Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS
OPINIÓ

No era una bomba nuclear, sinó un míssil ben precís

Ara sí que es pot dir amb tota propietat, després del primer dia laborable, quina legislació té vigència a Catalunya, la Constitució espanyola, i quin govern mana, el que presideix Mariano Rajoy

El president espanyol Mariano Rajoy.
El president espanyol Mariano Rajoy. EFE

Ara ja sabem, finalment, què és l'article 155 i també sabem que funciona i com funciona. Serveix per destituir el govern d'una comunitat autònoma que se situa fora de la llei gràcies a una majoria parlamentària suficient per controlar les institucions. Hi havia molts dubtes sobre la seva utilitat i fins i tot sobre els seus efectes. Una cosa ja s'ha fet evident: ha estat fulminant. Ara sí que es pot dir amb tota propietat, sobretot després del primer dia laborable, que ha quedat ben clar quina legislació té vigència a Catalunya, la Constitució espanyola, i quin govern és el responsable final de tot el que succeeix al seu territori, el que presideix Mariano Rajoy.

L'article 155 tenia funcions dissuasives, com la bomba nuclear. Amb el seu caràcter coercitiu, servia per convèncer les comunitats autònomes sobre la necessitat de complir la Constitució al seu territori. La seva indefinició va permetre pensar que podia convertir-se en una absorció d'una administració per l'altra i en una anul·lació de l'autonomia. És el que hauria passat en cas que s'hagués aplicat en la versió de sis mesos sol·licitada inicialment al Senat. Els sectors més centralistes del PP i de Ciutadans somiaven fins i tot a convertir-lo en l'instrument de recuperació de les competències més polèmiques: educació, finances, mitjans de comunicació i ordre públic, que són les que el Govern de Puigdemont ha utilitzat d'una manera més insidiosa per organitzar el referèndum i després preparar la independència.

No ha fet falta res de tot això. Ni una sola competència ha patit. Al contrari, l'article 155 ha servit per defensar l'autogovern català; i l'instrument utilitzat per aconseguir-ho ha estat la dissolució del Parlament, el més democràtic que hi pot haver. Ningú no podrà al·legar dins i fora d'Espanya que no es busca el consens dels governats, expressat de la manera més democràtica que existeix, que és el de les eleccions multipartidistes pròpies dels sistemes liberals de democràcia representativa.

L'èxit de Rajoy amb la dissolució és enlluernador. Ha prestigiat a Espanya com a societat i Espanya com a Estat de dret. Ha prestigiat la democràcia representativa davant dels populismes. Malgrat els seus cinc anys d'immobilisme, ha resolt la crisi ràpidament i netament, complint així la demanda que se li feia des de les capitals europees.

Ho sento molt pels obsessos contra el PP, però l’èxit que s'ha apuntat el partit del Govern davant l'opinió espanyola i internacional és dels que fan època. Només faltava la demostració ahir dilluns de l'eficàcia de la seva decisió, amb l'excel·lent reacció de la borsa. Quirúrgica, minimalista, tan breu com són els terminis per celebrar eleccions, aquesta aplicació del 155 intensiva només pot trobar el rebuig dels directament afectats o l'estupefacció dubitativa dels beatífics equidistants com Ada Colau.

Políticament, a més, és un cop encertat a l'independentisme, ja que l'obliga a concentrar-se en una difícil campanya electoral, en lloc de seguir bregant per donar una ficció de vida a la república nonada, falsament proclamada el 27 d'octubre. Només faltaven les peripècies rocambolesques de Puigdemont i els seus consellers fugats a Bèlgica, que acabaran perjudicant l'independentisme davant de les eleccions, sobretot pel ridícul colossal a què ha arribat, just en el moment en què es més visible sota els focus mediàtics de tot el món.