Selecciona Edició
Connecta’t
Poti-poti

La cua del 155

La premsa dibuixa diferents escenaris de futur

Mariano Rajoy i Carles Puigdemont.
Mariano Rajoy i Carles Puigdemont. AFP

Aquesta matinada no calia escorcollar gaire les portades dels digitals per trobar-hi la notícia de l’aplicació del 155. La majoria en destaca la seva dimensió i duresa que porta Espanya cap a aigües ignotes, en paraules de The New York Times. A la premsa catalana, el director d’El Periódico i l’editorial de La Vanguardia coincideixen avui en el titular: “President, posi les urnes”, reprenent, amb un altre sentit, un vell clam independentista. A l’Ara, l’editorial parla, per evitar el 155, de convocar unes eleccions excepcionals, en defensa pròpia, plebiscitàries.

En l’univers dels mitjans internacionals, la BBC publica un bitllet adjunt a la notícia. És de Guy Hedgecoe. I es titula “Solució o provocació?”. Segons l’articulista, Rajoy busca restaurar la pacífica coexistència a Catalunya. Molts catalans que volen seguir sent espanyols aprovaran aquesta estrident acció. Però els que desitgen la independència de la regió veuran aquestes mesures com una provocació. The Guardian contempla una escalada de la tensió. Algunes recents accions el Govern espanyol serveixen per reforçar la narrativa secessionista d’un règim espanyol repressor i colonialista. “A més de la fricció entre Barcelona i Madrid, l'atmosfera de Catalunya també està plena, amb una tensió creixent entre els partidaris i els opositors de la independència” que s’adverteix en les relacions socials i, fins i tot, familiars. The Independent dona un titular a Puigdemont que qualifica les mesures com el pitjor atac des de la dictadura. Entre les reaccions que esmenta figura Ada Colau, que defineix com una moderada no alineada.

Tres periodistes firmen un article a Bloomberg on es parla de la nova intensitat que agafa la crisi amb Rajoy que vol sufocar una rebel·lió sense precedents amb una artilleria legal desconeguda. Segons aquest mitjà econòmic, “mentre que Rajoy té la llei, la majoria del país i, en darrer terme, l'exèrcit del seu costat, els separatistes catalans compten amb el suport generalitzat dels funcionaris regionals i una extensa xarxa d'activistes que han elaborat plans d'acció guerrillera contra empreses exportadores i infraestructures crítiques”. The Economist veu Rajoy organitzant un govern paral·lel a Catalunya i es pregunta si això acabarà amb el moviment independentista “o l’encendrà”. The Financial Times contempla Rajoy volent el control directe sobre Catalunya. Un editorial de The New York Times acabava dijous dient que “la porta encara no s’havia tancat”. Avui el títol interior de la notícia és que la crisi esclata. “El moviment inesperadament contundent del senyor Rajoy, realitzat després d'una reunió de gabinet d'urgència, empeny Espanya a aigües ignotes”. El diari dubte que les eleccions permetin resoldre el conflicte.

Le Figaro explica que l’aplicació del 155 és el darrer episodi d’una crisi sense precedents a Espanya. Fa un reportatge de la manifestació d’ahir on alguns participants parlen de la seva total desconnexió sentimental amb Espanya. Le Monde dedica la darrera notícia sobre Catalunya al discurs de Puigdemont. Libération parla d’una Catalunya sota tutela i explica que el Govern espanyol prendrà el control de sectors que jutja vitals: “l’agència fiscal catalana, la policia autonòmica, els mitjans públics (“particularment la televisió regional TV3, clarament proindependentista”) i el centre de telecomunicacions”. Tot això solament es pot aturar si Puigdemont convoca, abans de divendres, unes eleccions anticipades. “Si no, cal témer el pitjor”. L’Obs també subratlla el paper del rei i esmenta que el divendres va parlar de “temptativa inacceptable de secessió”. El Frankfurter Allgemeine relata l’abolició de governs regionals i parla de “ma dura contra els separatistes”. Die Welt es pregunta de quina manera vol aturar Rajoy els separatistes, que qualifica de “tossuts”. “Què passa si les tensions continuen aprofundint-se?”.

La Stampa procura acumular molta informació entre títol i subtítol: “Madrid revoca l’autonomia de Catalunya. Rajoy: “Eleccions en sis mesos”. Puigdemont evoca Franco. El primer ministre espanyol: “El Govern ha hagut d’aplicar l’article 155 de la Constitució. Quasi mig milió de persones protesten a Barcelona i demanen la intervenció de la Unió Europea”. Corriere della Sera fa una metàfora de boxa. Segons el diari, el round d’ahir entre Madrid i Barcelona va ser clarament per a la capital espanyola, “ha castigat les cames del seu oponent”. Politico multiplica les peces. Dos titulars: “L’espanyol Rajoy promet acabar amb el boig enfrontament català” i “Rajoy prem el botó”.

Premsa escrita de Madrid i Barcelona

El Punt Avui obre la portada amb un “Retorn al passat” i hi enceta l’editorial (“Un atac inacceptable”). Per al diari, “en aquests moments no s’està qüestionant la Constitució i la seva interpretació, sinó que està en joc la democràcia i el dret dels ciutadans de decidir el seu futur en llibertat sense que res ni ningú li vingui imposat”. El director Xevi Xirgu escriu que la intervenció no és “ni suau, ni limitada ni hòsties. Dura, contundent i de conseqüències imprevisibles”. I es pregunta com s’aplicarà. “A base de destitucions, querelles i, si cal, alguna plantofada? Com l’1-O? Vols dir, Mariano, que en comptes d’arreglar alguna cosa tot això no ho empitjora tot? Faràs història”. Manuel Cuyàs es pregunta si el PSC que ha donat dos presidents de Catalunya i un, José Montilla, és ara senador, votarà a favor de l’article que dissol la institució. Jaume Oliveras veu un Rajoy a qui els seus amics porten a l’hort a l’hora d’explicar-li la realitat catalana. “Al final serà vostè qui haurà de pagar la festa, quan nosaltres ja viurem a una altra galàxia”.

La cua del 155

“Amb el legítim govern de Catalunya” titula el seu editorial l’Ara. “Ni les institucions ni el poble de Catalunya no poden acceptar aquesta brutal agressió, aquest cop d’estat suposadament legalista”. Davant d’aquest embat, el Govern té la responsabilitat de fer-hi front. No pot renunciar al que representa, diu, l’heroic referèndum de l’1-O, però “ha d’evitar com sigui que la Generalitat caigui en mans de qui la vol minimitzar”. El diari creu que unes eleccions autonòmiques serien “intolerables”, per això ha de plantejar la possibilitat de convocar unes eleccions excepcionals, en defensa pròpia a les quals s’hauria de donar de nou caràcter plebiscitari i que haurien de validar, en millors condicions, el resultat de l’1-O. La directora Esther Vera escriu que “les institucions no es poden entregar i la frustració i la ràbia no haurien d’impedir que els sobiranistes es preguntin a cada decisió, a partir d’ara, quin és el pas endavant que aconseguiran”. I conclou: “És moment de fermesa, però també de prudència i unitat. Si no es rema en una sola direcció ens podem trobar en un salt enrere en el temps de 40 anys. Ni els nostres avis ni els nostres fills es mereixen una involució com aquesta”. Vicenç Villatoro veu molt complicat, per al Govern espanyol, governar sense la gent i contra la gent. “Ho volen fer. No sé si ho poden fer”. David Miró admet que Catalunya no té la capacitat de fer efectiva la DUI, “però sí que pot convertir el 155 en un Vietnam per al Govern espanyol”. Ferran Requejo augura més inestabilitat un cop l’estat de dret ha estat dinamitat. Montserrat Tura considera que si Espanya volia cavar un fossat més profund, “ho ha aconseguit”. I Andreu Mas-Colell afirma que podríem entrar en un període en què la màxima autoritat representativa de Catalunya, elegida pels ciutadans, fos l’alcaldessa de Barcelona. “No li hem de demanar a l’alcaldessa que sigui el que no és. Però li podem demanar que exerceixi aquesta funció sobrevinguda amb Dignitat. Tinc confiança que ho farà”. (...)

La Vanguardia, a l’editorial, davant la “versió més dura de l’article 155 que podíem imaginar...”, la dramàtica desactivació de la Generalitat encara pot ser evitada si Puigdemont “opta per la intel·ligència política”. Remei: convocar eleccions sobre la base de la legalitat vigent. “Parar el rellotge de la crisi institucional”. El diari critica tant el quietisme del Govern espanyol aquests últims anys com els que han fet un relat fals segons el qual Catalunya podia construir un Estat propi sense cap trauma. “Desgraciadament hi va haver persones de bona fe que s’ho van creure”. El catedràtic de Dret Constitucional Xavier Arbós contempla una aplicació “complicada” del 155. Al full de ruta destinat a reconduir Catalunya a l’ordre constitucional pot passar-li el que ha passat amb el que l’independentisme ha dissenyat per als seus objectius: “Espectaculars i ambiciosos en la seva formulació, trontollen tan bon punt topen amb la realitat”. Per a Antoni Puigverd, la “teràpia de Rajoy” només s’explica perquè pensa que l’independentisme és indigne de ciutadania, “mereixen una purga monumental, un procés de reeducació”. Isabel García Pagan subratlla que els independentistes consideren que la intervenció arrossega els comuns cap a la defensa de les institucions catalanes. “Tothom va veure les llàgrimes de Xavier Domènech escoltant Maria del Mar Bonet”. Per al director, Màrius Carol, “tenir l’autogovern intervingut és un fracàs. Pretendre insistir en el camí emprès podria ser un desastre”.

La cua del 155

El Periódico enceta l’editorial amb un: “el xoc de trens era això”. El 155, argumenta, és un mecanisme d’autodefensa de la Constitució i com a tal forma part de l’ordenament constitucional de l’Estat “Ara bé, el seu desplegament i abast responen a una decisió política”. La seva duresa s’explica “en part per la voluntat d’evitar que es repeteixin alguns dels excessos de les últimes setmanes”. L’aplicació s’entreveu molt complexa i cal confiar que la tramitació al Senat serveixi per suavitzar les arestes més afilades. “El retorn de les institucions de la Generalitat a la legalitat i que, per tant, l’article 155 no entri en vigor, és avui l’únic full de ruta possible, i cal exigir als nostres dirigents que s’hi apliquin, pel bé de tots”. El director, Enric Hernàndez, afirma que els qui van vendre il·lusió “exercien de veritat d’il·lusionistes”. No descarta un escenari amb desobediència, detencions, enfrontaments civils i “diguem-ho amb totes les lletres, violència de divers signe”. Puigdemont, conclou, pot evitar la catàstrofe mitjançant una sortida tan democràtica com convocar eleccions a l’empara de l’Estatut i desactivar el 155. Joan Subirats es pegunta si algú creu que el 155 és una clau que obri alguna porta. “Qualsevol que conegui mínimament l’escenari polític català sap que hi ha poques possibilitats de propòsit d’esmena o d’alteració en la correlació de forces”. La professora de Dret Constitucional Argelia Queralt escriu que les mesures anunciades suposen una suspensió encoberta de l’autonomia, de les seves institucions, que el 6 i 8 de setembre van trencar amb l’ordre constitucional i des d’aleshores “han comès greus extralimitacions. No obstant, l’Estat (...) hauria d’haver donat una lliçó d’altura política i de capacitat d’atracció”. Unes mesures, segueix, que a mig termini “posen en una situació molt difícil el pacte convivencial i integrador que ha de ser la Constitució”. Josep Martí Blanch proposa un pacte nacional pel referèndum en clau de llista electoral. “Una hipòtesi. Ja ho veurem en els pròxims dies. No es pot dir blat fins que no sigui al sac i ben lligat”

La Razón contempla un Rajoy a qui no li ha tremolat el pols a l’hora de complir amb les seves obligacions. Segons el diari, els òrgans administratius de la Generalitat seguiran funcionant com fins ara si són lleials al conjunt de la nació. El 155, titula, és l’aplicació de l’Esta de dret. Josep Ramon Bosch es fixa en una TV3 que ha insultat els qui defensen la legalitat i ha estat una agència de col·locació i promoció de líders polítics. Recorda que Junqueras va dirigir un programa, produït per Mediapro, l’empresa de Jaume Roures, un personatge clau per entendre, diu, el desafiament separatista. Per a José María Marco (“Rajoy, el prudent”), el president del Govern haurà estat qui ha pres les decisions més difícils de la història de la democràcia i aconseguit allò que Ortega anomenaria “la nacionalització del PSOE”.

El director de l’Abc, Bieito Rubido, diu que no s’ha de tenir por perquè Espanya i la democràcia s’enfortiran. A l’editorial (“La democràcia torna a Catalunya”) recorda que el 155 no és una vareta màgica, però és un instrument per garantir la sobirania nacional. “El rellevant”, afirma, “ja no són ni les formes, sinó el fons, basat en criteris de gosadia política i decisió per restaurar la legalitat que havia estat destruïda”. Per a Hermann Tertsch, dissabte va ser “un gran dia”. Ignacio Camacho escriu que fins ara l’Estat havia estat l’enclusa i ara li toca ser el martell. “Està prohibit defallir o fracassar”. Luis Herrero adverteix al PSOE “esquerdes preocupants” pel cantó del PSC.

El Mundo, a l’editorial (“Tornar la legalitat per garantir l’autogovern”), escriu que el temps dirà si les resolucions aprovades dissabte arriben, o no, massa tard. No són un cop autoritari. Es tracta de l’aplicació d’un mandat constitucional. I acaba: És probable que a la propera sessió del Parlament, Puigdemont intenti declarar la independència. “Però sap que la seva insòlita i delictiva aventura està arribant al seu final”. Per a Álex Sàlmon, Puigdemont ha cridat al 155 per trobar una solució al problema. Està, afirma, sotmès a un cèrcol que solament es trenca amb l’acció de l’escorpí: autoeliminant-se”. Jorge Esteban considera que les mesures són dures però que amb d’altres de més dèbils no es podria superar aquesta crisi nacional. Lucía Méndez veu un Rajoy que no es pensava que els rebels arribarien tan lluny i un PSOE que auxilia l’Estat que va construir. L’autora diu que s’esperen sis mesos “d’ignota eternitat”.

Mitjans digitals

A Vilaweb, Marcel Mateu, professor de Dret Constitucional de la UOC, considera il·legals moltes mesures anunciades per Rajoy. Sosté que la dissolució anticipada del Parlament i convocatòria d’eleccions és potestat “exclusiva” del president de la Generalitat. “D’acord amb l’estatut que avui ha estat assassinat, el govern espanyol no tenia un dret de vetar l’activitat del parlament, ni la seva potestat legislativa”. Per altra banda, dubta que trobi complicitats en el funcionariat. Karma Peiró, a Nació Digital, escriu que Rajoy “no vol entendre que amb l’independentisme, per la força, mai aconseguirà els seus objectius. A cada cop contra les llibertats, més gent al carrer, plena d'indignació i de ràbia però més disposada a defensar les institucions. Salvador Cot a El Món afirma que “els tres partits del bloc borbònic envien a Catalunya una administració colonial, que inclou la destitució de tot el Govern legítim, i paralitzen l'acció del Parlament, que queda captiu de les decisions arbitràries del govern del PP”. I acaba, “Catalunya ha entrat en dictadura; ens arriba Espanya per la Diagonal”. José Antich (El Nacional) considera que Rajoy s’ha erigit en el 131 president de la Generalitat. “Davant els que han intentat jugar amb la dignitat de Catalunya, la resposta ha de tenir com a eix fonamental la restitució. Perquè la dignitat mai no serà objecte ni de mesures cautelars ni del 155”. Ctxt publica un editorial (“Contra el 155”) on demana que uns i altres deixin de jugar amb dinamita i s’asseguin a negociar totes les forces polítiques com si fossin el que se n’espera d’elles: “adultes, responsables i pensants”.

A Libertad digital, el 155 no els sembla prou. “La situació a Catalunya demana acabar amb l’imperi dels separatistes i reprendre el control de les institucions”. Però, per això, defensa el seu editorial, cal anar més lluny del que va suggerir Rajoy. El 155 solament serveix per convocar unes eleccions ràpides refiant-se que el govern que en surti serà lleial. A El Confidencial, Fernando Garea, es pregunta sobre “els efectes secundaris d’una medicina tan dura com és el 155. “A Catalunya es pot veure com una agressió el que a la resta d’Espanya es contempla com una necessitat per posar fi a la irresponsabilitat de Puigdemont”. A Catalunya es veu, continua, com un cop d’Estat i una mena de Govern de Vichy mentre que a la resta d’Espanya sembla clar que el cop d’Estat és el que feia la Generalitat. L’autor es pregunta si els independentistes aniran a les properes eleccions i si hi van...podrien augmentar la seva majoria i tornar a obrir un procés. I acaba: “Solament hi ha una via, que Puigdemont convoqui eleccions autonòmiques abans del ple del Senat”. Enric Sopena, a El Plural, contempla un auge de l’extrema dreta, un regal involuntari que els han fet els independentistes amb les seves actuacions. I demana a Rajoy que al marge de la ma dura que mostra aplicant el 155, també la tingui per frenar l’avenç d’aquests individus. “No consenteixi que sembrin l’odi”.

L’editorial d’OK Diario afirma que Felip VI s’ha guanyat el tron definitivament amb la seva implicació per acabar amb el cop d’Estat independentista. En canvi, Iñigo Sáenz de Ugarte (Eldiario.es) escriu que el 155 és el símptoma d’un fracàs. Suposa a la pràctica un estat d’excepció que cancel·la el repartiment de poder territorial que va fer possible la Constitució. I acaba afirmant que els que han estat incapaços de fer un discurs per guanyar-se la confiança dels catalans ara es faran amb el control de Catalunya Ràdio i TV3. “Si la unitat d’Espanya depèn d’ells, cal témer el pitjor”.