Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Fe en els dirigents

El dipòsit de la fe en l’autoritat continua immaculat, malgrat la fugaç i virtual proclamació de la República

Carles Puigdemont i la seva dona, Marcela Topor, passejaven dissabte passat per Girona.
Carles Puigdemont i la seva dona, Marcela Topor, passejaven dissabte passat per Girona.

En aquest país gairebé sempre s’exagera. En una cova situada entre Amer i la Cellera de Ter, on els carlistes anaven a recarregar cartutxos, se la coneixia com la Mestrança. Eren altres èpoques. El rosari es resava cada tarda, almenys al requetè del mossèn Galceran. I feia falta. Només la intercessió divina podia fer creïble que un petit canó, obra d’un fabricant d’esquellots de Torelló, fos capaç d’inclinar la segona guerra a favor dels carlistes. Al final tot va succeir sense pena ni glòria. Sense cap rastre d’èpica. Per als interessats en aquesta mena de gestes, Josep Pla les narra a Un senyor de Barcelona.

Els contes i les llegendes no decauen, sinó que s’actualitzen amb el pas dels anys. De fet, l’ADN de vells comportaments campa per les venes de cert independentisme gregari. Tenen tanta fe en els seus dirigents com els carlistes en la victòria gràcies al Sant Rosari i a aquesta artilleria que havia de ser letal i que van anomenar la Xocolatera. El canó requetè només va fer tres trets en el setge de Ripoll i es va desintegrar sense haver causat ni una sola víctima. La guerra va continuar.

El moviment sobiranista català va començar amb formes d’autoorganització. Les consultes populars municipals sobre la independència als municipis eren vistes amb recel per la dreta nacionalista, ara abanderada de la fugaç república. Però els últims anys tot ha mutat. El megàfon de la mobilització el porten ara els partits i les cúpules d’organitzacions com Òmnium Cultural o l’Assemblea Nacional Catalana. La massa mobilitzada a la qual se li suposaven valors autònoms ha fet el vot d’obediència, com els requetès al Rosari del mossèn Galceran. L’autoritat ha passat a ser l’encarregada de llegir els esdeveniments. Així, l’efímera “traïció” del president Puigdemont, la seva intenció de convocar eleccions el dijous 26 d’octubre, va passar poc després a ser una astúcia de l’home d’Amer. L’article 155 de la Constitució i la convocatòria d’eleccions autonòmiques s’han transsubstanciat en l’oportunitat de l’anhelat referèndum. El mantra que tot estava preparat i pensat segueix vigent. No serveixen de res les revelacions del sumari del 20-S: “Les coses estan molt verdes. Això qualsevol que tingui dos dits de front ho sap”, li confiava Josep Lluís Salvadó, secretari d’Hisenda, a un assessor del president. “El mes d’octubre no hi ha capacitat; ni tenim control de duanes, ni un banc”, afegia el segon d’Oriol Junqueras. Però aquestes gravacions no existeixen per al discurs independentista oficial. Segons la tradició budista pollivetana, un mantra no té efecte complet si la seva recitació no és autoritzada per un mestre avalat per un llinatge de mestres.

I si la direcció del procés diu i vol fer creure que tot estava preparat, és que ho estava. Només calia contrastar els rostres exultants dels dirigents de la CUP amb les cares llargues dels membres de Junts pel Sí divendres 27 d’octubre, dia u de l’era republicana.

Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, dos dirigents polítics, segueixen empresonats sense fiança, però tant l’ANC com Òmnium Cultural secunden les decisions matineres del PDeCAT i ERC per presentar-se a les eleccions autonòmiques. Tot estava tan pensat que 24 hores després que es votés la DUI, gairebé no hi havia rastre de l’Executiu. El llegat va ser un missatge críptic del president Puigdemont, que abrigallat per la multitud va recórrer els carrers de Girona durant les festes de Sant Narcís. 72 hores després, Puigdemont i sis exconsellers van aparèixer a Brussel·les: els altres van obeir l’article 155. No hi ha hagut més que fugaces aparicions testimonials dels flamants ministres republicans pels seus despatxos. Però el dipòsit de la fe en l’autoritat continua immaculat. Aquesta successió d’episodis té un indubtable vessant còmic si no fos pel saldo que deixa l’aventura: tensió en la cohesió social a Catalunya; centenars de persones contusionades en les càrregues policials per anar a votar l’1-O ferides; més de 1.700 empreses que han traslladat la seva seu social fora de Catalunya. El que queda fora de qualsevol dubte és l’eficàcia de la maquinària de l’Estat, que s’ha activat a la velocitat de la llum amb presó per al Govern, i amenaça de presó per als membres de la Mesa del Parlament, citats davant de la justícia per presumptes delictes de rebel·lió, sedició i malversació. Això ja no és realitat virtual. Desgraciadament.