Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS

La trama civil de ‘l’Operació Tarradellas’

Afins al president de la Generalitat a l’exili van tenir un paper clau en mobilitzar la ciutadania per reclamar-ne el retorn i per rebre’l, davant la passivitat dels partits polítics

La rebuda popular que va tenir Tarradellas, i que va reflectir la premsa de l’època, com a 'Destino'.
La rebuda popular que va tenir Tarradellas, i que va reflectir la premsa de l’època, com a 'Destino'.

No tot va ser una operació d’Estat en el retorn de Josep Tarradellas com a president de la Generalitat a l’exili. Persones de l’entorn del vell catalanista es van encarregar, primer, de fer aflorar l’entusiasme ciutadà per tal de contribuir a la tornada del president i al restabliment del govern autonòmic quan això perillava. Després van organitzar-se per tal que els partits polítics —que, en general, s’havien mostrat freds amb la possibilitat del retorn fins que aquest no va ser consumat— no capitalitzessin l’arribada de Tarradellas. D’aquesta manera, el 23 d’octubre de 1977 la rebuda del mandatari es va viure com una mobilització ciutadana transversal.

Pujol allunya Tarradellas

El 26 de novembre de 1976, el president del Govern espanyol, Adolfo Suárez, va enviar el tinent coronel Andrés Cassinello, dels Serveis d’Informació de la Presidència i de l’Estat Major, al Clos Mosny, a la francesa Saint-Martin-Le-Beau, per explorar el retorn de Tarradellas. Pel president a l’exili, la represa de contactes anteriors, estroncats a la primavera, va ser una notícia immillorable. Després de 37 anys a l’exili i 22 al capdavant de la Generalitat, semblava que el moment del retorn s’acostava.

L’informe que Cassinello va redactar de la trobada va ser positiu. L’operació podia arribar a bon port. Suárez, però, volia dividir l’oposició i controlar els temps polítics mentre capejava els intents de tutelatge dels militars. La de Tarradellas era una carta més en la partida que es podia jugar. Una altra de les opcions amb què especulava el Govern espanyol era la Comissió per a l’Estudi d’un Règim Especial que posaria en marxa una mena de Mancomunitat. I encara una altra era la negociació a través de la denominada Comissió dels Nou, amb la participació dels grans corrents polítics, amb Felipe González, Santiago Carrillo, Enrique Tierno Galván i altres, i en la qual Jordi Pujol va ser escollit per representar les demandes catalanes, amb l’aval dels comunistes del PSUC. Per a la Comissió dels Nou, el retorn de Tarradellas no corria pressa, l’important era pactar amb el govern Suárez.

Des de Saint-Martin-Le-Beau, en l’actuació del govern espanyol es podia influir ben poc. En canvi, en els moviments dels partits catalans el president tenia marge per provar-ho a través de coneixences, d’entramats d’interessos, de la pròpia personalitat i del simbolisme. L’11 de desembre de 1976, Tarradellas i Pujol van reunir-se a París, amb la presència d’un amic dels dos, el periodista Manuel Ibáñez-Escofet, en aquells moments director adjunt de La Vanguardia. El president volia fer desistir el nacionalista de participar en la comissió.

Pamflet de benvinguda de Tarradellas el 27 de febrer.
Pamflet de benvinguda de Tarradellas el 27 de febrer.

Pujol, però, no estava disposat a renunciar a les seves bones relacions amb l’oposició espanyola i amb Suárez, i cercava un paper preponderant en la configuració de l’autogovern català, al nivell que fos. Per això no accedí a la petició de Tarradellas, que sentí de manera profunda la negativa. El president sempre havia percebut les capacitats polítiques de Pujol i temia que la seva posició fos un escull insalvable per al seu retorn. Aquesta circumstància, i el fet que des de Madrid no arribessin noves, van fer entrar Tarradellas en un període de decaïment.

La Comissió Pro-Retorn

El de 1976 no va ser un Nadal joiós al Clos Mosny i l’inici del nou any 1977 es visqué en un ambient apesarat. Els seus col·laboradors així ho van constatar. A banda de l’empresari del tèxtil Manuel Ortínez, el gros dels seus partidaris eren professionals liberals, professors universitaris i membres de les comunitats cristianes de base o exmonjos.

La majoria d’ells havien conegut el president a través de xarxes d’amics en visites al Clos Mosny que s’acostumaven a fer en viatges de matrimonis. Josep Maria Bricall, per exemple, que l’havia anat a conèixer per elaborar una tesi doctoral i havia estat professor d’ESADE, va facilitar la coneixença a altres joves professors de l’escola de negocis, com l’economista Eduard Bonet i el professor de màrqueting també d’ESADE Josep Maria Oroval i les seves respectives esposes.

A mitjan gener de 1977, d’un petit nucli format per Bricall, Bonet i l’exmonjo de Montserrat Jordi Vila-Abadal va sorgir la iniciativa d’impulsar una Comissió Pro-Retorn. La idea fou llançar un manifest i una campanya de recollida de firmes. L’hi van plantejar a Tarradellas. Segons recorda Eduard Bonet, avui professor emèrit a ESADE, el president “no s’ho agafà amb il·lusió perquè no veia que el seu retorn hagués de venir de la demanda del carrer, en comptes d’una negociació govern a govern, i fins temia que la campanya se n’anés de les mans”. Fent memòria, Vila-Abadal afegeix que “el president no ho veia clar perquè no era la seva manera de fer política”. Malgrat tot, tampoc bloquejà la iniciativa.

Així, al nucli inicial van sumar-se l’advocat Ramon Viladàs, l’economista Josep Lluís Sureda, l’advocat, editor i home de Tarradellas a l’interior Frederic Rahola, i l’escriptor Francesc Vicens. Ortínez va deixar-los un despatx a l’actual plaça de Francesc Macià. Les reunions acostumaven a tancar-se sopant al restaurant Flash Flash.

Vila-Abadal va redactar una primera versió del manifest i Bonet li va donar un toc més sentimental. Així, el 29 de gener va fer-se públic el Manifest per al restabliment de la Generalitat i el retorn immediat del seu president, Josep Tarradellas, amb les primeres 400 firmes. Malgrat el nombre de signants, entre els quals hi havia artistes o, fins i tot, l’hiperactiu Lluís Maria Xirinacs, Bricall admet avui que l’elaboració i les adhesions “es van portar de manera sigil·losa, de manera que els partits se’n van assabentar l’endemà per la premsa”.

A partir d’aquell moment, el nucli dur de la Comissió Pro-Retorn va augmentar i les reunions van fer-se divendres o dissabte al vespre al número 15 de la baixada de Briz, al barri de Vallcarca de Barcelona, on la família de l’enginyer industrial i mecenes Ignasi Ponti tenia una casa amb jardí. En aquestes trobades van participar els ja esmentats amb les esposes, així com els germans Sebastià i Isabel Bonet —ella havia estat secretària de Tarradellas al Clos Mosny durant un grapat d’anys—, Oroval, el físic Xevi Salvador, l’exmonjo i exsecretari de l’abat Escarré, Ricard Lobo, mossèn Josep Dalmau i Joana Villemur, de les comunitats cristianes de base. Entre una vintena de persones en total també hi era un amic de joventut de Bricall, Lluís Maria Bonet, periodista de la clandestina Agència Popular d’Informació (API) i una coneguda d’aquest de l’escola de periodisme de la Institució Cultural del CIC, aleshores redactora al diari Tele/eXpres, Montserrat Nebot.

Mossèn Dalmau va quedar encarregat de recaptar diners per imprimir el manifest i els fulls d’adhesions. Segons sostenia aquest en una conversa recent, l’empresari Pere Duran Farell es trobava entre els qui, a més d’Ortínez, van fer aportacions més importants per fer-ho possible. Els plecs es donaven en mà o s’enviaven a coneguts fora de Barcelona. Lluís Maria Bonet recorda també que “moltíssima gent vinculada als partits polítics es va negar a signar”.

Segrestar cartells

Els Pro-Retorn fins i tot van promoure actes de solidaritat, com ara animar a l’assistència a l’homenatge al monument a Lluís Companys de Sant Cebrià de Rosselló el 27 de febrer, al qual assistí Tarradellas. També van entrevistar-se amb el governador civil de Barcelona, Manuel Ortiz, per plantejar-li que l’oferta del Règim Especial que planejava l’Estat no satisfeia ningú. Van expressar que “si s’empalmen de nou els contactes entre el govern de Sa Majestat i el president Tarradellas és possible encara asserenar el clima col·lectiu de Catalunya i salvar el procés democratitzador de la monarquia”, segons escriví Dalmau, aleshores en tasques de documentació interna dels Pro-Retorn.

També amb els diners aconseguits es va fer un pòster d’un Tarradellas amb unes ulleres de sol i jersei de coll alt. La impressió de la fotografia era pobra i no ningú en va quedar satisfet. Amb tot, era alguna cosa. En aquells moments, la gran majoria de catalans podien sentir parlar del president, però a penes l’haurien reconegut pel carrer. El març de 1977, Nebot va aconseguir que el Tele/eXpres publiqués el pòster amb l’irònic títol Tarradellas ja ha arribat!

Els cartells es van repartir i enganxar arreu. La policia va maldar per evitar-ho i en va segrestar més de 4.000. El vespre del 31 de març es va fer una enganxada massiva a Barcelona. A la plaça de Sarrià, la policia va detenir mitja dotzena de persones, entre les quals la mateixa Nebot, que va passar unes hores a la comissaria del carrer Iradier. Bricall va aconseguir que la deixessin anar i només els nois detinguts van passar-hi la nit.

A finals de març, el manifest comptava ja amb més de 15.000 firmes. Per Sant Jordi, la Comissió va editar 100.000 tríptics en català i castellà per explicar de manera esquemàtica què eren l’Estatut d’Autonomia i la Generalitat i qui era Tarradellas. Durant la Diada es van recollir firmes a la cua de la jornada de portes obertes del Palau de la Diputació i a la Rambla.

Amb tot, l’acte més massiu de recollida d’adhesions va tenir lloc en el míting de cloenda de la campanya a les eleccions del 15 de juny de 1977 que va celebrar a Montjuïc Esquerra de Catalunya —la coalició de partits que incloïa els candidats de l’encara no legalitzada ERC—. Eduard Bonet va parlar al míting en nom de la Comissió i recorda que al final de l’acte havien recollit tantes signatures que “no ens vam entretenir ni a comptar-les i vam dir un nombre a l’engròs”. Segons la Comissió, des de l’inici de la campanya s’havien recollir 150.000 firmes, es van editar també 150.000 tríptics i 125.000 pòsters.

La mobilització ciutadana

Els resultats electorals, amb el creixent entusiasme ciutadà pel mig, van activar per fi l’operació d’Estat. Tarradellas va anar a Madrid i va posar fil a l’agulla pel retorn. L’estiu de 1977, però, no va ser senzill. Tarradellas i els partits catalans van haver de cedir mútuament per aconseguir arribar a un pacte amb els representants de Suárez. Això va desgastar tothom. La Comissió Pro-Retorn, que es declarava “nascuda al marge dels partits (no pas en contra)”, molt conscient d’això, va reactivar-se per tal de preparar la rebuda del president com un acte el més transversal possible.

Durant la multitudinària celebració de l’Onze de Setembre, la Comissió va donar consignes per fer crides als ciutadans de carrer de participar en les activitats de la rebuda i deixar al marge els partits. “Si no es fa una campanya sonada, els parlamentaris faran seva l’arribada del president com si el duguessin ells en una maleta per ensenyar al poble català”, es deia en un dels seus documents interns.

A mitjans d’octubre es fixà la data per al dia efectiu del retorn del president. Des de començament de mes, una subcomissió de la Comissió Pro-Retorn ja preparava la propaganda per rebre’l. En les tasques va destacar mossèn Dalmau, que va aconseguir finançament per imprimir més cartells de Tarradellas amb el lema El nostre president, o amb l’escut de la Generalitat i la frase Tots amb el president, adhesius per a les solapes i banderes amb l’escut de la Generalitat, tríptics amb notes biogràfiques i síntesis del seu pensament polític. La seu de la subcomissió, on es repartia la propaganda, fou a l’antiga Casa de la Caritat (Montalegre, 5) i Villemur coordinava els voluntaris.

La Comissió va visitar el llavors alcalde de Barcelona, Josep Maria Socias Humbert, per tal que l’Ajuntament permetés enganxar els cartells als autobusos, per exemple. El batlle no ho tenia clar: “Recordava l’edició penosa del primer cartell —diu avui Lluís Maria Bonet, analitzant aquell moment amb la perspectiva dels anys—, però quan va veure la bona factura dels nous, ja no va tenir-hi inconvenient”. I afegeix el periodista que “des del consistori es preparaven actes folklòrics per a l’arribada: esbarts, sardanes, caramelles... ‘Res d’això!, és un acte polític!’, va exclamar Tarradellas quan se li va comunicar”. D’aquí el format final, dirigit pel cineasta del PSUC, Pere Portabella.

En una nota de premsa adreçada als mitjans de comunicació, la Comissió expressava que l’acte “no pot quedar com un pur tràmit oficial, ni com un simple acte de protocol. És d’una importància extrema políticament parlant”. Explicava que “la televisió agafarà la rebuda del poble català al seu president. Catalunya sencera quedarà convertida en espectacle públic davant la resta de l’Estat. Aquest esdeveniment serà, ha de ser, de primer ordre. És més protagonista el poble català que el mateix president”. I afegia: “Hem d’omplir amb la nostra presència física la pantalla del televisor. No podem quedar-nos en el simple paper d’espectadors. Som els actors de l’espectacle”.

Finalment, el 23 d’octubre la presència multitudinària d’assistents al retorn del president va superar les expectatives i va sorprendre el mateix Tarradellas. Bricall, que aviat seria nomenat secretari general de Presidència del polític retornat, encara se’n fa creus avui. Admet que va ser ell qui va fer veure al president que la Comissió havia tingut un paper notable que allò fos així. I és que, segons els seus membres, l’èxit de les campanyes es va deure a “haver aplegat gent amb sentiments catalans forts, però desvinculats dels partits”.

El 28 d’octubre de 1977, cinc dies després, la Comissió Pro-Retorn es va dissoldre en considerar que la seva tasca havia acabat. Es digué, potser exagerant, que havia editat i difós més d’un milió d’impresos. Tarradellas els rebé al Palau. Molts d’ells havien treballat dotze hores diàries el darrer mes per, d’acord amb la seva documentació interna, “tirar endavant una campanya que es veia difícil perquè els partits havien deixat tota la responsabilitat en mans d’un home sol [es referien a Portabella]”. Els Pro-Retorn van concloure, segons consta en els informes del Comitè a què s’ha tingut accés, que “si hi hagué ombres en la vostra arribada, i tots els qui som aquí les vàrem detectar des de l’oficina de promoció, la rebuda plena d’emoció del poble de Catalunya les va ofegar i destruir”.