Selecciona Edició
Connecta’t

Presos polítics, polítics presos

Ara es fan anàlisis lingüístiques d’algunes expressions, i d’altres, com ‘cop d’estat’, passen inadvertides

Jordi Cuixart Jordi Sànchez el dilluns abans de ser empresonats.
Jordi Cuixart Jordi Sànchez el dilluns abans de ser empresonats. REUTERS

És fascinant veure com, en la voràgine informativa d’aquests dies, algunes expressions fan fortuna i provoquen una mena d’aturada, com si haguéssim de parar espai i temps per fer anàlisi lingüística i, a partir d’aquí, provar d’entendre les coses. I dic que algunes expressions fan fortuna perquè amb d’altres passa exactament a l’inrevés, sembla que convingui dir-les, escampar-les com més lluny millor, que sedimentin com un humus en el qual alimentar la podridura sense aturar-nos a pensar gaire què volen dir de debò.

Assistim doncs a lliçons de lingüística analítica —no sempre en mans de lingüistes— que ens brinden claus per desentrellar els missatges. I una d’aquestes lliçons l’ha proporcionat una coincidència afortunada pel que fa a categories gramaticals que ha facilitat el joc de paraules i la gracieta. Va dir el ministre de Justícia, Rafael Catalá, referint-se a l’empresonament de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart: “No són presos polítics, sinó polítics presos”. Quina brillantor, quina inventiva, quin moment excels de ludolingüística.

Diguem d’entrada que el sintagma presos polítics ja es presta al divertiment fàcil. Tots dos termes poden ser agafats, alhora, com a adjectius i substantius, de manera que l’ordre dels mots és perfectament intercanviable per generar expressions igualment correctes, tot i que amb sentits diferents. Sintàcticament l’element central sempre serà el substantiu, però la càrrega semàntica la tindrem en l’adjectiu, que és qui tuneja el nom i hi aporta tots els matisos. Així, les dues expressions resultants d’un senzill canvi d’ordre es podrien reelaborar de dues maneres diferents, i tindríem per una banda que Sànchez i Cuixart són “persones engarjolades per les seves idees”, i per l’altra, “persones dedicades a fer política que són a la presó perquè n’han fet alguna”. Que cadascú agafi el sentit que més li convingui.

No cal dir que, tan bon punt es va saber l’ordre d’empresonament de Sànchez i Cuixart, el sintagma presos polítics va córrer com un llebrer per les xarxes socials, al costat d’expressions com “Unió Europea” i “segle XXI”, més que res per recordar-nos on som i no fer-nos creure que vivim en una ucronia. I tan bon punt va córrer el sintagma, va córrer també l’enginy de desmentir-lo, amb el mateix Catalá i el seu canvi d’ordre de mots per afirmar que són polítics presos, o amb Xavier García Albiol negant astutament que Sànchez i Cuixart siguin polítics. També es podrien posar d’acord primer a l’hora de jugar amb les paraules, així riurem plegats de l’acudit.

Molts han corregut després a negar que a Espanya hi pugui haver presos polítics, i a denunciar l’excés de l’ús del terme i els seus efectes propagandístics. Però sobta no haver trobat la mateixa inquietud lingüística per d’altres expressions sistemàticament pervertides pels constructors de relats, si se’m permet l’expressió. Perquè es tracta d’això, de torturar la llengua per fer-li dir coses que no diu a fi d’imposar un discurs digerible per la pròpia parròquia, un discurs d’autoconsum i claca. Vet aquí doncs el PP titllant el referèndum de l’1 d’octubre com a cop d’estat; vet aquí Albert Rivera qualificant els independentistes de colpistes. I així com s’ha provat de desmentir que Sànchez i Cuixart són presos polítics, ningú sembla haver-se entretingut a buscar la definició de golpe de Estado al diccionari de la RAE: “Actuación violenta y rápida, generalmente por fuerzas militares o rebeldes, por la que un grupo determinado se apodera o intenta apoderarse de los resortes del gobierno de un Estado, desplazando a las autoridades existentes”. Curiosament, per una d’aquelles paradoxes de la llengua i la propaganda, ara cop d’estat ha mutat en bumerang i ha passat a aplicar-se a l’article 155.

Hi ha presos polítics a Espanya? No, és clar, és formalment del tot impossible, el mateix sistema no ho permet, ningú pot ser empresonat per les seves idees. Ergo per engarjolar algú necessites imputar un delicte, el que sigui que hagis comès o et puguin atribuir.