El Madrid té més passat i futur que present

No hi ha equip al món amb un passat millor que el Reial Madrid, guanyador de 12 Copes d’Europa i 33 campionats de Lliga, i segurament en trobarem pocs amb la seva visió de futur, sobretot si tenim en compte la seva nòmina de fitxatges: Vallejo, Theo, Achrat, Marcos Llorente, Ceballos, Mayoral o Vinicius. El problema el té amb el present, perquè està a vuit punts del Barça després de perdre el diumenge a Girona.

El partit de Montilivi va evidenciar que al Madrid li fa mandra el dia a dia, anar a Girona i no a Barcelona, haver de jugar pels punts i no pas pels trofeus, víctima de la grandiloqüència i d’un atac de narcisisme, cosa que va contra la seva carta de naturalesa, aquella que van divulgar Bernabéu i Di Stéfano quan va néixer la Copa d’Europa. Ha perdut sentit d’equip i ha fomentat el culte a la individualitat, expressada en Isco o Asensio.

A falta de rivals, emborratxat pels títols, el Madrid podria haver caigut en un error de càlcul en la seva programació: ha prescindit de futbolistes com Pepe, Mariano, James, Morata i Danilo, jugadors que estan majoritàriament en la fase de maduresa, i els ha substituït per joves promeses que encara no estan preparades per resoldre els partits que abans acostumava a guanyar el denominat equip B.

A Girona es van veure detalls sorprenents en el Madrid, com ara que Marcelo i Modric discutissin i que fos incapaç de generar ocasions de gol als últims minuts, que és quan solucionava els partits més compromesos, ni que fos amb un cop de cap de Sergio Ramos. La impotència blanca fou tan notòria com la superioritat de l’equip de Machín, sempre reconeixible, igual de fort i humil que quan era a Segona A.

Alguns cronistes van descobrir que, contràriament al que creien, Girona no és només una ciutat de marcada tendència independentista, sinó que és també una localitat adorable i pacífica, motius de sobres per no especular amb la suspensió del partit, i també que el sistema de joc de Machín és tan sofisticat com competitiu per més que a vegades disposi solucions no convencionals, com ara una marca a l’home de Maffeo sobre Messi.

El plantejament del Girona va evidenciar que el Madrid té un problema de joc i que ha perdut pes a les dues àrees, l’escenari en què habitualment resolia els partits per l’efectivitat del seu porter i especialment de Cristiano Ronaldo. Les lesions martiritzen Keylor Navas, mentre que el portuguès només ha marcat un gol en sis jornades de Lliga. Ningú ha assumit el poder anotador de CR.

El Barça ha perdut Neymar, i també ha disminuït la productivitat de Luis Suárez. La diferència és que Messi marca els gols que li toquen i els que farien els seus dos companys en temps del trident de Luis Enrique. Ara és el Barça de Valverde el que fa el paper que semblava reservat al Madrid. Al Barcelona li han passat tantes coses que ningú no li reclama res, i menys que jugui bé, sinó que se celebren les seves victòries i que lideri la Lliga.

Només cal recordar els temps de Tata Martino per entendre que no sempre es té la mateixa mirada ni exigència sobre el Barça. Valverde és un tècnic tan proper, normal i astut que ha aconseguit que es tracti el seu equip amb proximitat, normalitat i astúcia; no té punt de comparació amb altres èpoques, en què la possessió, la posició i la pressió, i naturalment l’estil i l’ADN, eren innegociables a la Lliga i la Champions.

El Barça fa el que pot i més, ningú ho hauria dit a començament de temporada, quan tot li anava malament i totes li ponien al Madrid. El Madrid es va afartar amb les Supercopes i ara es fa el desmenjat; ha perdut esperit de sacrifici i s’ha tornat retòric, quan abans no es rendia mai perquè sempre hi havia qui feia el gol de la victòria al darrer minut, ja fos Ramos, Morata o fins i tot James.

Ho va dir Morata: “Quan vaig tornar al Madrid, em van tractar com el nen que era quan me’n vaig anar”. El seu club no va tenir en compte l’èxit que va tenir a la Juve. El dubte és si el Madrid ha tocat fons, i si és així, i se n’adona, si tornarà a ser l’equip més perillós del món i candidat a guanyar la Lliga. Els jugadors de Zidane necessiten reptes, no partits d’entreguerres, i pocs desafiaments són més llaminers que retallar vuit punts al Barça.

El Barça farà bé de no refiar-se del Madrid per més que avui sembli que els blancs tinguin passat i futur però no present, digui el que digui la darrera jornada de la Champions, d’altra banda, la competició més preuada al Bernabéu.