Selecciona Edició
Connecta’t
arquitectura

El privat i l’imprevist

L’ocult, el secret i l’imprevist marquen les sèries fotogràfiques de Bonillas i Léonard

Imatge fotogràfica d'Iñaki Bonillas.
Imatge fotogràfica d'Iñaki Bonillas.

Per al surrealisme “hi ha un altre món, i està en aquest” (Paul Éluard). Per a la psicoanàlisi (Freud, Pontalis) aquest altre món era una ciència exacta, la literatura (!), ja que només el somni, l’art, la poesia i l’anàlisi de la ment podien dinamitar les respostes definitives de les anomenades ciències pures (el qui som i per què), obrint-nos a les experiències del jo, en la seva mateixa inconsistència, estranyesa i duplicitat.

Solem concebre la vida privada com aquesta cosa íntima burgesa, les particularitats, accions i possessions d’un individu. “Podem guardar un secret —escriu Heidegger— però només del que sabem”. La nostra cultura pateix patològicament la intrusió. El doble jo es ressent, confon privacitat i secretisme. ¿Seria possible mantenir una privacitat encara molt més essencial, la que un res-guarda malgrat un mateix i que s’ha de mantenir en la foscor? La qüestió ens porta a la feina que Chris Burden (1946-2015) va protagonitzar el 1975, la performance White Light, White Heat: ocult a l’altell d’una galeria, invisible des de qualsevol angle de la sala, l’artista nord-americà va estar-se allà amagat els 26 que va durar l’exposició. “Durant aquest temps no em vaig moure d’allà, no vaig menjar res, ni vaig parlar amb ningú. I ningú em va veure ni em va sentir. Per al públic que visitava la galeria, l’únic que comptava era la consciència de la meva presència invisible sobre ells”.

EL TRIUNFO DE LA VIDA SOLITARIA!
Iñaki Bonillas
Galeria ProjecteSD.
Passatge Mercader, 8, baixos. Barcelona.
Fins al 30 de novembre

ÉVADÉS
Jacques Léonard
Galeria Marc Domènech
Passatge Mercader, 12, baixos.
Fins al 30 de novembre

A El triomf de la vida solitària, Iñaki Bonillas (Mèxic DF, 1981) fa un exercici blanchottiano de presències a través d’una sèrie fotogràfica que pren com a referència la casa-estudi de l’arquitecte Luis Barragán a DF. Construïda el 1946, és un dels habitatges més commovedors i elusius del món i es conserva tal com la va habitar el seu autor fins a la seva mort, el 1988. A aquell refugi secret, metafísic, va acudir Bonillas el 2003 per participar en una exposició col·lectiva comissariada per Hans-Ulrich Obrist, L’aire és blau. Va tornar-hi el 2016 per desenvolupar un nou i solitari projecte, Secrets, centrat en els espais negatius de la casa, llocs que no són a la vista quan el visitant recorre l’edifici. Partint que en aquelles estances hi havia una clara voluntat de mantenir ocult tot el que pogués pertorbar la poètica dels plantejaments arquitectònics de Barragán, l’artista va decidir preservar la foscor de la seva vida privada, els seus ascetisme, confidències, records i secrets.

A ProjecteSD, Bonillas exhibeix aquelles ombres, l’inconscient de la casa, transsumpte fidel de l’arquitecte. A la peça Llanterna màgica, veiem les fotografies com aures, preses després de recórrer la casa a les fosques, amb l’única llum d’una llanterna: objectes, detalls arquitectònics, fantasmagories que remeten al film de Fritz Lang El secret darrere de la porta. També emergeixen les petjades del mobiliari sobre les velles catifes, o les ombres i els negatius que projecten alguns objectes decoratius (la imatge invertida d’un gerro de vidre ple d’aigua) o del jardí (un estrany prisma reflectant del qual resulta un joc òptic de vegetació). Les imatges no revelen res, al contrari, obren interrogants sobre el que van poder significar per a l’artista com a presències estranyes i ombrívoles que imperceptiblement es colen en la vida quotidiana. És la foscor que Freud va anomenar “l’inesperat” (uncanny), el que s’hauria d’haver mantingut secret i ocult sota una llum. No obstant això, són el que van ser sempre, estaven latents, només faltava la mirada d’un altre per dir-nos que res ha canviat.

Atenció a una altra sèrie fotogràfica inesperada, aquesta vegada en format clàssic. Es tracta del treball documental de Jacques Léonard que penja a la planta soterrani —no podia ser d’una altra manera— de la galeria Marc Domènech. Évadés descriu l’exili dels milers de joves francesos que fugien del feixisme per incorporar-se a files al nord d’Àfrica o abandonar Europa, el 29 de desembre de 1943. Les fotografies van ser preses a Màlaga i formen part d’aquesta història oculta, secreta i imprevista, d’aquesta Espanya franquista que de tant en tant emergeix com una hidra sense que se l’esperi.