia de l’art” a Catalunya. Format en les millors escoles de Ginebra, tenia el que Vélez diu “el sentiment i la sensibilitat plàstica que altres dels seus germans que estaven en el negoci no van tenir”. Fins a ell tots els joiers a Barcelona repetien dibuixos i formes. El 1900, després de tornar d’una visita a París i de conèixer el treball de Lalique, va fondre les peces del seu establiment per transformar-les en altres de noves. No van faltar els que van dir que era boig. A les seves esquenes tenia una llarga tradició familiar, d’avis, pares i oncles que respon a una formació gremial. De fet, Josep Masriera, el seu avi i fundador de la nissaga, va ser un dels creadors de la peça més autòctona de la joieria catalana, l’arengada, una enorme arracada de fins a 15 centímetres formada per tres cossos desmuntables que va estar vigent des del segle XVIII fins a meitat del XIX. Els Masriera, a més, tenien un vessant industrial modern, comptaven amb els tallers més innovadors de la ciutat, un de joieria i un altre d’orfebreria, i controlaven el màrqueting i la publicitat per vendre les peces.

Plaqueta amb cap d’Hermes realitzada amb Esmalt de Barcelona per Lluís Masriera en 1913.
Plaqueta amb cap d’Hermes realitzada amb Esmalt de Barcelona per Lluís Masriera en 1913.

Ningú com Lluís Masriera va controlar l’esmalt, sobretot el translúcid, finestrat o plique-à-jour, una tècnica depurada i bellíssima, el millor material per donar vida al món floral i als habitants del bosc, reals i fantàstics, del gust modernista. Una superació d’aquest material és el que es va batejar com Esmalt de Barcelona, una mena de delicats camafeus que va fer que es creessin poques peces. Amb aquesta denominació Masriera va demostrar, abans que ningú, el sentit de marca a l’unir les seves creacions a una ciutat obstinada a ser moderna per sobre de tot.

Joan Masriera Campins va continuar amb el negoci fins als anys cinquanta del segle XX, moment en què va vendre l’impressionant taller amb façana de temple clàssic del carrer Bailèn i el negoci a la família Carreras, amb la qual s’havia fusionat el 1915; un negoci que, anys més tard, va passar a mans de la família Bagués, que continua creant els dissenys Masriera i que està al darrere de les tres joies que es venen al costat del llibre.

No obstant això, Vélez, intenta desmarcar-se dels Masriera en aquest llibre i exposa el ventall d’autors que van treballar llavors. De fet, una de les aportacions del seu treball és la llista de biografies de prop d’un centenar de joiers, moltes d’elles obtingudes a partir de la informació apareguda a la premsa en què s’anunciaven, s’informava i es feien crítiques de les exposicions de joies, com passava amb la pintura.

Penjoll noucentista de Jaume Mercadé (1917).
Penjoll noucentista de Jaume Mercadé (1917).

Vélez repassa la participació de joiers en exposicions internacionals, que va servir per donar a conèixer els seus treballs i veure com es movien, i quin pes tenien en la indústria i el comerç famílies i joiers com els Soler, Carreras, Cabot, Macià, entre d’altres. El treball de Vélez ha permès recuperar peces que no estaven catalogades perquè estaven en mans privades. “Moltes s’han perdut perquè han acabat foses”. També ha consultat els fons dels museus, com el Museu Nacional d’Art de Catalunya, el Museu Marés, que Vélez va dirigir entre 1995 i 2012, i el Museu del Disseny, que ara dirigeix, els quals són els grans centres que conserven col·leccions de joies. “La joieria no està ben representada a les col·leccions públiques, però es coneixen col·leccions particulars amb peces catalanes molt notables i els mateixos joiers guarden peces molt interessants”, assegura.

Després de les produccions modernistes van arribar els creadors noucentistes, formats en el modernisme però immersos en el projecte de modernització impulsat per la Mancomunitat. En aquest moment destaquen creadors com Ramon Sunyer i Jaume Mercadé, autor d’orfebreria litúrgica i de taula, com ara un joc de cafè de plata i palissandre, una peça única, que contrasta per les seves formes pures i estilitzades amb un altre joc creat anys enrere pels Masriera, tot evidenciant el canvi de gustos i dissenys en uns pocs anys. Segons Vélez, el modernisme volia modernitzar la societat però no ho va aconseguir, es va quedar en un grup petit, una elit burgesa cultural i intel·lectual. El noucentisme sí, tot creant en 1914 l’Escola Superior de Bells Oficis, dins de la Universitat Industrial.

Penjolls avantguardistes de Manuel Capdevilla (1937).
Penjolls avantguardistes de Manuel Capdevilla (1937).

Els joiers catalans participen activament en les exposicions de París de 1925 i de Barcelona de 1929 amb l’ajuda del FAD i el seu president, el decorador Santiago Marco, el paper del qual l’autora reivindica. Entre els últims treballs que ressalta el llibre, i un dels preferits de l’autora, hi ha els 10 fermalls de Manuel Capdevila que realitza per a l’exposició de París de 1937, petites escultures amb incrustacions de laca urushi, closca d’ou i diamants, que representen com poques les avantguardes a Catalunya.

El llibre també s’ocupa de l’orfebreria, tot destacant peces com la custòdia de plata i diamants que una devota va lliurar al santuari de Montserrat i que es conserva al seu museu (1903), i el bàcul del bisbe de Tui (1907), que és a Madrid, creats per Lluís Masriera; sorprèn saber que molts dels objectes litúrgics que se segueixen utilitzant es van produir en aquests moments en tallers com els de Mercadé o Sunyer. El llibre analitza també el paper dels escultors joiers. “És normal que aquests artistes creïn joies, perquè es tracta de les mateixes tècniques”. És el cas de Josep Llimona, Manolo Hugué, Pablo Gargallo, Juli González o Ismael Smith.

Joc de cafè modernista creat per Masriera Hermanos (1910).
Joc de cafè modernista creat per Masriera Hermanos (1910).
Joc de cafè art déco de Jaume Mercadé (1925).
Joc de cafè art déco de Jaume Mercadé (1925).

La Guerra Civil, com va passar amb gairebé tot, va posar fi a aquest món de la joieria i va enfonsar la majoria dels negocis. No serà fins als anys cinquanta i seixanta que la producció joiera es reprendrà. No obstant això, en ple franquisme es produeix la internacionalització de la joieria catalana, quan el 1961 el Museu Victoria and Albert de Londres va organitzar la primera exposició de joies en la qual van incloure peces de Masriera, Hugué, Gargallo, González, Mercadé, Sunyer, Capdevilla, Dalí i Tharrats, que van compartir espai amb Lalique, Tiffany, Fouquet, Wolfers, Van Cleef, Cartier, Chaumet, Picasso o Giacometti, entre molts altres. “És un punt d’inflexió, en un moment en què coincideix amb la nova concepció de la joia que no neix a Anglaterra, sinó a Alemanya, que es crea amb tota mena de materials, no només metalls, fins i tot plàstics, concebuda gairebé com una obra d’artista”.

La joieria barcelonina, també s’explica al llibre, ha tingut diferents escenaris. Al principi els establiments eren a Ciutat Vella, al voltant del carrer Argenteria o de Vigatans, com el número 4, on estava situat el taller Masriera, fins que als anys setanta del segle XIX, per l’Exposició Universal, s’obre una nova artèria a la ciutat per connectar la plaça de Sant Jaume amb la Rambla: el carrer Ferran. Allà s’instal·len molts d’ells: els Clarà, els Sunyer, els Cabot, els Ginebreda, els Carreras, els Masriera i els Macià, entre d’altres. Després, quan la ciutat burgesa s’obre pas en el nou Eixample, les joiers prenen el passeig de Gràcia amb joieries art déco com a representants de l’“alta joieria”, com els Valentí o els Roca, aquesta ultima dissenyada en 1934 per Josep Lluís Sert i que es manté oberta sota una altra de les marques actuals de joieria com és Tous. “Ara hi ha joiers a tot arreu”, aclareix Vélez.

En comptes d’or, cabell de difunt

Fermall i arracades de cabells i or (1875).
Fermall i arracades de cabells i or (1875).

Al segle XIX el medalló, que es podia obrir en dos per col·locar petits retrats i records de les persones estimades, es va convertir en el protagonista de la joia sentimental romàntica. Entre 1830 i 1880 els joiers, també els catalans, van realitzar moltes joies de record o memòria, generant una locketomanie, tal com el van batejar les revistes angleses que vivien un període de dol oficial de 26 anys imposat per la reina Victòria després de la mort del seu estimat príncep Albert, que va fomentar la seva divulgació i ús.

Associats a aquestes joies de dol, gairebé sempre elaborades amb materials foscos com l’atzabeja i l’ònix, hi ha els cabells, un material que no es podreix i que permet retenir una mica de la persona que ja no hi és.

A la fi del segle XVIII, a França van començar els treballs artesanals dels cabells, que van viure la seva esplendor en el romanticisme: medallons amb flocs (i de vegades ungles), però també arracades, braçalets, anells, cadenes de rellotges creats a partir de cabells treballats en trenes realitzades amb delicadesa i destresa, realitzar per tallers on també es creaven petits quadres de paisatges, retrats o flors a partir de pols de cabells i aglutinants.

Vélez estudia aquestes joies presents en col·leccions i museus públics com al Museu Marés. En un dels quadrets que conserva es pot llegir al revers: “Antonia Guàrdia de Tomàs. Tasques amb cabell, Tapineria, 4”, malgrat que els grans del gènere eren Carles Ortells (Escudellers, 23), els germans Ferran i Ramon Turell (Rambla Centre, 2) i Joan Massip, instal·lat en el mateix estudi que Antònia i el seu marit José Tomás. “Sorprèn, però va ser una pràctica molt generalitzada, a més de barata i assequible”.