Selecciona Edició
Connecta’t
Selecciona Edició
Mida de la lletra
EP Firmas BLOGS Coordinado por Lluís Bassets

És l’hora de la bandera negra

Una sobtada convocatòria electoral ara provocaria, sens dubte, una descongestió en una societat crispada i encarcarada

Pintades a favor de la independència.
Pintades a favor de la independència.

Quan s’estreny el setge, abans que s’aixequi la bandera blanca, els intransigents aixequen la de signe contrari, la bandera negra. El seu significat és clar: ni un pas enrere, abans la mort que la derrota. És l’hora de liquidar els dubitatius i traïdors, per preparar-se davant l’assalt final en què tot es jugarà per la conjugació de la fortuna i del valor.

La bandera negra catalana és també un símbol del militarisme independentista. L’organització armada d’Estat Català en els anys vint i trenta es deia Bandera Negra. S’inspira en les senyeres que exhibien els assetjats del 1714, amb una calavera al centre, com els pirates, i ha estat redissenyada per als temps presents. Porta un estel blanc en un costat, evocant les estrelles solitàries vermella o blanca de l’estelada i una creu de Sant Andreu blanca, evocació inevitable de les dues tíbies creuades sobre la calavera de l’ensenya pirata.

Quan apareix la bandera negra, mal senyal. Vol dir que van mal dades. Ha anat apareixent de manera esporàdica en els pesadíssims cinc anys del Procés, però ara ha irromput en les grans manifestacions. La vam veure en la del dissabte 21 d’octubre, a la gran concentració de suport als dos Jordis, que va ser també de rebuig al 155, i em temo que la veurem encara més en els esdeveniments que es preparen, sobretot si Carles Puigdemont no fa el pas enrere que ara mateix molts li estan demanant.

Els de la bandera negra tenen molt clar quins són els següents passos. Declaració unilateral d’independència i a continuació mobilització als carrers per bloquejar els edificis públics i les instal·lacions on es trobin les autoritats catalanes afectades per l’aplicació de l’article 155. Després, organització de la desobediència i de la resistència pacífica davant de les destitucions de directius a tota l’Administració, Mossos, TV3, sistema escolar i sanitari. Probablement, organització d’una assemblea d’electes i potser fins i tot d’un Govern en la clandestinitat.

Tot amb l’objectiu d’obstaculitzar l’aplicació del 155 fins a obligar el Govern espanyol a recórrer a un article encara més dur de la Constitució, com és el 116, que tracta dels estats d’alarma, excepció i setge i que pot arribar a la suspensió de les llibertats públiques i al nomenament d’un governador militar.

Si això arribés a succeir, els de la bandera negra no tenen gaires dubtes que la possibilitat d’una mediació, primer, i d’una negociació, després, serien molt més a prop. Descompten els desastrosos efectes col·laterals que produiria una evolució tan dramàtica sobre l’economia, la vida diària, la convivència i la imatge de Barcelona, de Catalunya i d’Espanya, sense parlar ja de la llibertat i el futur de moltes persones o del risc de violència que podria posar en perill la integritat i la vida dels ciutadans. O potser no els descompten, sinó que, al contrari, els inclouen en la negror de la seva bandera, luctuosa per tot el que s’està perdent, al seu parer part de la pressió suïcida que cal fer sobre el Govern d’Espanya perquè s’entri a negociar.

Davant de la bandera negra s’alça la pressió sobre Puigdemont perquè convoqui eleccions anticipades al Parlament de Catalunya. Tota la premsa pròpiament barcelonina, La Vanguardia, El Periódico i fins i tot l'independentista Ara, dona suport a aquesta opció. Li donen suport la Cambra de Comerç i el Cercle d’Economia. També el Partit Nacionalista Basc i el PSC. L’espai dels comuns i Podem no poden estar-hi en contra. I l’únic dubte que queda és si el gest de renunciar a la DUI implícit en aquesta convocatòria i el fet mateix de repartir de nou les cartes entre totes les opcions –no escollir entre un sí o un no a la independència– n’hi hauria prou perquè Rajoy frenés el designi, pel que sembla sense retrocés, d’aplicar l’article 155.

Una sobtada convocatòria electoral ara provocaria, sens dubte, una descongestió en una societat crispada i encarcarada. Donaria un respir a tothom. Seria almenys una pausa o treva en la marxa sense fre cap a enlloc i obligaria a ordenar el balanç d'aquests cinc anys i a reformular els programes. Tot a favor de la raó i de l’argumentació, després d’anys de sentiments i de passions. S’obriria la porta per a un realineament, qui sap si desfavorable al sobiranisme.

Si arribar a les urnes és l’objectiu que Rajoy es va proposar per a la seva intervenció a Catalunya, quina millor demostració de l’eficàcia del 155, utilitzat només com a amenaça? En cas contrari, és a dir, que Puigdemont convoqués eleccions i Rajoy persistís en la seva destitució i en la intervenció de l’autonomia, tindria molt difícil explicar dins i fora que no es tracta de la interrupció dubtosament constitucional d’un procés electoral perfectament legal, donant així arguments als que pretenen qualificar l’aplicació del 155 com un cop d’Estat. Mal negoci