_
_
_
_
_

I si torna a guanyar l’independentisme?

A ningú li agrada a Catalunya aquest parèntesi sense govern, amb empresonaments i amb una incertesa creixent com a horitzó

El president de la Generalitat destituït, Carles Puigdemont.
El president de la Generalitat destituït, Carles Puigdemont.HANDOUT (REUTERS)

Com a la dutxa turca passem de l'aigua bullent a la gelada. No és estrany que l'estrès i l'angoixa augmentin entre la ciutadania. Una setmana ens pensem que ja entrem en una nova normalitat i a la següent retornem a la màxima tensió. Ara l'escenari d'una nova victòria de l'independentisme a les eleccions del 21-D es dibuixa de nou, pel damunt del reguitzell de desastres sense pal·liatius que ofereix la majoria parlamentària ara sospesa en els seus 20 mesos de desgovern més que de govern. De nou pesa més la política de les emocions, impulsada per l'empresonament de mig govern i la fugida de l'altra mig, amb l'expresident al capdavant.

A ningú li agrada a Catalunya aquest parèntesi sense govern, amb empresonaments i amb una incertesa creixent com a horitzó, i per això hi ha pocs dubtes que molts votants decebuts pel procés, candidats a canviar de vot o a augmentar l'abstenció, tornaran a arrenglerar-se amb l'independentisme com a reacció a la duresa de la justícia i que d'altres votants que mai s'havien adherit a la independència es veuran impel·lits a fer-ho ara. Això si no es produeix un nou gir, cosa que seria ben normal, que tornés a descol·locar l'independentisme com ho va fer l'aplicació curta i amb eleccions immediates de l'article 155.

La qüestió que es planteja doncs i que cal discutir és què succeiria si guanyés amb majoria absoluta una coalició o un conjunt de llistes electorals formades pels partits que han protagonitzat el procés. I més encara, què succeiria si aquesta coalició o aquestes formacions estiguessin encapçalades pels empresonats i pels fugits, amb l'explícita intenció de convertir l'elecció en una absolució per les urnes dels presumptes delictes pels quals se'ls vol jutjar, a imitació del que va succeir el 1936 amb Lluís Companys. Partim del principi, sobre el qual caldrien aclariments ben explícits per part de La Moncloa, de l'aixecament de l'article 155 l'endemà mateix de les eleccions, un cop hi hagi un nou parlament i un nou govern.

A primer cop d'ull, s'ha de dir que és difícil tornar a repetir la història. L'aplicació que ja s'ha fet del 155, concebut com a una eina de dissolució d'un govern i d'un parlament que s'han situat fora de la llei, permet pensar que es pot tornar a aplicar tantes vegades com calgui si es donen unes circumstàncies similars. Sembla prou clar que aquesta experiència ha introduït ja una mutació en l'Estat autonòmic, de forma que la falta de lleialtat federal, quan arriba a un grau tan notable com és l'abolició de la vigència de la Constitució –que tal ha estat el cas de les lleis de desconnexió aprovades pel Parlament els dies 6 i 7 de setembre— pot ser castigada immediatament amb l'ús del 155 per enviar el govern i el parlament a casa i convocar noves eleccions.

Que es torni a aplicar no vol dir que s'hagi d'aplicar necessàriament si guanyen les eleccions els independentistes. Seria donar la raó a Puigdemont quan va assegurar des de Brussel·les que hi hauria dues menes d'electors, els qui sabien que els seus vots serviria i els que sabien que el seu vot no podria portar a l'aplicació del resultat electoral i es va preguntar si es pretenia prohibir la idea independentista. Portar la independència al programa electoral és legítim però no ho és pretendre aplicar el programa sigui com sigui, inclosa la utilització de mitjans il·legals. Només es tornaria a aplicar si la majoria independentista volgués altra vegada prescindir de la legislació constitucional espanyola i declarar la independència, fos immediatament o fos en un termini més llunyà de la legislatura.

Això ja no és possible. El programa d'aquests partits pot incloure l'amnistia pels presos, l'anul·lació del 155 i la reforma de l'Estatut i de la Constitució per obtenir la independència, i ningú els pot prohibir que governin dins la legalitat per aplicar aquest programa, però el que no poden pretendre ni tindrà cap credibilitat entre els seus mateixos electors és que pretenguin repetir simplement la jugada.

Cal doncs que tothom estigui tranquil. Guanyi qui guanyi les eleccions, no ha de passar res en aquest capítol. Les eleccions no poden servir ni serviran de referèndum sobre la república catalana, ni tan sols si es pretengués comptabilitzar més vots a favor de la república que en contra. Seran unes eleccions autonòmiques. No caldrà triar entre dues úniques opcions, com si fos entre sí i no, perquè no hi haurà dues úniques opcions, com a alguns els agradaria. Al marge del que facin els tribunals, la sortida al conflicte haurà de ser, ara sí, a partir dels comptes de vots que donin les urnes i del diàleg polític que se'n dedueixi. I aquí sí que se la juga Rajoy, qui les ha convocat, sense massa comprensió dins del seu partit.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Sobre la firma

Lluís Bassets
Escribe en EL PAÍS columnas y análisis sobre política, especialmente internacional. Ha escrito, entre otros, ‘El año de la Revolución' (Taurus), sobre las revueltas árabes, ‘La gran vergüenza. Ascenso y caída del mito de Jordi Pujol’ (Península) y un dietario pandémico y confinado con el título de ‘Les ciutats interiors’ (Galaxia Gutemberg).

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_