El pròfug a Bèlgica que desestabilitza Catalunya

Carles Puigdemont ha passat en una setmana de ser un líder amortitzat —fins i tot per al seu partit— a tornar a tenir en suspens la política catalana i espanyola. Amb la seva fugida a Brussel·les, l'expresident també s'ha convertit en un factor desestabilitzador per a partits i institucions, fins i tot internacionals. El polític, que sempre va assegurar que es retiraria després d'aquesta legislatura, vol tornar a presentar-se a les eleccions, fer-ho des del seu autoproclamat “exili” i utilitzar totes les eines per frenar l'acció de la justícia.

Le Soir, el principal diari francòfon de Bèlgica no dubtava en la seva edició d'aquest dissabte de qualificar ja Puigdemont com “el malson del govern belga”.

La fugida a Bèlgica de l'expresident el cap de setmana passat és un dels moviments més difícils d'explicar de la política catalana des de l'arribada de la democràcia. I no només pels motius que la van provocar sinó també per les conseqüències que implica la seva sortida cap endavant. El primer problema és per al seu propi partit, el PDeCAT.

Fins dimarts passat els hereus de l'antiga Convergència tenien assumit el fracàs de la declaració independentista aprovada al Parlament el 27 d'octubre i es disposaven a fer-ne una esmena a la totalitat. Els seus plans passaven per deixar de banda la judicalització del procés independentista i reformular el seu projecte sobre la base d'un sobiranisme contemporitzador, basat en la legalitat i allunyat de la CUP. Amb tots els matisos possibles, el PDeCAT volia reprendre la senda pactista i emular, d'alguna manera, la via del Govern basc d'Iñigo Urkullu. Fins i tot tenien candidat per intentar aquesta complicada maniobra. No era cap altre que Santi Vila, el conseller que es va baixar del vaixell a l'últim moment, just abans que la declaració unilateral d'independència s'estavellés contra les roques a les poques hores de ser aprovada.

Tot va canviar quan la fugida de Puigdemont a Bèlgica va començar a propagar-se per les xarxes socials dilluns al migdia. La notícia va enxampar reunits els dirigents del PDeCAT i va ser el president del partit, Artur Mas, qui va haver de donar explicacions als nombrosos quadres que miraven atònits el que arribava als seus telèfons mòbils. Segons els va explicar els antics membres del govern havien decidit col·legiadament la marxa a Bèlgica de part d'ells i cadascú havia decidit lliurement fer el que més li convenia a nivell personal.

Puigdemont havia passat de ser un polític amortitzat a ser un problema de primer nivell. Els plans del partit de tornar a la moderació quedarien congelats poques hores després. L'empresonament dels exconsellers de Puigdemont que van decidir no refugiar-se a Bèlgica no va fer altra cosa que contraprogramar els plans. Això, juntament amb els constants missatges inflamats de l'expresident des de Bèlgica, ha tornat a sufocar qualsevol veu que apel·lés a la moderació des del PDeCAT. El partit ha passat amb prou feines en cinc dies de voler presentar-se en solitari —fins i tot a risc que s'evidenciés el seu desgast— a intentar una llista conjunta de tot el sobiranisme encapçalada per Puigdemont.

El factor desestabilitzador de l'expresident també ha arribat als que han estat els seus socis la passada legislatura. A Esquerra Republicana se li han complicat els plans per acudir en solitari a les eleccions, cosa que els hauria permès rendibilitzar l'enfonsament del PDeCAT. Conreant la seva imatge de president suposadament exiliat Puigdemont torna a comptar amb les simpaties d'un ampli sector independentista, que el considera una mena d'últim bastió de la resistència davant l'aplicació de l'article 155 de la Constitució. L'empresonament dels set consellers, començant pel líder d'ERC, Oriol Junqueras, ha donat ales a aquest estat d'ànim. “A veure qui s'atreveix ara a ERC a rebutjar una llista encapçalada per Puigdemont”, diuen veus dins del PDeCAT.

Els partits catalans avaluen ara fins a quin punt Puigdemont segueix sent un actiu electoral donada la seva situació legal i sense que pugui participar en actes de campanya. Per aquest motiu ERC va donar llargues ahir a la proposta dels exconvergents i va posar tot tipus de condicions a la petició del mateix expresident per formar una llista conjunta.

Però la fugida de Puigdemont no només ha significat un huracà polític. En el terreny institucional també implica conseqüències, començant per la resta de líders independentistes que aquesta setmana han hagut d'anar a declarar davant el Tribunal Suprem i l'Audiència Nacional. La plantada judicial de l'expresident no ha agradat gens a alguns d'ells. “L'absència de Puigdemont perjudica la resta, sí”, va assegurar Javier Melero, advocat del vicepresident del Parlament Lluís Corominas dijous passat després que el seu client acudís a declarar.

Les tensions a Bèlgica per l'accidentat aterratge de l'expresident també són notòries. La diplomàcia espanyola a Bèlgica assegura que fins ara no hi ha hagut cap problema amb les autoritats belgues, i espera una col·laboració total en el plànol judicial i policial. En el passat, Bèlgica i Espanya van mantenir importants desacords pel que fa a la concessió d'asil a etarres detinguts. Un frec que des de Madrid esperen que no es repeteixi, informa Álvaro Sánchez.

L'entrada de Puigdemont en la roda judicial belga està plena d'hipòtesis. Quan el magistrat rebi l'ordre europea de detenció, es convocarà Puigdemont i els quatre exconsellers, el parador actual dels quals no ha transcendit públicament. Estan acusats de rebel·lió, sedició, malversació de fons, desobediència a l'autoritat i prevaricació. Des del moment en què compareguin a petició del jutge, s'obrirà un termini de 24 hores perquè el magistrat decideixi entre dues opcions: mantenir Puigdemont i els seus companys del Govern a la presó preventiva mentre es gestiona el seu lliurament, o deixar-los lliures sota determinades condicions. Una tercera, la possibilitat que Bèlgica rebutgi l'ordre de detenció, també apareix entre les alternatives tal com va recordar ahir el ministre de Justícia, Koen Geens, en un comunicat. Però resulta del tot improbable que succeeixi i, en aquest cas, obriria, aquesta vegada sí, una crisi diplomàtica entre Bèlgica i Espanya.

Al Govern belga les coses no pinten molt millor. El primer ministre ha suplicat al seu gabinet que eviti parlar de Catalunya per no desestabilitzar l'Executiu, una fràgil coalició de la qual formen part, entre d'altres, liberals francòfons i nacionalistes flamencs. L'huracà Puigdemont desestabilitza per allà on passa.