Selecciona Edició
Connecta’t
ART

Brossa i els Mossos

Una exposició pretén mostrar una nova mirada al treball del poeta

Els poemes visuals primerencs de Brossa.
Els poemes visuals primerencs de Brossa.

Joan Brossa es va definir així: “Essencialment soc poeta. Actuo en moltes pistes, però el meu punt de partida és la poesia. L’únic que faig és vehicular-la per diferents canals”. D’aquí que fos autor de poemes escrits i visuals, poemes objecte, poesia escènica, accions espectacle i guions de cinema. La seva concepció de la tasca poètica era tan àmplia que incloïa des de la pàgina impresa fins als poemes transitables en l’espai urbà, com ara els esplèndids del Velòdrom de la Vall Hebron i de l’Hospitalet de Llobregat.

Brossa va viure amb una gran estretor econòmica: de jove venia llibres prohibits per la censura franquista, i així guanyava alguns diners; després, als anys setanta, menjava cada dia al restaurant Les Violetes convidat per Montse Ester, i als vuitanta ja va guanyar alguns diners amb els seus poemes objecte que venia la galeria Joan Prats. Però era tal la seva indiferència cap als diners que, quan van apujar la tarifa de l’autobús —l’agafava cada dia per anar a la Filmoteca—, Brossa ja va anar-hi sempre més caminant, i ho feia des del carrer Gènova, al Guinardó, fins a la travessera de Gràcia, un recorregut considerable. En un moment donat, l’Ajuntament va arribar a un acord amb el poeta i li va atorgar un sou mensual (recordo que eren 100.000 pessetes) a canvi d’una part de la seva obra. El 1999, un any després de la seva mort, es va constituir la Fundació Brossa; el 2011, davant els seus greus problemes econòmics, la Fundació va dipositar al Macba en règim de comodat 60.000 ítems amb l’acord d’inventariar-los i mostrar-los al públic en una exposició.

Ara, aquesta exposició pretén mostrar una nova mirada al treball del poeta, i ho aconsegueix parcialment. En part perquè el juxtaposa a tres artistes que certament tenen concomitàncies amb ell, però que es col·loquen excessivament a prop de l’obra brossiana, confonent l’espectador no iniciat, especialment en l’última sala, on les cartel·les no són de comprensió clara. Aquests tres artistes són el postsurrealista belga Marcel Mariën, l’escocès Ian Hamilton Finlay i el xilè Nicanor Parra. La idea —que no és nova— permet, almenys, veure l’excel·lent film de Mariën, L’imitation du cinéma, de 1960.

Tampoc suposa una novetat el text del comissari Pedro G. Romero, exemple precís del que el mateix Brossa detestava: el llenguatge críptic i pretensiós d’una part de la crítica d’art; com a mostra: “La lectura de Brossa com a antipoesia és necessària. Ho hem anunciat al principi: l’oralitat i la performativitat són al centre de l’operació d’implosió del text poètic que porta a Brossa cap al règim visual”.

Dit això, no es perdin l’exposició. Perquè Brossa és magnífic, i aquí es poden veure els seus poemes visuals primerencs, com ara Suites (1959-1969) i Poemes habitables (1970), que, en la retrospectiva que vaig comissariar —Brossa al reina Sofia (1991)—, no es van poder mostrar a causa de la seva gran fragilitat i pel fet de tenir una seqüència temporal de lectura. Aquí han trobat una excel·lent disposició, on es pot veure l’anvers i el revers. Brossa ja aconseguia un efecte poètic amb materials nimis: un segell de correus, un escuradents, un calendari amb dies ratllats, un tros de cordill. Més tard, en els seus poemes objecte, ho aconseguia amb la juxtaposició d’objectes dispars, o en el joc semàntic amb el títol, o provocant una crítica a l’establert: Església, Estat i moral burgesa.

En haver classificat aquesta enormitat de material (tasca realitzada per Carme Grandas amb Llorenç Mas), l’espectador pot percebre més bé l’enorme contribució de Brossa a les avantguardes de postguerra. Per al fan brossià, no té preu veure un Tàpies jove actuar en un film; les fotografies dels seus “anticoncerts”, com la Suite Bufa amb música de Mestres Quadreny (1966), o el Concert irregular (1968) amb un joveníssim Carles Santos. Veure l’excel·lent No compteu amb els dits (1967), de Pere Portabella, o un extracte d’Umbracle (1972), amb una joveníssima Jeannine Mestre. O llegir alguna carta d’una nòvia del poeta, l’holandesa Madelón. I afegeixo: aferrissat catalanista, Brossa va escriure, el 1970, un poema sobre els Mossos d’Esquadra. No el transcric perquè vagin al Macba. És en una vitrina, preguntin.