_
_
_
_
_

Puigdemont assumeix el 21-D però desafia Rajoy presentant les eleccions com a “plebiscit”

“No soc a Brussel·les per demanar asil polític, sinó per actuar amb seguretat i llibertat”, diu el president destituït

Claudi Pérez
Carles Puigdemont, a Brussel·les
Carles Puigdemont, a Brussel·lesOLIVIER HOSLET (EFE)
Más información
Puigdemont busca una sortida a Bèlgica
Jaume Asens defensa l’asil polític per a Puigdemont
La UE consideraria “manifestament infundada” una petició d’asil de Puigdemont

La gran política és grisenca, descolorida; gairebé mai un gran espectacle. Però Catalunya fa temps que està ficada en una muntanya russa d'emocions i inesperats girs del guió. Carles Puigdemont va protagonitzar ahir l'últim capítol d'aquest crescendo, compareixent a Brussel·les com una espècie d'expresident de la Generalitat a l'exili: va afirmar que assumeix les eleccions del 21-D, però alhora va tractar de desafiar Mariano Rajoy en presentar-les com a "plebiscitàries". Puigdemont va demanar "al poble" que "segueixi lluitant". I va avançar que ell no tornarà fins a tenir "garanties" d'un judici just. Vénen corbes: La jutgessa l'ha citat dijous per declarar per diversos delictes.

El relat curt de la jornada és demolidor: en una compareixença tumultuosa, Puigdemont va fer a Brussel·les una denúncia rotunda de la "violència de l'Estat espanyol", a qui va acusar de buscar "la demolició de les institucions catalanes". Va deixar en l'aire si ell acatarà o no l'acció de la justícia, amb un viatge a Brussel·les que busca embullar la seva situació processal quan ja està citat a l'Audiència Nacional. I va presentar una obvietat —el Govern està obligat a acatar el resultat de les eleccions— com un desafiament a Rajoy: el 21-D, segons la tesi de Puigdemont, serà una mena de segon "plebiscit" que obligaria l'Executiu a acceptar el nou escenari posterior a la declaració d'independència si finalment triomfen els partits separatistes. Això, segons l'equip de l'expresident, podria funcionar com una mena de gratificació per mobilitzar encara més les files independentistes.

El relat llarg té més matisos, però el resultat és el mateix. El poder és la capacitat de definir la situació: d'imposar per la força, la persuasió o la manipulació el relat de què està en joc. A Brussel·les es considerava brillant la posada en escena del desafiament català: la Generalitat va aprovar per la porta de darrere una llei de referèndum il·legal, va organitzar la consulta de l'1-O i va usar les imatges de les càrregues policials per fer-se amb l'opinió pública internacional, que va comprar la idea de porres contra vots. Malgrat la flagrant il·legalitat, El Parlament de Catalunya va acabar declarant —o no— la independència, segur que el suport de la premsa global li proporcionaria el favor de la UE. Greu error. Aquesta narrativa va punxar a casa —amb la fugida d'empreses i bancs— i mai va calar a Brussel·les. Ja fa temps que Puigdemont va perdre la màgia que permet imposar el relat a Europa: l'expresident va protagonitzar ahir un últim intent per recuperar la iniciativa en una multitudinària compareixença, en la qual d'alguna manera va agenollar-se i va assumir com a legítimes les eleccions del 21 de desembre, convocades per Rajoy després d'aplicar l'article 155.

El secessionisme, començant per l'expresident, admet ja sense embuts la realitat: aquestes eleccions són indiscutibles. A partir d'aquí, Puigdemont va tractar de desafiar a Rajoy en qualificar de "plebiscitaris" els comicis (alguna cosa que ja va fer el seu predecessor, Artur Mas, amb les eleccions autonòmiques de 2015 en les quals els partits independentistes van guanyar en escons però no en vots). Si Madrid no accepta els resultats, ve a dir Puigdemont, demostrarà que no és un Govern seriós. Però Rajoy no té més opció que acceptar-los, encara que és cert que un triomf dels independentistes obriria un nou escenari en la cuina política catalana, tancada des de fa temps amb una calor insuportable.

"Respectaré els resultats del 21-D siguin quins siguin; respectarà Rajoy aquest resultat?", es va qüestionar l'expresident per trencar el seu silenci després d'un esperpèntic viatge a Brussel·les en el qual s'especulava que demanaria l'asil a Bèlgica.

Aquesta va ser la idea-força d'una roda de premsa multitudinària en la qual va llançar encara un altre missatge. Puigdemont no sol·licitarà asil a Bèlgica, però es quedarà a Brussel·les un temps indeterminat: fins a obtenir "garanties" que gaudirà d'"un judici just, propi dels països amb separació de poders". L'expresident català va treure aquí tota l'artilleria. El seu Govern va prendre la decisió de viatjar a Brussel·les divendres, va dir, "davant una sèrie de fets contrastats que indiquen que l'Executiu espanyol contempla una ofensiva contra els funcionaris i el Govern, que inclou una querella política que sumaria 500 anys de presó i un problema polític gegantesc que Madrid només afronta amb repressió".

Puigdemont, en fi, semblava disposat a quedar-se a Brussel·les junt amb la meitat del seu Govern —ahir el van abrigallar sis consellers— com a part de la seva estratègia processal. Però això pot canviar amb rapidesa: la jutgessa Carmen Lamela va citar ahir, perquè declarin aquest dijous, a Puigdemont i als membres del Govern destituïts i els va imposar una fiança de 6,2 milions; els advocats dels exconsellers van afirmar que estan disposats a declarar davant la justícia, informa Jesús García.

"Salveu les institucions"

Puigdemont encara no té clara la data de retorn. Però es va treure de la màniga un d'aquests girs cap al romanticisme que ha portat a Brussel·les a qualificar-li de representant del "populisme nacionalista": "Qui va salvar les escoles l'1-O salvarà les institucions catalanes de la demolició", va dir en referència als ciutadans que es van mobilitzar a favor del referèndum. I va criticar la fiscalia per una "querella política" en la qual "el delicte de rebel·lió s'equipara al de terrorisme". "Aquest és un conflicte polític i, com a tal, necessita una resposta política", va exclamar. Les fonts consultades del Govern de Rajoy són rotundes: la solució política són les eleccions.

Brussel·les és una espècie d'última bala processal i d'imatge per Puigdemont. La seva presència a la capital belga, si es perllonga, pot dilatar els temps judicials. Catalunya, a més, busca a Brussel·les el favor de la premsa i de les institucions europees. Però la Comissió li ha girat l'esquena; el Consell tanca files amb Espanya; els Estats membres donen suport a Madrid. Europa sempre li ha demanat el mateix: que torni a la legalitat. Puigdemont ho fa ara amb la boca petita, acceptant que les eleccions del 21-D són perfectament legítimes, però les adorna amb el sinuós adjectiu de "plebiscitàries".

La política catalana rebobina així fins a 2015: l'independentisme va perdre aquelles eleccions —anomenades plebiscitàries per Artur Mas— en vots, però va guanyar en escons per escàs marge i va seguir endavant amb el seu full de ruta. Aquesta vegada hi ha una diferència: enfront de la promesa d'una independència de vellut, la fractura social és evident i gairebé 2.000 empreses s'han fugat. L'economia, al final, té l'estrany costum de decantar les eleccions.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Sobre la firma

Claudi Pérez
Director adjunto de EL PAÍS. Excorresponsal político y económico, exredactor jefe de política nacional, excorresponsal en Bruselas durante toda la crisis del euro y anteriormente especialista en asuntos económicos internacionales. Premio Salvador de Madariaga. Madrid, y antes Bruselas, y aún antes Barcelona.

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_