Selecciona Edició
Connecta’t
ART

La realitat és un calidoscopi

Weegee va inventar una nova manera de fer fotoperiodisme i va inspirar dos films de gènere negre

Dos delinqüents es cobreixen amb els seus barrets del fotògraf el 1942.
Dos delinqüents es cobreixen amb els seus barrets del fotògraf el 1942.

Com creia el sergent Culpepper (Spencer Tracey) del departament de policia de Santa Rosita, Califòrnia, en el film de Stanley Kramer It’s a Mad, Mad, Mad, Mad World (El món és boig, boig, boig, 1963), no hi ha ningú que sembli voler posar fi a tanta mentida, insolència i piromania. Un caos. Els lladres i els corruptes segueixen anant a l’oficina, s’amaguen darrere de la cortina de foc que ells mateixos atien, encara que afortunadament cada vegada hi ha més veus que demanen seny i diàleg. En el camp de l’art, fa pocs dies el col·leccionista Philippe Méaille va fer pública la seva decisió de retirar del Macba les obres del col·lectiu Art & Language (el dipòsit era per cinc anys i vencia d’aquí unes poques setmanes), adduint “raons de seguretat” per la inestabilitat política a Catalunya. Les obres, segons ha informat el mecenes francès, seran repatriades al digníssim Museu d’Art Contemporani de Château de Montsoreau (regió del Loira), que ell mateix va fundar fa uns anys. Poques hores després de saber-se la notícia, el Macba va emetre un comunicat lamentant la decisió i garantint la seguretat dels dipòsits del museu.

Des de la seva inauguració, el 1995, el centre barceloní ha acollit dipòsits més o menys importants de col·leccionistes europeus i catalans, el més recent, el de Victoria Combalía, amb 15 obres. No sabem si la comissària i crítica d’art es plantejarà endur-se-les també, en aquest cas seria desitjable que romanguessin un cert temps més per si, a partir d’elles, algun artista/crític institucional, posem un Hans Haacke, estaria disposat a crear una obra-estudi a l’altura de Shalpolsky et al. Manhattan Real State (1971) o Bunch of Asparragus (1974), aquesta última sobre els diferents propietaris de la natura morta que Manet va pintar el 1883.

Sigui quina sigui la destinació de les col·leccions privades que encara estan en poder del Macba, incloses les dels patrons, és una bona ocasió per reflexionar sobre la importància que els museus puguin comptar amb pressupost i mitjans suficients i que no hagin de dependre de la voluntat de tercers per enriquir les seves col·leccions. Que s’ofereixin com a repositoris prou singulars, per la qualitat de les seves exposicions i l’autoexigència dels seus directors, que els permetin ocasionalment intercanviar els seus fons amb altres col·leccions. És el que s’anomena treball en xarxa, molt convenient en un sistema de l’art cada vegada més dinàmic, obert i volàtil.

La Fundació Fotocolectania no és un museu, però val ara com a exemple. El matrimoni suís M+M Auer, propietari d’una de les millors col·leccions fotogràfiques del món, ha fet possible la mostra Weegee by Weegee, que integra un centenar de fotografies d’època del singular reporter de premsa sensacionalista que es va inventar una nova forma de fer fotoperiodisme i va inspirar dos importants films del gènere negre: The Public Eye (Howard Franklin, 1992) i L.A. Confidential (Curtis Hanson, 1997). La mostra es contextualitza amb materials originals de diaris, revistes i fotollibres, com l’edició original de Naked City, publicat el 1945 i que va esdevenir un best-seller.

Originari d’Àustria, Arthur H-Felling, àlies Weegee, va arribar amb la seva família a Nova York el 1910, on va créixer en unes condicions precàries. Va abandonar prematurament els estudis per poder mantenir la seva família; venia llaminadures i alhora era fotògraf de carrer fins que va trobar un lloc d’assistent en una botiga de fotografia. Com a professional, els seus primers treballs van ser imatges d’incendis, catàstrofes i accidents de trànsit que enviava a la premsa groga. Gràcies a les seves amistats amb els agents de la Caserna Central de Policia de Manhattan, era informat de tots els delictes i accidents al segon. El 1938 va aconseguir que l’autoritzessin a connectar la ràdio del seu cotxe a l’emissora policial. Gràcies a aquest privilegi, sempre era el primer d’arribar al lloc del crim.

Després d’una dècada i d’haver realitzat més de 5.000 reportatges, es va convertir en el cronista més cèlebre de Nova York durant els anys de la depressió econòmica. Per compensar el costat fosc dels baixos fons, va fotografiar polítics i l’alta societat novaiorquesa, però ho va fer amb sarcasme i caricaturitzant-los gràcies a un calidoscopi que va aplicar a la seva càmera, el weegeescopi. Aneu a veure la mostra, veureu la importància de dir la veritat amb la càmera.