Selecciona Edició
Connecta’t
CRÒNICA

La vaca Rata

La vida ha anat tan de pressa que ara ja estem de tornada, i la Generalitat treballa amb un decret perquè els ramaders puguin tornar a servir llet als consumidors, sense tractament previ ni intermediaris

Una dona muny una vaca.
Una dona muny una vaca.

Mai m’han agradat els toros, ni braus a la plaça, ni aturats al camp, tampoc estampats a la bandera d’Espanya. I, tot i això, des de jove demanava que hi hagués una fira cada mes i una corrida el cap de setmana per llegir Joaquín Vidal i aprendre a escriure, a tenir sentit de l'humor, a ser tan professional, puntual i entusiasta de l’ofici com el cronista taurí d’EL PAÍS.

També he fugit d’una cerimònia tan ancestral com la matança del porc i, al mateix temps, no em perdo cap text d’Andreu Manresa. Potser perquè em vaig criar en una casa d’un poble de pagès d’economia domèstica no em vaig fixar mai en l’espectacle, sinó en una supervivència assumida i agraïda des del net a l’avi, tots a l’una, com a Fuenteovejuna.

Els animals formaven part de la família, fins i tot les caderneres i els pinsans, i en tenia tanta cura com Azarías amb la seva milana bonita, quiá!, segurament perquè el protagonista de Los Santos Inocentes sabia tant d’ocells com Miguel Delibes. A mi m’hauria agradat ser Jacinto Antón per explicar com els nens ens escapàvem del parc per muntar cabanyes d’indis als boscos del Lluçanès.

No he tractat mai amb serps com el meu amic, i les meves aventures infantils van ser escasses i locals, allunyades de qualsevol grandesa i molt especialment de les banyes dels toros, que només visitava quan calia cobrir les vaques, el tresor d’una casa que tenia com a cap de família un pagès que va viure de l’enginy de la meva mare mentre somiava amb ballar com Fred Astaire.

El meu pare volava de nit amb els peus de xarol i munyia quan sortia i es ponia el sol amb espardenyes de vetes, assegut a la baqueta, amb les mans a les mamelles de la Pulida, la Bonica, la Rata. Jo havia batejat les set vaques de la quadra, triava el nom de manera rigorosa d’acord amb la seva fisonomia, i la meva preferida va ser sempre la Rata perquè donava 28 litres diaris, que llavors eren molts, i perquè un dia va parir dos vedells: el Xato i el Morrut.

A la Rata no la van matar ni la vaig veure morir, sinó que va envellir, com la vida mateixa, igual que si fos de la família, agraïda i mimada perquè m’alimentava cada dia, camí de l’escola a trobar-me amb el mestre Carlos.

Vaig ajudar durant un temps la meva mare a arreglar l’estable dues vegades al dia, a abeurar matí, tarda i nit i cuidar la Rata. I vaig procurar també treure feina al meu pare perquè, una vegada netes, a les vaques no els faltés res, així que els servia una mica de pinso del bo i el millor alfals, el que es guanyava al camp just abans que comencés a ploure després d’una solana que esquerdava el cap, només alleujada quan corria aigua pels Sorreigs. El tracte sempre em va semblar just: a canvi de cuidar-les, tenia la millor llet, cap millor que la de la Rata.

Jo mai em vaig alimentar, sinó que gaudia amb el menjar, el del camp, el dels animals i el de la botiga. Un dia tocava pa amb vi; l’altre, pa amb oli i sal; el següent, pa amb xocolata, i sovint, pa amb tomàquet, perquè el pa matava la gana; jo, per sort, vivia com un rei i cada matí tenia la meva ració de pa amb nata de la Rata.

Poc després de llevar-me, em cruspia una llesca que havia tallat amb una fulla d’acer molt llarga, una ganiveta —no un ganivet gran— i amb una forquilla la untava amb la flor de la llet que cobria les galledes d’alumini disposades des de la nit anterior després de munyir les set vaques. Uns 75 litres al dia, repartits en pots, també d’alumini, que un camió recollia a peu de carretera per a la Letel.

A mi m’era igual com munyia el meu pare, només esperava quan em despertava aquella nata que sobresortia mig centímetre de la llet freda i reposada de la nit anterior, per escampar-la sense bullir, blanca i untuosa, sobre aquell pa de molla oberta i irregular, dens per absorbir i amb la millor textura per mastegar, llargament fermentat, més ben parit al forn de llenya i concebut als camps de blat adobats també amb la merda de les vaques.

No em vaig posar mai malalt, ni tan sols vaig tenir diarrea, sinó que vaig créixer sa i feliç, fins que amb el temps es va començar a trampejar amb el pinso, a engreixar les vaques, a inflar els porcs, a putejar els toros, a adobar els camps amb pesticides, a pintar el pa amb tomàquet en lloc de sucar-lo. Ja no hi havia pagesos ni negociants, ni vaques amb nom, sinó màquines i mercaders perquè el procés industrial facilitava l’anonimat; els animals no cagaven, sinó que escopien pesta; i els pots no s’omplien amb llet, sinó amb aigua blanca batejada amb bacteris. Fins i tot es va dir que les vaques s’havien tornat boges i es va prohibir la venda de llet crua, cèlebre a les vaqueries, com la de la família del meu amic Robert Àlvarez a Sarrià —les vaques eren asturianes, santanderines o del país, com la Rata.

La vida ha anat tan de pressa que ara ja estem de tornada, i la Generalitat treballa amb un decret perquè els ramaders puguin tornar a servir llet als consumidors, sense tractament previ ni intermediaris, amb la condició que es bulli i es prengui tres dies abans. També a França i als Estats Units es parla molt de la llet crua o raw milk. I qui no ha rebut una proposta de Benviguts a Pagès? Jo recomano la Ruta de la Llet que organitza el Consorci del Lluçanès. Torna el producte de proximitat, tot i que sospito que la llet mai tindrà el sabor intens d’aquella nata de la Rata que de nen prenia camí de l’escola.

Las vaques del meu pare eren la flor i nata, igual que els toros per a Joaquín Vidal. I ara que estic de mala llet, em queda el consol de seguir el rastre de la sobrassada dels porcs que mata Andreu Manresa, i de contemplar com la meva mare deixa molles de pa al balcó per a ocells que ja no distingeixo, després d’una invasió de coloms que exigeix una crònica d’aventures de Jacinto Antón.