Per restaurar la llei, només la llei

A partir d'ara es tracta de restaurar la llei, la vigència de l'Estatut i l'empara de la Constitució. Amén de tornar a estanyar les ferides econòmiques i morals causades a la ciutadania catalana per uns dirigents que van buscar —i han aconseguit— dividir-la.

L'imperatiu és, doncs, també, recol·locar la cohesió social en el seu tron cívic, després de la cruel espasa que li ha assestat el secessionisme a força de menysprear la majoria discrepant.

I que ara pretendrà engrandir a força de resistencialismes dramàtics: amb el problema induït dels eventuals brots de violència. I el ja registrat de l'assenyalament (botiflers), el dicteri (fatxes), l'escrache (els ocupants) i el vituperi (espanyols) als autonomistes i federals.

La intervenció no està prevista com a revenja davant de revoltosos, o càstig a somiadors ingenus, encara que s'equivoquessin.

No és un instrument multiús a la disposició dels més rancis nacionalistes veteroespanyols contra els més retorçats nacionalistes paleocatalans. No està per revertir cap sistema d'ensenyament, cap esquema sanitari, cap ambició d'autogestió respectuosa, ni perseguir o arrencar idees, com les secessionistes, per inútils o feixugues que semblin.

Ens van jurar que no hi havia suspensió de l'autonomia. Però molts dubtaven sobre l'eficàcia i la capacitat de practicar cirurgia fina d'uns aparells estatals que van ser incapaços de detectar milers d'urnes i tàctiques de guerrilla urbana 2.0 el dia del —diguem— referèndum. O sobre la pertinència de la restricció —si més no temporal— al dret col·lectiu a l'autonomia de l'article 2 de la Constitució.

Clar que les minves del text-base interventor de les competències parlamentàries o el dret a la participació política de l'article 23 de la Constitució van quedar ahir a la nit dissipades. La dissolució del Parlament i la convocatòria d'eleccions anticipades espanten aquests riscos (encara que puguin tornar si la situació s'enverina). I revitalitzen el propòsit d'acte puntual i rectificador de la intervenció.

Així que no hi ha altra que confiar en la seva intenció (i monitoritzar-la). Almenys per contrast, doncs els altres només van brindar la més rastrera traïció a l'Estatut, el frau de llei, la divisió social i la pobresa.

Europa dona suport, homogènia, a la restauració de la constitucionalitat menyscabada. Però adverteix també de l'ús ponderat dels poders de l'Estat, sobretot del monopoli legítim de la força.

En això consisteix la doble tasca pendent. Només pot emplenar-se en democràcia des de la llei (i no des d'excessos gratuïts); amb ple respecte a la llei (i no retorçant ni la seva lletra ni el seu esperit).

Dura lex, sed lex. La llei és dura, però és la llei. I només la llei. Per esterilitzar un colpisme parlamentari, la democràcia no pot patrocinar operacions inverses equivalents. Ni acusar de rebel·lió el no violent (article 472 del Codi Penal). Ni abusar de presons cautelars. Ni aixafar el dissident, ni humiliar l'oposició: com han fet els rebels.