Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

La nova polarització

Torna la polarització, encara que ara ja no en termes de plebiscit sobre la independència, sinó contra el govern

El fiscal general de l'Estat, José Manuel Maça.
El fiscal general de l'Estat, José Manuel Maça.

La sorprenent calma que va venir després del xoc del divendres 27, entre la proclamació de la República amb la boca petita i l’activació de l’article 155 de la Constitució, va acabar dijous als jutjats. La convocatòria d’eleccions autonòmiques havia tingut un efecte d’alleujament en una societat estressada. La fugida de Puigdemont hi introduïa un contrapunt surrealista. Les seves llunyanes proclames sonaven cada vegada més com música celestial. Aquí tots ja pensaven en termes de campanya electoral. Objectiu: relegitimar-se. L’acceleració judicial ha capgirat la situació. Torna la tensió, la irritació i aquesta peculiar sensació d’humiliació que a Catalunya es propaga amb summa facilitat i que amplia el front d’enuig.

Fa una setmana eren el Govern de Catalunya, avui un vicepresident i vuit consellers són a la presó preventiva. I la resta, amb el president al capdavant, segueixen a la lluna, en una fugida cada vegada més inexplicable. Per més que el Govern espanyol s’esforci a fer apel·lacions a la normalitat i a proclamar la independència de la justícia, un escenari com aquest és difícil d’imaginar a l’Europa democràtica. N’hi ha prou amb agafar un mínim de distància crítica per reconèixer que no només estem davant d’una rebel·lió catalana, sinó davant d’una profunda crisi espanyola. Els fracassos de la convivència sempre són fracassos de tots: el sistema polític no ha estat capaç de canalitzar el conflicte. Alguna cosa ha fallat. El conflicte ha estat germinant durant set anys sense que s’hagi trobat la manera d’enfocar-lo políticament.

Els sobiranistes pretenent trencar amb Espanya unilateralment, forçant la legalitat quan les vies existents no els permetien avançar, i el Govern espanyol emparant-se en la legalitat, sense buscar mai la via política per dirimir el problema, ens han portat fins aquí. El sistema institucional ha perdut capacitat d’absorció. Ningú pot estar satisfet del que ha passat. El sobiranisme s’ha estavellat guiat per un pensament il·lusori que li ha impedit assumir els límits de les seves forces i la ingenuïtat de les seves promeses. I el Govern central ha fracassat en la gestió d’aquest desafiament.

El Govern espanyol va proposar una intervenció aparentment minimalista de l’autonomia i ara la justícia ens descobreix un altre guió. Rajoy s’havia posat la pell de xai comptant que la justícia ja aportaria l’enduriment necessari per radicalitzar la situació? Havíem entrat en una treva electoral que era un alleujament per a tots. Però són possibles unes eleccions normals amb els actors d’una part a la presó? L’independentisme havia acceptat l’envit de les urnes i tot feia pensar que hi aniria fragmentat (cadascú amb la seva marca). Busca Rajoy la incompareixença del sobiranisme a les urnes? A algú se li pot acudir que unes eleccions sense la participació de la meitat de la societat catalana podrien canalitzar la situació? Hi ha realment dirigents polítics, imbuïts d’un pensament il·lusori, que creuen en la derrota total i definitiva de l’independentisme? Aquestes són algunes de les preguntes que ressonen avui després del nou punt d'inflexió marcat per les decisions del fiscal Maza i de la jutgessa Lamela.

La prudència és una virtut cardinal que fa temps que està absent de la vida pública espanyola. La flexibilitat del Tribunal Suprem contrasta amb la rigidesa de la jutgessa de l’Audiència Nacional, tant en l’apreciació dels delictes com en l’atenció als encausats. El Govern espanyol s’escuda en la independència de la justícia, però el fiscal general de l’Estat, que en depèn (i amb l’autoritat qüestionada per una reprovació del Congrés), lluny de moure’s en el terreny de la contenció verbal que hauria de caracteritzar la justícia, ha mostrat bel·ligerància intervenint sense rubor en el debat polític. “Prou paciència ha tingut l’Estat de dret”, va dir dijous.

De moment, el sentit de les eleccions ha canviat radicalment. Torna la polarització, encara que ara ja no és en termes de plebiscit sobre la independència, sinó contra el Govern espanyol i els que li fan costat en un ús bel·ligerant de les institucions. De sobte, els intents de crear espais intermedis han estat esborrats. Comuns i Podem inevitablement s’aproparan al sobiranisme. No per compartir el seu programa de màxims, sinó per donar expressió política a la perplexitat i indignació que habita en molta gent, més enllà de la polarització unionisme/independència. I aquesta polarització qüestiona molt més directament el règim del 78 que no pas el mateix independentisme.