Selecciona Edició
Connecta’t
provocacions

El favor de les coses grans

Ara que fins i tots els intel·lectuals practiquen el 'selfie' narcisista sembla molt inoportú reclamar grandesa moral i de les coses belles

'El Pensador', de Rodin, és la consciència.
'El Pensador', de Rodin, és la consciència.

Ara que fins i tots els intel·lectuals practiquen el selfie narcisista sembla molt inoportú reclamar grandesa moral i de les coses belles. De fet, no aspirem a més i acceptem de gust la limitació postmoderna perquè fins i tot la bellesa és relativa. Tan vinculat, amb bons i mals moments, a Auguste Rodin, Rainer Maria Rilke el veu nàixer en plena esplendor quan s’adona que no hi ha grup ni composició sinó el domini de la plenitud de la vida, innombrables superfícies vives. Tenim a la Casa Garriga Nogués, obra d’un arquitecte tan versàtil i fi com Enric Sagnier i seu de la Fundació Mapfre, una exposició essencial de l’obra de Rodin, amb la presència de peces com El pensador i La porta de l’infern. És una prova màxima per contrast a l’estultícia minimalista. En hores d’incertesa en la vida pública, ¿com podríem sentir i admirar la potència i l’energia d’El pensador sense enaltir la continuïtat de les coses grans? La porta de l’infern és una figuració sobre Dant Alighieri, i de Dant —segons Rilke— a Charles Baudelaire. Així sorgeixen les transformacions titàniques, perquè no debades Rodin creia que Miquel Àngel era l’últim i el més gran dels escultors gòtics. Les formes sorgeixen del caos i existeixen contra el caos.

El pensador és la consciència, l’abstracció, la gran pregunta, processos morals, el poder de la ment, el cervell com a estructura vivent més complexa de l’univers, els enigmes de la passió, el drama del pensament, la culminació del geni. Eugeni d’Ors afilia Rodin al barroc de fi de segle, a diferència del barroc tridentí i del barroc romàntic. Això l’aparella amb Wagner i amb una certa embriaguesa de la forma. La mobilitat de l’energia dona alè a les seves figures, sempre grandioses, per grandesa de grandiositat o de grandiloqüència. ¿Com és que l’art va arribar a la mutació representada per l’urinari de Marcel Duchamp? Fonamentalment, és la pèrdua de caràcter.

Com pensem que pensem? ¿Fins on hem arribat pel que fa a la prova de Turing? Diu que existirà intel·ligència artificial quan no siguem capaços de distingir entre un ésser humà i un programa de computadora, en una conversa a les cegues. Però és que Rodin creia en un pensador capaç de pensar coses grans, irreproduïbles amb una impressora 3-D, inassequibles a les quimeres tecnoutòpiques, de la mateixa manera que l’omnipotència dels algoritmes no pot substituir les Estances de Rafael. És que ni fa falta proposar-s’ho perquè, mentre Raymon Kurzweil parla d’una imminent singularitat, si la intel·ligència artificial esdevé l’última invenció dels homes i si per un de cas tinguéssim la immortalitat a l’abast de la punta del dit, Rodin i El pensador ja farà temps que són immortals.