Selecciona Edició
Connecta’t

Clàssics per a la vida

Després de 'La utilitat de l'inútil', Nuccio Ordine vol ara estimular les ganes de llegir llibres importants

Hi ha qui pretén crear estudiants que abracin la religió de la lectura solitària i culta contra la tendència actual a dipositar una confiança cega en la literatura d'aeroport.
Hi ha qui pretén crear estudiants que abracin la religió de la lectura solitària i culta contra la tendència actual a dipositar una confiança cega en la literatura d'aeroport.

Un dia de l’any 2012 vaig dinar, com feia de tant en tant, amb el malaguanyat Jaume Vallcorba, i li vaig aconsellar de publicar un llibre de Nuccio Ordine, La utilitat de l’inútil, que jo acabava de llegir en una traducció francesa que havia trobat, per atzar, en una llibreria de Montpeller. L’amic Jaume en va prendre nota. En va comprar els drets, el va fer traduir, i va ser un èxit de vendes: em sembla que n’han fet una vintena d’edicions: així paguen, les editorials refinades, l’edició de llibres molt més difícils de vendre, com molts dels que Acantilado posseeix al seu catàleg.

Sens dubte animats per l’èxit d’aquest llibre, l’editorial va decidir publicar la següent obra d’Ordine, que ara es troba a les llibreries: Nuccio Ordine, Clásicos para la vida. Una pequeña biblioteca ideal (traducció de Jordi Bayod, Barcelona, Acantilado, 2017). Els desitjo el mateix èxit.

Aquest nou llibre del professor de la Universitat de Calàbria —que, de fet, és sobretot un especialista en Humanisme, Renaixement i Giordano Bruno, el gran socarrimat— consisteix en una sèrie de cinquanta petits articles, tots i cada un dedicats a un passatge —no “fragment”, siguem filòlegs— d’un o altre autor de la tradició clàssica europea: hi ha textos de molta gent, des d’Homer fins a Saint-Exupéry o Einstein, passant pel bo i millor de l’esmentada tradició. Com és habitual preguntar-se en aquests casos: ¿és aquesta tria representativa de la tradició occidental? Ho és, sens dubte. I hauríem d’afegir-hi: cinquanta llibres escampats al llarg de la nostra història, des de l’Odissea fins al temps de Thomas Mann o de Carles Riba, pot ser considerada una tria de clàssics. I tant li fa si són els cinquanta que ha triat Ordine com si són uns altres cinquanta.

Mentre siguin textos que abracen una diacronia, mentre siguin textos que han estat llegits per més d’una generació, i mentre siguin llibres que han estat comentats a manta, són canònics. Es poden elaborar tants cànons de la nostra tradició com vulgui cada lector conspicu, que, segons Valéry, és sempre qui té l’última paraula per llorejar una obra o un autor. Hi ha autors que entren al cànon improvisadament —els autors de més-venuts, o best-sellers—, però que en cauen al cap de vint o trenta anys. N’hi ha que no hi entren en vida, però sí un dia o altre gràcies a la tossuderia dels lectors, no dels programes educatius (aquests, al nostre país, no tenen cap cànon; només ensenyen esquinçalls de literatura).

El llibre té un mínim defecte, si es pot dir així, i això és que els comentaris que escriu Ordine a passatges de poques línies de cada llibre triat són allò que en diríem “el grau zero” de l’hermenèutica, perquè l’autor tendeix al costum tradicional dels capellans a la missa: glossar el tros d’Evangeli que s’ha llegit segons l’Eucologi, però quasi exactament amb les mateixes paraules. No hi ha, en aquest llibre, la mateixa capacitat de síntesi de la literatura universal que l’autor reconeix, i potser enveja, en el gran llibre Mimesi, d’Erich Auerbach, que s’esplaia llargament a l’entorn de passatges molt més llargs de la literatura universal articulant una teoria de la representació de la realitat en la literatura. Continua sent un dels grans llibres de literatura general i comparada que es poden llegir, juntament amb el de Gilbert H. Highet, The Classical Tradition.

El nostre llibre d’avui més aviat representa una tendra afecció envers uns llibres que Ordine voldria que els seus alumnes —i els seus lectors— consultessin; el llibre es converteix en una antologia feta per estimular les ganes de llegir llibres importants. I acceptar-ne la saviesa o, més encara, la moralitat: cosa gens rara en un home que s’ha interessat per l’Humanisme: res, verba, mores.

El llibre posseeix una peça importantíssima, que es podria vendre per ella sola: la introducció. Nuccio Ordine, que té una edat que indica que va néixer abans de les noves tècniques i que, per tant, se les mira amb certa perplexitat, hi fa una defensa de la literatura contra totes les modes pedagògiques actuals, en què el power point sembla ser el bàlsam miraculós per a tota mena d’ensenyament. (¿Algú pot imaginar un curs sobre la Metafísicad’Aristòtil amb projeccions en una pantalla de plasma?)

Ordine, que ja veu la catàstrofe perfecta, blasma aquestes didàctiques de la literatura, rebenta les noves tècniques o tecnologies, execra els programes d’ensenyament de la literatura a les escoles i a les universitats, i es proposa de “formar heretges”, és a dir, estudiants que abracin la religió de la lectura solitària contra la tendència actual —era el tema del seu primer llibre a Acantilado— a dipositar una confiança cega en la literatura d’aeroport, i en les noves maneres d’explicar i de llegir literatura.