Selecciona Edició
Connecta’t

Art amb la llum de la Sagrada Família

La Sala Parés exposa les aquarel·les de Joan Vila Grau, el vitraller del temple dissenyat per Antoni Gaudí

Vitralls de la Sagrada Família.
Vitralls de la Sagrada Família.

Nebuloses de colors que passen del paper als finestrals de la basílica de la Sagrada Família. Moviments entre els blaus que s'il·luminen a les naus de Llevant, amb l'alba i el naixement de la vida, i els càlids vermells del costat de Ponent, simbologia del clímax i la fi que el segueix. L'autor dels vitralls de l'església més icònica de Barcelona, Joan Vila Grau (Barcelona, 1932), exposa fins al 3 de desembre a la Sala Parés un recull d'aquarel·les que mostren el seu procés de creació i la culminació d'una llarga carrera artística.

A Vila Grau li van ser encarregats el 1999 els vitralls de la Sagrada Família. El 2010, quan el Papa Benet XVI va dedicar la basílica, només s'havien instal·lat el 45% dels vidres; avui ja estan tots al seu lloc excepte el de la façana de La Glòria, que està pendent de finalitzar-se la seva construcció. “El que he fet és una simfonia de colors, un concepte que Gaudí utilitzava i que jo assumeixo, que s'adequa a un espai atemporal i ahistòric”, explica Vila Grau sobre el seu treball al temple: “El que hem volgut mostrar a la Sala Parés és allò que es queda a l'estudi, que la gent vegi que el treball és un procés dubitatiu”. El seu nét, el crític d'art Joan Vila Boix, que és qui va escollir en primer terme les aquarel·les, afegeix que a la Parés han volgut exposar com és el procés d'exportar la idea de colors que té l'autor als finestrals de l'església, “amb una voluntat, més que didàctica, d'oferir les aquarel·les amb una lògica d'art contemporani”.

Gaudí va deixar poques instruccions sobre com havien de ser els vitralls de la Sagrada Família i dels temes que havien d'abordar. Una idea concreta era que els vitralls superiors, els que il·luminen les voltes, havien de ser blancs, incolors, símbol del Totpoderós. Un exemple de la combinació de les idees de Gaudí són els vitralls dedicats a les paraules de Jesús “Jo sóc l'aigua viva: a la part superior, blaus intensos que sorgeixen de la claror que és déu i que, descendint a les profunditats de l'església, es transformen en altres colors i formes de vida”. Les aquarel·les de la Sala Parés, instal·lades de forma circular, generen una sensació de cicle i eclosió de l'existència que podria evocar a l'espectador els primers vint minuts de la pel·lícula L'arbre de la vida, de Terrence Malick: del big bang, la conformació de les galàxies, l'aparició dels oceans a la Terra a la família protagonista. Vila Grau no ha vist la pel·lícula i només pot dir que el seu treball s'ha adaptat a la concepció de Gaudí: “El sentit religiós de Gaudí és enorme i ho engloba tot”.

Vila Grau rep a EL PAÍS al seu estudi, a la torre del carrer Ganduxer amb la via Augusta on hi resideix amb la seva dona, Núria, però també dos fills, també artistes consolidats. És una de les poques antigues torres que queden en aquesta zona. La finca va ser adquirida el 1930 pel seu pare, l'artista Antoni Vila Arrufat. El pare de Vila Arrufat, Joan Vila Cinca, també era un pintor cèlebre, fundador de l'Acadèmia de Belles Arts de Sabadell. Al menjador, entorn de la llar de foc, hi ha penjats retrats dels Vila, tots d'una semblança física extraordinària. Gabriel Jackson va publicar sobre ells el llibre Els Vila (Meteora). Vila Grau va conèixer la Núria perquè eren de la colla de nens del barri, quan l'urbanització de la zona era mínima. El pare d'ella va llogar a Vila Arrufat uns soterranis veïns a la torre perquè hi pintés els enormes murals que avui guarneixen la catedral del Sant Esperit de Terrassa o el Santuari de la Mare de de Déu la Salut de Sabadell. Des de la torre dels Vila s'estén físicament el seu món artístic: a les esglésies de Sant Gregori Taumaturg i de la Mare de Déu de la Pau, ambdues a Ganduxer, els vitralls són obra de Vila Grau; ell mateix suggereix que a qui li agradi l'obra exposada a la Sala Parés pot gaudir del seu treball a l'església de la Mare de Déu de la Pau: aquí els finestrals formen una evolució de blaus, com un riu que solca un banc de núvols blancs, eteris.