Selecciona Edició
Connecta’t
Poti-poti

Puigdemont a Brussel·les, què hi fa?

Valoracions discrepants a la premsa sobre el sentit de la maniobra

Puigdemont als televisors d'una botiga.
Puigdemont als televisors d'una botiga.

El Punt Avui veu les eleccions com una eina “per avançar en el procés que ha de portar a la plena vigència de la República Catalana”, encara que les hagi convocat Rajoy (“d’una manera totalment irregular”), i es repeteix la pregunta de Puigdemont feta des de Brussel·les: “El bloc contrari a la República es conformarà amb una derrota electoral?”. Anna Serrano, a la mateixa pàgina, escriu que el concepte de normalitat és relatiu. “Hi ha qui considera normal que Carles Puigdemont, els membres del Govern, Carme Forcadell (...) hagin de respondre davant de la justícia (...)Com tampoc semblen desconcertats que l’assumpte de les querelles presentades pel fiscal general de l’Estat sigui un eloqüent Más dura serà la caída”. L’articulista admet que les eleccions agafen a contrapèl l’independentisme, però també hi veu una oportunitat d’or. Sobre el viatge de Puigdemont, Pere Bosch afirma que ell i la resta del govern “van simbolitzar la dignitat” mentre que Santi Vila, que es proposa per encapçalar la llista del PDeCAT, “representa la misèria”, contraprogramant la roda de premsa del seu amic i explicant allò que no va dir quan era conseller sobre la ingenuïtat de tirar pel dret i prometre una independència sense costos. El diari interpreta que a Brussel·les el que fa Puigdemont és forçar una europeïtzació del conflicte.

El diari Ara, a l’editorial es centra en un braç judicial que “torna a prendre el relleu en el setge a l’independentisme”. Al text admet que l’unionisme ha agafat la iniciativa davant “d’un independentisme que està actuant a contrapeu” amb un Puigdemont llançant un SOS a Europa, demanant paciència i exigint garanties per a un judici abans de tornar, “però al cap d’unes hores alguns membres de l’executiu aterraven a Barcelona”. Esther Vera escriu que “això va d’urnes i s’hi haurà d’anar” per defensar amb “els llums llargs” una proposta de país millor. David Miró accepta que el 22 de desembre Catalunya no podrà declarar-se independent, “però sí convertir-se en un territori rebel on Madrid només es pot imposar per la força. I a partir d’aquí resistir (...) Prepareu-vos”.

“Resistència a admetre la realitat” titula l’editorial La Vanguardia. I descriu un Puigdemont anunciant que la meitat del seu govern residirà a la capital belga. “Teníem notícia de governs convencionals, dissolts o en l’exili. Però és una novetat aquesta varietat de govern que, ja deposat, vol seguir actiu en doble seu. I encara hi va haver més sorpreses: anit, els exiliats semblaven a punt de tornar a Barcelona”. I acaba: “Puigdemont està facultat per exposar els seus plans, a Brussel·les o aquí. Per exiliar-se i tornar o no. Però la imatge que ahir va projectar a la capital belga no afavoreix gens el seu país, ni ajuda a atenuar la incertesa”. Màrius Carol recorda Francesc Macià expulsat de França a Bèlgica després de la insurrecció de Prats de Molló i havent fet els dos mesos de presó a què va ser condemnat. “Macià i els seus van estar uns mesos passejant per la Grand Place, però havien saldat els seus comptes amb la justícia”. Per a Isabel García Pagan, els girs de l’independentisme “posen a prova la capacitat de digestió dels partits”. Pilar Rahola també es pregunta si s’acceptarà el resultat del 21-D si “guanyen clarament els independentistes”. Antoni Puigverd descriu com, de cop, “molts catalans han descobert que els cops d’efecte que semblaven astuts poden arribar a ser molt extravagants. Després de repassar els adjectius no gens amables que la premsa internacional dedica a la nova república catalana, afirma que la ciutadania encara no sap si viu a Polònia o a Catalònia i agrairà que els seus polítics “deixin a l’armari el vestit de comediant”. “Per acabar-ho d’adobar, en comptes d’obtenir el suport d’Europa, ens hem convertit en un problema d’Europa”.

Puigdemont a Brussel·les, què hi fa?

“President, deixi-ho estar” titula en portada El Periódico. Títol que també encapçala l’editorial que parla d’una roda de premsa “esperpèntica” i d’un Puigdemont instal·lat en la realitat virtual, “un líder a la deriva, encegat pels seus propis enganys”. I acaba: “És hora que Puigdemont assumeixi la seva responsabilitat política i judicial, si n’hi hagués. I que deixi de perjudicar Catalunya”. Enric Hernàndez descriu les promeses fraudulentes que van fer els líders independentistes i contempla Puigdemont volent perllongar la ficció a Brussel·les, un paperot que no es mereixen, conclou, ni els catalans ni la dignitat de la Generalitat. Javier Aroca retrata dos protagonistes del dia: el fiscal Maza, que “aplica al Dret el que ja està prohibit fins i tot en la pesca: les arts d’arrossegament”. I Puigdemont, protagonista a Brussel·les d’una òpera bufa que passarà a la història. Sobre la querella d’aquest fiscal, Josep Maria Fonalleras la considera un escàndol per la seva perversió conscient de la realitat: “les forces policials no van ser les agressores sinó les agredides” Joan Cañete recomana a Puigdemont deixar la seva paròdia a mans de Buenafuente, “ho fa molt millor”. I Carlos Carnicero Urabayen vaticina que la fugida de Puigdemont al cor de la UE no canviarà els missatges de la Unió sobre Catalunya.

Puigdemont a Brussel·les, què hi fa?

La Razón fa un doble editorial. El primer afirma que és l’hora de la justícia i el segon avisa que “les empreses ja poden tornar a Catalunya”, un cop restaurada la democràcia. Sobre Puigdemont, qualifica d’indigna “la seva fugida”. Abandona els qui va prometre lleialtat animant-los a resistir. El text conclou que tot el bloc separatista ja ha reconegut que el procés era una quimera immadura, però no va impedir que la mentida “conyinués rondant a la recerca d’una comprensió internacional que no arribarà. Ara té la paraula la Justícia”. Toni Bolaño s’acosta a un altre aspecte de la crisi, les convulsions del PDECat, amb el fantasma de l’escissió que s’acosta, amb un Santi Vila trencant les hostilitats i Josep Rull dient en privat que es presentarà si ho fa Vila. Abc sosté que Puigdemont ridiculitza Catalunya, amb una compareixença estrafolària on va demostrar viure en una realitat virtual. “Lluny dels seus propòsits, ningú el veu com una víctima de res”. L’única cosa que ha de fer, es llegeix a l’editorial, és assumir la derrota i “posar-se a disposició de la Justícia i tractar que el seu futur penal sigui el menys lesiu per a ell i la seva família”. Ridícul és l’adjectiu més emprat, i benèvol, pels seus articulistes a l’hora de parlar de Puigdemont. Un adjectiu que també surt a l’editorial d’El Mundo que considera que l’única cosa bona de la compareixença de Puigdemont a Brussel·les és que “Tota Europa pot comprovar el paradigma de nacionalpopulista en què s’ha convertit el president cessat”. “Puigdemont mira de convertir l’acatament de facto de la legalitat en un acte d’insurrecció. Un contrasentit que ningú pot creure’s a Europa”. Álex Sàlmon considera que Puigemont vol tensionar les eleccions democràtiques amb la seva presència a Brussel·les i amb accions declaratives que, al final, “aniran en contra del candidat que surti del seu partit”.

Mitjans digitals. Ramon Cotarelo afirma a El Món que “totes les malediccions, el verí, l'odi en brut que destil·len els mitjans del règim de la restauració (tots, públics i privats) i la brutícia que aboquen els periodistets i esbirros a sou no poden amagar que Puigdemont és on ha de ser. Sense decebre, ni trair, ni acovardir-se, ni fallar o enganyar els seus seguidors com sí que han fet, repetides vegades, els seus adversaris Rajoy, Sánchez i Iglesias”. Vicent Partal (Vilaweb) defineix la intervenció de Puigdemont d’històrica perquè “va esvair els dubtes sobre què havia passat arran de la proclamació de la República i sobre què calia fer aquests mesos. I la major part del moviment independentista, la immensa majoria, va reaccionar atorgant-se els uns als altres la confiança necessària per a continuar”. Ignacio Varela (El Nacional) fa una sèrie de preguntes a Junqueras. N’escollim dues: “Està en condicions d'explicar als catalans per què per a vostè era inadmissible una convocatòria electoral realitzada pel Govern evitant el 155 i tanmateix avui està disposat a participar —i, per tant, a legitimar— en aquesta mateixa elecció convocada per Rajoy i amb el 155 en vigor? Pot precisar quin és l'avantatge estratègic per al moviment independentista d'aquesta segona opció sobre la primera? (...) Si l'únic govern legítim de Catalunya és el de la República, com casa això amb participar en unes eleccions convocades per un altre govern? I si la República independent de Catalunya és ja una realitat, què pinten els diputats i senadors d'ERC ocupant escons al parlament d'una potència estrangera?”

Francesc-Marc Àlvaro (Nació digital) explica que té una amiga independentista desenganyada que no veu la república per enlloc i demana als líders catalans donar respostes sinceres a la seva amiga. “També haurien de sortir a retre comptes els estrategs aficionats de l’Estat Major invisible, però aquests savis no els ha votat ningú i, per tant, poden posar-se de perfil. Sense aquest exercici d’explicació i d’autocrítica davant de la gent, l’independentisme només podrà confiar en les relliscades del govern espanyol i en la sort.Ha arribat l’hora d’aterrar en el realisme de l’estratègia a llarg termini, i abandonar les astúcies que acaben com els coets mullats”.

Xavier Rius (E-Notícies) defineix la intervenció de Puigdemont com un “campi qui pugui”· “Si l’expresident diu que no ha demanat asil polític és perquè ho ha sondejat i no li han donat”. Jordi Corominas escriu a Eldiario.es que “el Procés ha acabat. Però ho ha fet amb un patètic cop simbòlic d'imatge, sense reconeixement internacional i carregant-se l'Estatut i l'autogovern durant uns mesos. “D'aquí la ressaca, d'aquí la irresponsabilitat d'una derrota que ens afecta a tots. Juan Soto Ivars (El confidencial) critica Puigdemont que, un cop fugit a Brussel·les, “es va plantar amb tota la seva cara davant les càmeres per demanar als catalans que es parteixin la seva. (...) Una covardia com aquesta hauria de costar-li el prestigi si no fos per la capacitat d’alguna gent per justificar els seus facin el que facin”. L’editorial de Libertad digital, després de qualificar la fuga d’indigna i immoral, demana que la Justícia sigui “implacable”.

Mentre, Guillem Martínez continua amb les seves cròniques sobre el procés a CTXT. Escriu que la “DUI fake” no té efectes internacionals. “Un govern que llegeixi això, en fi, sap que no va de debò. És més, sap que –la falta d’honestedat davant la seva societat és tan gran en aquest text- mai no anirà de debò”. Una DUI fake que, prossegueix, és propaganda interior, una propaganda absurda. I conclou, amb el seu particular vocabulari, que hi ha perill d’una gran erosió social que o bé soluciona la societat “o si la sociedad apuesta por el Trilerismoprocesismo o el Cientocincuentaycinquismo, puede salir rota”.

Addenda. Alguns titulars sobre com es mira la darrera enquesta del CEO. “L’independentisme s’estanca” (E-Notícies); “El Sí a la independència obre forat respecte el No” (El Món); “L’independentisme guanyaria en escons però no en vots” (El Periódico); “El sí a la independència puja 7 punts des de juny” (El Mundo); “El CIS català diu que tot continuarà igual després del 21-D” (Libertad digital).