Selecciona Edició
Connecta’t
provocacions

La ignomínia

Veure Puigdemont a Brussel·les escenificant el paper de pròfug abans d’hora és la notificació que el nacionalisme català sorprendrà sempre

Carles Puigdemont, a Brussel·les.
Carles Puigdemont, a Brussel·les. REUTERS

Davant de la satisfacció narcisista del nacionalisme es pot sentir tristesa, indignació, vergonya aliena, potser hilaritat, però és inqüestionable que l’instint que té per l’ocurrència supera qualsevol càlcul de la imaginació: és com una d’aquelles aspiradores que es programen i que al llarg del dia van topant amb tots els racons de l’habitació fins que es queden sense bateria. Es podrien convocar els episodis viscuts abans de l’1-O; o les reaccions dels dies de després —una ciutadana, en aquest diari, se sorprenia que ningú els hagués avisat de com n’era de perillós defensar un referèndum fora de la llei com si fos un aplec—; o el ridícul de renyar el monarca; i el que va esdevenir el dijous i el divendres passat al Parlament —Cioran deia que s’hauria d’introduir la pena de mort per a la gent impuntual—, el cansament que representa sentir tan sovint el cant a cappella d’Els segadors, la ignorància de la responsabilitat, la força del victimisme, l’afany de mentir.

Però veure Puigdemont a Brussel·les, acompanyat d’uns convidats de pedra, i escenificar el paper de pròfug abans d’hora, és la notificació al públic en general que no hi haurà manera d’impedir que el nacionalisme català sorprengui sempre: és de molt baixa categoria fer una crida internacional per impedir que l’Estat actuï contra l’artífex d’una agressió altament agressiva i sense precedents contra el poble espanyol; és immoral preguntar si l’Estat espanyol respectarà els resultats de les eleccions del 21-D; s’ha de ser molt covard per no assumir la responsabilitat d’acomiadar-se de la seva família —encara que no fossin polítics, “els nostres Jordis” ho van fer—; és de mesquí tornar a invocar el “poble català” perquè amb el seu cos preservin els edificis institucionals; i és un insult cap a tota la gent que viu en un exili de debò obrir una pàgina web que es digui president.exili.eu. La pregunta, en el fons, és saber si Catalunya es mereix tanta ignomínia.

La cosa alegre, mentrestant, es viu a Barcelona: Junqueras continua amb els seus monòlegs lisèrgics, Rull deixa de ser conseller, no perquè l’hagin cessat, sinó perquè ja es considera ministre, i la CUP, demanant que el Govern de la República prengui decisions, demostra que la revolució dels somriures no ha existit mai perquè només és la revolució dels ingenus.

Algú de bona fe podria creure que els polítics nacionalistes catalans pateixen el mateix mal que va passar Alonso Quijano, un fanàtic, un creient ple de dogmes, incapaç d’adonar-se dels errors que cometia a pesar de tenir al seu costat algú com Sancho Panza: Don Quijote no va entendre mai que quan es trenca la barrera entre la realitat i la ficció es cau en la tenebra de la bogeria. El problema és que Junqueras i Puigdemont —o Pujol i Mas— no són bojos. Són una altra cosa, pitjor.