Acta d’un fracàs

L'aplicació de l'article 155 ja està en marxa. Rajoy l'estrenarà. Un instrument d'excepció que és difícil de defensar i d'executar i que aprofundirà en les fractures que ens habiten. Desposseir uns governants dels seus càrrecs i posar sota tutela institucions autònomes no és una minúcia legal, per a molts és una ofensa. Un fracàs polític d'envergadura que, a més d'evidenciar el deteriorament de la democràcia espanyola —amb uns actors polítics i socials que no han estat capaços d'integrar un conflicte previsible—, ens farà endinsar en un període fosc en què el malestar, els ressentiments i els recels es faran crònics, a costa de la convivència i del respecte mutu.

Rajoy ja coneix la inquietud. La seva legislatura quedarà marcada per la crisi més colossal de la democràcia, que primer no va saber preveure, després no va ser capaç d'abordar i finalment va fer que portés al límit els instruments d'un sistema ja tocat per sempre. I tot això sense possibilitat d'una alternativa de govern capaç de donar un nou impuls per sortir de l'estancament i del pessimisme.

Carles Puigdemont va tenir la iniciativa a tocar i, presa de la seva indecisió, es va deixar portar a la pròrroga i se li va escapar l'aposta. Va ser dijous 26. Un fiasco que mereixeria il·lustrar-se amb un recorregut d'imatges pel llenguatge no verbal dels catalans entre les 11.00 i les 17.00, un relat de suspens entre l'alleujament, la perplexitat i el desencís. Hi ha decisions difícils de prendre i, encara més, d'explicar. La de Puigdemont de convocar eleccions autonòmiques ho era, perquè es contradeia amb bona part del discurs que ha permès l'escalada sobiranista que ell mateix ha liderat. Però per més que es parli de la nova política i que es construeixin fabulacions sobre la governança des de la xarxa i la construcció de projectes i majories desbordant la lògica institucional, la disputa pel repartiment del poder —i aquí és on som— té les seves regles basades en la relació de forces, la persuasió, les expectatives, el joc de les estratègies i de les tàctiques i el sentit de l'oportunitat. I Puigdemont els va tenir.

Res és més important en política que saber parar a temps i treure profit de les situacions adverses. L'independentisme havia arribat al límit a què les seves forces actuals el podien portar. Tocava replegament i renovació estratègica. Convocar autonòmiques era la millor carta que tenia Puigdemont, dividia el constitucionalisme i traslladava la càrrega de la prova a l'altra part. Permetia aturar l'aplicació de l'article 155 i, si no ho aconseguia, els costos de reputació eren per a un Mariano Rajoy que ja no hauria pogut dissimular la seva deriva autoritària, obeint els qui no només volen frenar l'independentisme, sinó que necessiten compensar la feblesa dels seus egos humiliant-lo. Però aquestes decisions es prenen i es comuniquen per sorpresa sense deixar temps perquè creixi el soroll, apostant perquè la ciutadania acabarà reconeixent que es va evitar un mal major. Puigdemont va vacil·lar, presa de les contradiccions internes d'un front sobiranista, socialment i culturalment molt transversal, que estan aflorant precisament ara. En comptes d'anunciar la seva decisió immediatament després de la primera filtració, va obrir una pròrroga. I l'operació se'n va anar en orris. Ara sí, el rellotge s'apropa ja a l'hora sòrdida.

Segur que els entusiastes de cada bloc se senten recompensats. A la banda independentista encara hi ha qui creu que és guanyadora l'estratègia del com pitjor va, millor, tot i que sigui a costa d'arruïnar Catalunya i Espanya; i alguns, que són menys permeables a les fantasies sobre el xantatge econòmic i sobre Europa venint al rescat, i ja palpen els temps foscos que s'acosten, es consolen amb cants a la dignitat (més val anar al desastre amb la cara ben alta que obrir un temps de pausa amb unes eleccions autonòmiques).

Els entusiastes de la mà dura de la banda constitucionalista se les prometen feliços davant de la perspectiva de redreçar Catalunya i reconduir-la a la normalitat. Una expressió perillosa: la normalització era la paraula que s'utilitzava des de Moscou per justificar aquest redreçament dels països de l'Est després de les revoltes de Budapest o de Praga.

Ens ho podem mirar com vulguem, però estem assistint a un fracàs: davant d'un conflicte d'envergadura no ha estat possible el reconeixement mutu, imprescindible en democràcia.