Selecciona Edició
Connecta’t

El procés afebleix l’autoritat de l’organisme de regulació audiovisual català

Salvador Alsius: “És evident que el CAC és un òrgan polititzat, i no és un fet desitjable”

Salvador Alsius en una imatge d'arxiu.
Salvador Alsius en una imatge d'arxiu.

La divisió ja sembla la norma al Consell Audiovisual de Catalunya (CAC). Moltes resolucions de l'organisme públic que vetlla per les bones pràctiques a la ràdio i televisió que s'emet a Catalunya es fan públiques acompanyades d'un reguitzell de vots particulars i els seus corresponents informes de disconformitat. Les decisions dividides acostumen a ser sobre fets vinculats a la independència i els documents sovint s'acaben decidint amb el vot de qualitat del president del CAC. Aquest, Roger Loppacher, destaca que només 52 dels acords del CAC des del 2014 –un 14,5% del total– han presentat discrepàncies. Però antics consellers alerten que en el passat les votacions discrepants eren excepcionals i encara més el vot de qualitat del president. El vicepresident, Salvador Alsius, constata que “és evident que el CAC és un òrgan polititzat, i no és un fet desitjable”.

En les situacions de discòrdia, els sis consellers del CAC s'acostumen a dividir en dos grups: Loppacher, Alsius i Yvonne Griley davant de Carme Figueras, Daniel Sirera i Eva Parera. El vot de qualitat de Loppacher ha decidit una desena d'acords des del 2015. La resta dels 52 informes aprovats amb discrepàncies afegien vots particulars de Figueras, Parera i, sobretot, de l'exdirigent del PP Sirera. Loppacher admet que “és cert que seria desitjable que fossin encara menys discrepàncies”. Joan Botella, catedràtic de Ciència Política de la UAB i membre de l'òrgan des dels orígens fins al 2006, diu que “la situació actual del CAC em resultat especialment dolorosa pel bon nom que havia adquirit a escala europea, i que es va materialitzar en la meva elecció com a president de la Plataforma Europea d'Autoritats Reguladores”. Botella no dubta que “la polarització política i la subordinació al procés han conduït a una situació poc desitjable, en la qual s'adopten acords rellevants d'ofici (és a dir, no com a resposta a una queixa rebuda sinó a iniciativa del mateix consell) per un empat a tres, en què decanta el resultat el vot de qualitat del president”. Botella també ressalta que “la feina purament tècnica, el seu suport a la recerca i l'adopció de documents orientadors en temes socials s'han mantingut de manera satisfactòria”.

Loppacher afirma que “seria més fàcil arribar al consens desitjat si tothom es basa en la normativa audiovisual i en consideracions tècniques i professionals, al marge de les consideracions polítiques que cadascú legítimament pot tenir”. Figueras destaca l'arribada de Loppacher com a punt d'inflexió: “Abans del 2012, i el juliol del 2012 pren possessió l’actual president, els vots particulars emesos durant tota la història del CAC es podien comptar amb els dits d’una mà. A partir d’aquesta data, els acords que han tingut vots particulars passen de cinquanta”. Alsius, que ha estat degà del Col·legi de Periodistes, afirma que “sembla prou evident que no tots els consellers responen al perfil que han de tenir els membres del Consell segons la seva llei”. Aquesta normativa, del 2000, estableix que “els membres són escollits d’entre persones de prestigi reconegut i contrastat i amb experiència professional en el sector audiovisual, i que ofereixen garanties plenes d’independència”. Un informe del 2015 de la Comissió Europea sobre la independència de les autoritats reguladores del sector audiovisual criticava del CAC i de la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència (CNMC) que “no tenen normes concretes que defineixin si els membres tenen les qualificacions o l'experiència professional requerides”. Alsius afegeix que la politització també és externa al CAC: “També està polititzada, i molt, la utilització constant que es vol fer del CAC des de determinats sectors polítics, posant en qüestió de manera sistemàtica les seves actuacions, especialment quan es tracta de qüestionar les actuacions dels mitjans públics catalans”.

El referent fundacional del CAC va ser el Consell Superior de l'Audiovisual (CSA) de França. Persones que van ser als inicis del CAC asseguren que l'òrgan va ser un calc del CSA excepte pel sistema d'elecció dels consellers, que es va millorar: es va mantenir el termini de sis anys de mandat, per evitar relleus coincidint amb els canvis de legislatura, i es va fixar que cada conseller havia de ser proposat per dos grups parlamentaris i ser aprovats per dos terços de la Cambra. Botella recorda que en els primers sis anys del CAC “s'aprovaven una bona dotzena d'acords setmanalment i potser es van produir tres o quatre votacions. La resta eren acords per assentiment o per unanimitat. El secret? Una llarga preparació prèvia, un clima fortament orientat al consens i no haver elaborat mai informes d'ofici. I una bona distància entre els consellers i les forces polítiques”. El periodista Jordi Mercader, conseller els dos primers anys del CAC, destaca que als inicis “es va coincidir en la voluntat d'aprovar tot el que es pogués per consens i així va ser en gairebé tot el que recordo. Això requeria llargues discussions i moltes comissions de treball, però crec que va ser molt positiu. Tampoc recordo cap desempat pel vot de qualitat del president”. La mateixa experiència va tenir la filòsofa Victoria Camps, consellera del CAC entre el 2002 i el 2008, que assegura que per norma no es votava i que durant aquells anys mai va ser necessari el vot de qualitat del president. Botella subratlla que la politització del CAC “es va incrementar molt” amb el segon tripartit –del 2006 al 2010– “i després el Govern d'Artur Mas va optar per la seva pràctica liquidació: amb l'excusa de les retallades de l'època, li van reduir el pressupost dràsticament”. Camps subscriu que la disminució del pressupost “ha fet del CAC un organisme menys ambiciós”, i conclou que “la diferència fonamental és que no ha estat capaç de mantenir-se com un organisme apartidista”.

Stephan Dreyer, acadèmic de l'Institut Hans Bedrow per a l'Estudi dels Mitjans, va ser un dels responsables d'un estudi del 2011 de la Comissió Europea sobre la independència de les autoritats reguladores del sector audiovisual. Dreyer considera que "la millor opció" és la selecció dels membres del Consell "en grup i no de forma individual" per part d'una majoria parlamentària de dos terços. Els consellers del CAC són escollits de forma individual. Dreyer destaca que "no és inusual" que les divergències polítiques es mostrin en aquests organismes i ressalta que el vot de qualitat del president és un instrument de decisió habitual. La particularitat en el cas de Catalunya, segons Dreyer, és que "la divisió social ha portat a una divisió política que es reflexa al CAC".