Selecciona Edició
Connecta’t

Clàssics moderns

A 'En Tristany s'encogeix' la il·lustració dona una enorme volada al text

El dibuix amb tinta negra de Gorey reforça la personalitat del text de Parry Hide a En Tristany s'encongeix.
El dibuix amb tinta negra de Gorey reforça la personalitat del text de Parry Hide a En Tristany s'encongeix.

Recuperar clàssics literaris, encara que aquests siguin força contemporanis, sempre és útil i necessari. Esdevé un homenatge a obres i autors que s’han consolidat en el paisatge i alhora col·labora a mantenir uns referents en l’horitzó, tant per als lectors com per als prescriptors i creadors del país. És el cas d’En Tristany s’encongeix i Ernest i Celestina músics de carrer, dues obres antagòniques tant en l’estil de la il·lustració com en el to, la textura i el missatge que volen fer arribar al receptor.

En Tristany s’encongeix debuta en català. Publicada el 1971 als Estats Units, va ser la primera obra il·lustrada per Edward Gorey (Chicago, 1925 - Hyannis 2000) que es publicà en castellà, el 1982. Ha estat batejat com “el mestre de la il·lustració macabra”, un il·lustrador controvertit i extravagant que va inspirar, entre d’altres, l’univers de Tim Burton. L’edició en català de l’obra, de la mà de Blackie Books, és acuradíssima en tots els aspectes formals i de contingut, amb informació detallada dels autors i amb un pròleg sincer i proper del director de cinema i escriptor David Trueba, per a qui aquest va ser el llibre de la seva infantesa, i amb el personatge del qual se sentia sovint molt identificat.

En Tristany és un infant que un dia s’adona que comença a encongir-se. Els pares estan massa atrafegats i no li presten cap mena d’interès, fins que el problema esdevé evident i irrenunciable. Amb un dibuix en tinta negra, Gorey situa els tres integrants de la família en una casa senyorial, amb espais força buits i figures estàtiques, amb rostres d’expressió seriosa i infeliç, per tal de retratar de manera genial la gelor de la quotidianitat familiar i l’abisme que separa la relació dels habitants d’una mateixa llar. La il·lustració ofereix una enorme volada a allò que el text de Florence Parry Heide (Pittsburgh 1919 - Kenosha 2011), i amb qui van col·laborar en diverses obres, ja que descriu amb una sequedat i una contundència admirables.

Per altra banda, l’editorial gallega Kalandraka, que fa una tasca ingent en la recuperació dels grans clàssics universals de l’àlbum il·lustrat infantil, aposta ara per una de les nombroses històries de l’Ernest i la Celestina, i aprofita l’avinentesa per actualitzar els noms dels personatges seguint la versió original (en l’anterior edició en català, l’editorial Timun Mas els va popularitzar amb el nom de Cèsar i Ernestina), una parella que formen part d’una sèrie de trenta de llibres que va crear l’autora belga Monique Martin (de nom artístic Gabrielle Vincent, Brussel·les, 1928-2000) als anys vuitanta.
L’Ernest és un os insegur, mandrós i un pèl pessimista, una personalitat ben diferent a la de la Celestina, amb qui comparteix pis i de la qual fa el paper d’adult i de protector. Ella és una ratolina intel·ligent, emprenedora i decidida. Viuen modestament en unes golfes més aviat atrotinades i, en aquesta ocasió, han de sortir a tocar i cantar al carrer per aconseguir diners i poder arreglar les goteres que tenen al pis.

El traç de l’autora és lliure, això li permet descriure innombrables detalls i elements de l’ambient i l’entorn dels protagonistes, i les figures són amables, acolorides amb aquarel·les de tonalitats suaus. Tot plegat transmet el caliu de la relació d’amistat entre els dos personatges i la tendresa, l’humor i la complicitat que traspua la seva quotidianitat, farcida de bons moments que posen en valor les petites coses i els actes senzills.