_
_
_
_
_
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

República nonada, any zero, poder zero

Ara sí que s’ha acabat el conte. El relat ja no dona més de si. No se’l creu ningú. I el procés anava sobretot de relat

Lluís Bassets
L'expresident Carles Puigdemont.
L'expresident Carles Puigdemont.Toni Ferragut

Aquesta república no passarà del cap de setmana. De fet va deixar d’existir tot just néixer, gràcies a la forma que va adquirir el part, antiheroica, incomprensible, confusa, a més de contrària a tota legalitat, com tot el que han fet els qui l’han engendrat. Les seves primeres hores de vida, si és que això és vida, no s’han fet notar enlloc. Barcelona no s’ha convertit en una festa, amb prou feines una mica a Girona i alguna altra petita ciutat i prou. Però el més important de tot és que les seves autoritats han desaparegut, han renunciat a exercir el poder que sobre el paper s’autoatorgaven i ni tan sols han obert la boca. Una república invisible, muda i sorda, que ni tan sols exhibeix símbols i gestos en les seves primeres hores, és una república inexistent, que no ha nascut, nonada.

Després, quan Puigdemont ha reaparegut, en una intervenció pretesament institucional gravada en un pati gironí, només ha afegit foscor a la confusió. Sabem que TV3 el tracta encara com el que ja no és, és a dir, president de la Generalitat: podria haver anat més lluny i dir-li president de la República. Està clar que ha volgut exhibir-se després de tanta ocultació, per tal de reivindicar la legitimitat que ja no té. També ha callat sobre les eleccions, tot i que ha cridat a resistir l’ara beneït article 155 que les possibilita. Aquesta resistència beatífica a la qual ha cridat haurà d’anar a càrrec de la gent, l’única garantia de tot quan els polítics no ofereixen res.

Ara sí que s’ha acabat el conte. El relat ja no dona més de si. No se’l creu ningú. I el procés anava sobretot de relat, de fer veure que les coses eren com haurien de ser algun dia segons la febrosa imaginació independentista. No hi ha gent abduïda per mitjans i per sistemes escolars, però sense mitjans i sense sistema escolar, sense ficcions com la compareixença pretesament institucional d’avui al migdia, no hi havia possibilitat de construir la ficció i després mantenir-la.

La república només viu aquest matí en boca dels periodistes i tertulians indepes de la corpo i de RAC1, fent gairebé tots com si Catalunya fos un país independent o, tal com diu la Viquipèdia, com si hi hagués una disputa entre dos estats i dues legalitats pel control del territori. La república nonada només viu, doncs, a Viquipèdia i morirà tan bon punt es demostri el que tothom ja sap i és que és l’Estat espanyol qui controla el territori i les institucions en la seva integritat.

Això s’ha produït gràcies a la modalitat d’aplicació de l’article 155 triada per Mariano Rajoy. L’efígie immòbil durant cinc anys només ha fet un moviment. Però quin moviment! Escac i mat. El catalanisme de sempre, pragmàtic i pactista, pot respirar a fons. No s’ha perdut ni una sola competència. La intervenció de l’autonomia arriba taxada en el temps i en els seus objectius. I tot es resoldrà com es resol en el món civilitzat, democràtic i lliure: amb les urnes famoses, amb unes eleccions on cadascú podrà votar l’opció que millor li sembli en lloc de veure’s forçat a triar entre un sí i un no dramàtics, tràgics fins i tot, on es juga d’una vegada per tots el ser o no ser del país.

El missatge internacional és comprensible per tothom. Hi ha un problema seriós, on es pretén confrontar legalitats i legitimitats, i es resol amb els instruments de la raó i de la democràcia liberal i representativa, que són els que més bon resultat ens han donat a tots a Europa i a tot el món, en lloc dels instruments del populisme, que són els plebiscits, les mobilitzacions al carrer i les emocions desbordades, que sovint acaben malament. Fixem-nos que Rajoy ofereix a Europa una victòria no tan sols de la unitat –no hi haurà secessió—sinó també dels valors liberals i democràtics, de l’estat de dret i de la raó antipopulista –la suspensió del govern és purament instrumental per tal de poder celebrar eleccions immediatament.

Se’m dirà que encara és massa aviat per llançar les campanes al vol. D’acord. Encara cal veure com s’acaba de resoldre l’impàs d’aquest cap de setmana, i especialment el control dels Mossos, de les conselleries i sobretot de la vicepresidència i la presidència. El més probable és que s’imposi el seny i es faci tot plàcidament i sense problemes. Qui se’ls busqui ho pagarà personalment a l’hora de les factures que inevitablement passarà i ha de passar la justícia.

També cal veure si les tres principals forces independentistes accepten les eleccions. El més normal és que ho facin, potser amb l’excepció de la CUP, que volia ballar el mambo i ja l’ha ballat. En lloc de la resistència, el que han de fer ara els dirigents del procés és organitzar les seves defenses jurídiques i en lloc de posar en marxa la república el que hauran de preparar a tota pastilla és la campanya electoral. La fixació d’una data electoral també és una garantia que tothom hi anirà com les mosques van a la mel: això són unes eleccions pels partits polítics, mel que tothom vol.

També se’m dirà que el problema persisteix i que les eleccions no arreglaran res. El problema, després de la combustió de l’independentisme, difícilment es podrà plantejar en els mateixos termes i amb el relat obsessiu i asfixiant dels darrers cinc anys: per tant, hi haurà una mutació política. I les eleccions en tot cas ja han servit per aturar la secessió i la destrucció de l’autogovern, a més d’obrir la possibilitat d’un canvi demoscòpic ara mateix ni esperat ni entrellucat. Recordem només que després de la revolta de maig del 1968, en què els estudiants esquerranistes van posar al general De Gaulle contra les cordes, no va ser precisament l’esquerra la que va guanyar les eleccions. Alerta a les primeres enquestes!

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Sobre la firma

Lluís Bassets
Escribe en EL PAÍS columnas y análisis sobre política, especialmente internacional. Ha escrito, entre otros, ‘El año de la Revolución' (Taurus), sobre las revueltas árabes, ‘La gran vergüenza. Ascenso y caída del mito de Jordi Pujol’ (Península) y un dietario pandémico y confinado con el título de ‘Les ciutats interiors’ (Galaxia Gutemberg).

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_