Selecciona Edició
Connecta’t
EP Firmas BLOGS Coordinado por Lluís Bassets
OPINIÓ

Les turbulències que ens esperen

Els empresonaments dictats per la jutgessa Lamela han actuat com un fibló sobre un independentisme que es trobava en hores baixes

Exconsellers catalans, ara a la presó, abans d'entrar a l'Audiència.
Exconsellers catalans, ara a la presó, abans d'entrar a l'Audiència. EFE

Hi ha dues formes almenys, les dues ben interessants, de llegir la sobtada estampida dels dos bancs catalans i de 2.000 empreses, una com a retret i una altra com a advertència. La primera és ben clara. Els empresaris que van callar durant cinc anys ara es precipiten a votar amb els peus: vostès, amb el que estan fent, no tenen la meva adhesió. Junqueras ho va minimitzar amb excuses de mal pagador, com si els empresaris no atenguessin als senyals dels mercats, a l'actitud dels inversors o al significat de la sortida de la zona euro, i sí a les pressions del malvat Rajoy o la ideologia suposadament conservadora i espanyolista dels que van prendre aquestes decisions. O pitjor encara, tal com el va interpretar un dels seus economistes de capçalera, com si haguessin estat les imatges de la reprovable actuació policial de l'1-O, i no el propi referèndum unilateral i il·legal amb els seus propòsits d'independència automàtica i immediata, les que haguessin provocat el pànic empresarial.

Si aquesta lectura és diàfana sobre la impossibilitat d'una independència catalana, profecia que es confirma a si mateixa des del moment en què la fa seva una part tan substancial de la societat, la segona lectura, com admonició, és la que explica el que està succeint ara, un cop liquidat el projecte d'independència fàcil i feliç i quan ens dirigim cap a un camí que sembla ple de corbes, barrancs i obstacles, si és que no ens espera una catàstrofe de dimensions desconegudes. El que diu l'admonició és descoratjador perquè és una aposta pel pitjor dels escenaris un cop vist que no hi haurà independència: això va dur i va per llarg; gaudim del que tenim avui perquè el que tindrem demà serà pitjor; que no torni ningú dels que s'han anat; i que s’afanyin els que encara són a temps de posar-se a resguard. La causa de tan preocupant indeterminació, que no permet albirar una sortida al conflicte ni tan sols en l'horitzó ben proper de les eleccions del 21-D, és l'absència de direcció, o de lideratge si es vol, en cap de les dues parts enfrontades .

El govern de Rajoy és el més feble que hagi tingut la democràcia. Per la seva majoria parlamentària insuficient, per la corrupció devastadora que ha erosionat la credibilitat del seu partit i per la personalitat del mateix president. A això s'afegeix un nou desequilibri de poders, que alguns observadors com Juan Rodríguez Teruel (Procés i judicialització de la megapolítica, Agenda Pública) consideren una fenomen generalitzat, entre l'executiu i el judicial, de manera que aquest últim és el cridat a resoldre els 'grans problemes', davant l'absència de compromís i de voluntat política per part dels governants.

Aquest fenòmen s'ha encarnat de manera concreta en l'anomenada judicialització de la política al conflicte català, resultat del subarrendament als fiscals, jutges i Tribunal Constitucional de la tasca de barrar el pas al projecte independentista. Resultat d'aquest subarrendament és que la política es veu sotmesa als ritmes i a les contradiccions de la justícia, i no al contrari com ingènuament denuncien alguns en pretendre que els jutges estableixin treves en funció de les convocatòries electorals més delicades.

El moviment independentista, per la seva banda, constantment dividit i enfrontat, ha tingut la seva tracció directora principal fora de les institucions, sigui el govern, siguin els partits, fins al punt de comptar amb una direcció invisible i esmunyedissa, sobre la qual hi ha més conjectures que notícies comprovades, especialment pel que fa a la seva composició i estructura permanent. L'anàlisi empírica demostra a més l'existència d'una dinàmica de radicalització des del primer dia, el que porta a que sempre guanyin les posicions més extremes, que solen coincidir amb les de la CUP. Afegit a la determinació amb què s'aixequen els que dirigeixen el moviment davant de cada cop rebut, tot fa pensar que res no els frenarà si no és una derrota definitiva i sense pal·liatius.

S'entén així la dificultat d’encalmar la tensió entre un govern democràtic molt feble, que ha de respectar la divisió de poders, i un moviment amb majories insuficients però molt àmplies, que es troba dividit i assetjat, però alhora dirigit amb determinació bolxevic. Res condueix a les transaccions entre dues parts, al contrari, donat que al final dels comptes cadascuna d'elles descarta qualsevol opció que no sigui l'aniquilació de l'adversari, encara que sigui pagant el preu més alt possible per a una victòria pírrica i inútil. També permet entendre l'últim meandre del conflicte, en què l'eficaç aplicació de l'article 155 per part de Rajoy s'ha vist immediatament neutralitzada pel desastre produït per la jutgessa Lamela amb l'acte d'empresonament del vicepresident Oriol Junqueras i de vuit consellers més, que està actuant com un fibló removilizador per a l’independentisme.