Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Un Puigdemont globalitzat

Ha tornat a reaparèixer el somni carlista amb hàbit antisistema

Puigdemont aquest cap de setmana a Brussel·les.
Puigdemont aquest cap de setmana a Brussel·les.

Sempre hi ha hagut un tret biològicament comarcal en la constitució política de Carles Puigdemont. Assegurar –per exemple– que podia ser candidat des de Brussel·les perquè vivim en un món globalitzat entra en col·lisió amb la certesa que una hipotètica república catalana quedaria a l’extraradi de la Unió Europea, de la mateixa manera que té un punt de localisme poc globalitzat suposar que un jutge de parla flamenca donarà un tracte d’excepcionalitat preferent, per ser separatista català, a un pròfug de la justícia d’Espanya. Això coincideix amb una tergiversació constant de la teoria dels tres poders, assenyalant que l’Espanya venjativa aplica la llei segons li convé, tot i que, per la seva banda, la Generalitat prescindeix del marc legal proposant el desacatament constitucional al Parlament autonòmic.

Com entendre la figura de Puigdemont en un context de globalització? Situar un conflicte al mapamundi sempre ha tingut costos inhumans. Va ser el cas d’Irlanda i, amb més sentit tràgic, la Polònia “infelix”. Puigdemont potser prefereix altres models, com els Balcans o Palestina, sense considerar que tant la República d’Irlanda en el seu moment com la Polònia alliberada de la Unió Soviètica immediatament van sol·licitar incorporar-se al procés d’integració europea. Per contra, tot i que les enquestes una vegada i una altra expliciten el rebuig majoritari a una Catalunya fora de la Unió Europea, Puigdemont segueix obstinat en una secessió que comportaria l’aïllament internacional de Catalunya. Però és que al mateix temps va a Brussel·les a passejar-se com a ciutadà d’Europa com qui, entestat a fer entremaliadures, li dona una lliçó d’europeisme a Espanya. No és impertinent preguntar-se si Puigdemont coneix a fons la Constitució del 1978, els laberints en la naturalesa jurídica de la Unió Europea o aquesta simple referència escolar que és la divisió de poders segons Montesquieu.

Certament, no és temps per a la ironia, però de quina altra manera donaríem la seva dimensió exacta al globalisme de Carles Puigdemont? En els vells manuals de teoria militar es diu que quan no hi ha estratègia, totes les tàctiques són dolentes. Més enllà del miratge de la independència per la independència, no es coneix cap més estratègia de Puigdemont. El que el caracteritza és una varietat de tàctiques múrries. Són tàctiques –jurídiques, populistes o d’escenificació– que s’està demostrant que són molt defectuoses precisament perquè en el fons no hi ha estratègia. Pretén vèncer l’Estat de dret, però és equiparable al cas de qui té algun truc pensat per entrar en batalla, però no té cap perspectiva per guanyar la guerra. Ho estan dient ara alguns dels mateixos agitadors mediàtics que el presentaven com un gegant capaç de teixir la gran estratègia d’alliberament. En realitat, les tàctiques de Puigdemont tenen alguna cosa de partida carlista, d’avui per demà, confiat en l’homogeneïtat profunda d’una Catalunya que no existeix perquè Montesquieu fa segles que garanteix el pluralisme als Estats de dret. Si els valors de Montesquieu fossin l’estratègia, les tàctiques de Puigdemont encara serien més nul·les.

En les societats avançades cada dia es discuteixen els límits de la democràcia liberal i les seves imperfeccions, però no qüestionem que la idea de ciutadania consisteix a donar per legítima la submissió a la llei. D’una altra manera, el sistema d’equilibri de poders es desintegra. Ja ho van advertir els lletrats del Parlament de Catalunya i no se’ls va fer cas. Ho intuïen molts ciutadans i se’ls va ofendre negant-ho. En el buit conceptual de Puigdemont es dona per fonamentat un legitimisme espontani que s’autoritza a si mateix per negar la legalitat en nom d’un poble que rebutgi les impureses del pluralisme. Això té precedents més turbulents que no pas il·lustres. Ha tornat a reaparèixer el somni carlista amb hàbit antisistema. No té estratègia per a una Catalunya que ja viu en la globalització. Suposa una nació incontaminada, totalment aliena als vincles històrics amb Espanya, recelosa dels valors de la Il·lustració.

Per descomptat, en un món globalitzat la divisió de poders s’està transformant cada dia. Puigdemont és un exemple de com aquesta transformació pot tenir un sentit regressiu. Ha baixat de la muntanya inspirat per l’ancestralitat de les rebel·lions carlistes i, encara que s’alia amb moviments antisistema com la CUP, arribava a Brussel·les com un nou pretendent a la corona de Catalunya, per haver de fer marxa enrere davant de la llei.

MÉS INFORMACIÓ