Selecciona Edició
Connecta’t

Estat català del desassossec

Finalment, tenim eleccions el 21 de desembre, però ens les ha convocat Madrid. Hem fallat. No hem estat capaços d’entendre’ns, ni amb Espanya ni entre nosaltres

Manifestació a favor de la unitat d'Espanya a Barcelona, diumenge passat.
Manifestació a favor de la unitat d'Espanya a Barcelona, diumenge passat. EFE

He sortit al carrer de bon matí buscant una farmàcia. Estava a punt de travessar una via deserta quan, sense avisar, ha aparegut un autobús enorme, el 723. Anava, això deia el rètol, cap al “Desterro”. Mal presagi. Visc a Portugal (soc el que, en l’argot empresarial, anomenen una expatriada) i Desterro és un agradable barri de Lisboa. Però en aquest octubre de frenesí a Catalunya, la meva terra natal, el missatge de l’autobús m’ha deixat clavada a la vorera. Submergida, com deia Fernando Pessoa, en el desassossec, el neguit de l’ànima.

Són molts els amics i familiars que des de l’1-O em truquen per explicar-me les seves penes o preguntar-me com es viu a Portugal. De fet, n’hi ha pocs que pensen a sortir corrents, com han fet bancs i empreses. La seu social dels meus amics és casa seva –plena de fills, pares i fins i tot nets– i la seu fiscal els importa poc; el que volen és explicar-me la seva angoixa davant del caos. A gairebé tots els omple de por l’enfrontament entre la Catalunya instal·lada en una república imaginada i l’Espanya que ha intervingut l’autonomia. El que encara ha de venir –les vagues que s’anuncien o la violència que trenca vidres– no fa cap servei a la salut mental dels catalans. Els radicals de cada extrem, els que anaven en cada un dels trens, segueixen vius i amb ganes de brega. La sobreexcitació és avui una patologia en franc creixement; pocs dormen d’una tirada.

Cadascú pren les seves pròpies mesures i recorre als remeis més o menys químics que té a l’abast perquè això, creuen, va per llarg. En el meu cas, vaig sortir de Twitter abans de l’estiu, ja que ni els meus amics independentistes aconseguien defensar-me dels trols. Vaig creure que al Face viuria més tranquil·la, però la gent ha deixat de penjar fotos de noces i batejos per omplir el seu mur (i els dels altres) de notícies falses i d’opinions veritables però tancades al debat. Defensar una vegada i una altra el diàleg i l’Estat de dret, dos conceptes senzills, universals, m’ha deixat exhausta. O sigui que m’he concedit una treva de xarxes, fins i tot de la innocent Instagram, fins al Nadal. Per allò de tenir la festa en pau, sense embolicar la troca abans amb algun cosí banderer.

Fins i tot alguns amics independentistes fins al moll de l’os, dels que fa set anys que em diuen que no hi ha cap més via que l’“Adeu, Espanya”, confessen símptomes d’esgotament nerviós. Després de dies pensant que podien passar a la història com una colla de traïdors, l’aprovació de la DUI els ha relaxat una mica; però saben que s’han ficat en un bon embolic i que el 155 és terra ignota, un lloc mai explorat per l’home (català o espanyol). Després de declarar la independència i cantar Els segadors, ara van capcots i, tot i que els imagino rumiant la propera revolta o govern a l’ombra, ara com ara confessen taquicàrdies i alguns terrors nocturns en què se’ls apareix Soto del Real.

I hi ha moltes raons perquè estiguem tots angoixats. De fet, alguns pensem que hem estat uns despreocupats. Silenciosos o poc parladors, hem permès durant anys que s’avancés sense fer gran cosa, murmurant que estàvem farts. I la marea separatista ens ha passat per sobre, al Parlament, al carrer, a casa... Amb els recursos d’una enorme propaganda (la de somriures, famílies felices i l’indubtable suport d’Europa) han convençut bona part del país que la independència és sinònim de democràcia. I ho han fet amb només el 47% dels vots.

Finalment, tenim eleccions el 21 de desembre, però ens les ha convocat Madrid. Hem fallat. No hem estat capaços d’entendre’ns, ni amb Espanya ni entre nosaltres. Vivim en temps de núvols sense clarianes, de serrar les dents i aguantar. Trobo la calma parlant amb els amics de sempre, tot i que cada vegada fa més por enviar per WhatsApp un simple “com va”, ja que a l’altra banda sempre hi ha un català preocupat o molt preocupat; fins i tot la rutinària trucada a la meva mare per saber si “va tot bé” obre la porta a una infinitat de sospirs. Alguns, els més savis, fan broma: “Caldrà reunir-se per Cap d’Any per clavar una bon cop de peu a aquest 2017 terribilis”. Ja ho veurem. Com va expressar el poeta més il·lustre de Lisboa, a Catalunya “no hi ha assossec, i ni tan sols el desig que n’hi hagi”.