El buit, companyia insuperable
Pagès ha creat una faula amb una càrrega de profunditat subversiva sobre l'home d'avui
El protagonista d’Els jugadors de whist (2009) era un fotògraf de bodes i batejos que es refugiava al garatge de casa seva per dur una vida aïllada al màxim possible de l’entorn que l’atabalava. L’última novel·la de Vicenç Pagès (Figueres, 1963), Robinson, també comença en un garatge, però no pertany al protagonista, sinó als veïns de la casa del costat: un enigmàtic H., carter, “una ànima adormida”, hi entra d’incògnit per dur a cap una prova estranya i absurda que ell mateix s’ha imposat. L’objectiu és estar-s’hi el màxim de temps possible mentre els propietaris són fora, de vacances, per purificar-se, per recuperar la tranquil·litat, per conèixer el que succeeix a la casa del costat de la mateixa manera que les novel·les “serveixen per ficar-se discretament en la vida del proïsme”.
L’ideal seria passar un dia sencer a cada habitació, però va elaborant les normes de conducta sobre la marxa. De totes maneres, com tota prova, com tot joc —com tota novel·la—, l’aventura d’H. té una sèrie de constrenyiments que s’han de complir al peu de la lletra: ha d’explorar les habitacions que vagi trobant de dreta a esquerra i de manera successiva; es permet recular en cas de necessitat, si bé només una vegada per habitació; cal escorcollar meticulosament tots els racons per trobar qualsevol cosa que busqués sense saber-ho: en un naufragi, a la llarga, i això el Crusoe de Daniel Defoe ho va aplicar sistemàticament, tot pot resultar útil.
Durant aquesta odissea domiciliària, H. arriba a moltes conclusions —Robinson pot ser llegit com un recull d’aforismes antològic—, però n’hi ha dues especialment rellevants: “L’important no és el que passa, sinó el que imagines”, observa en un moment determinat; en un altre passatge, quan diu que “més val parlar sol que tornar-se boig”, potser no acaba de comprendre ben bé quines són les seves circumstàncies mentals. Tampoc ho aconsegueix l’advocada d’ofici que s’encarrega de rescatar-lo de l’illa de la demència on ha viscut al llarg d’onze dies: a la segona part, Robinson executa un gir radical i el lector es troba davant d’una de les històries d’amor més obstinadament tortuoses dels últims temps. L’alienació, l’angúnia i el desconcert també poden ser unes aventures del cor, i ni la soledat del principi ni la companyia del final resolen els problemes d’identitat d’H.: no sap qui és, ni per què fa el que fa, què és real i què és imaginació, què és veritat i què és fals. H. vaga per un món que no li diu res, perseguint els fantasmes de la imaginació i de la memòria.
L’acció de la novel·la avança a través de tres recursos: H. recorda, observa i fa hipòtesis. Com si a cada habitació se li obrís un escenari de la memòria, recorda la vida de nen, d’adolescent, la relació amb els pares, la seva irreductible vocació fantasiosa i les gravitacions al voltant de les històries que s’explicava. Contempla amb un humor glacial el món circumdant del qual fuig i s’amaga gràcies al cultiu d’unes manies indestructibles, un món on ningú sembla que sàpiga ben bé què hi està fent: a la carteria, “hi ha el qui s’omple les galtes i imita el soroll de la sirena d’un submarí, el qui devora amb lenta devoció un crostó de pa sec, el qui xiscla l’himne nacional, el qui escampa pel recinte eructes de cafè amb llet...”. Respecte de la seva capacitat per formular hipòtesis, en fi, no es pot afirmar que li serveixin per descobrir l’ordre amagat que regeix la mecànica del món. Al lector, però, segurament sí, sobretot perquè Pagès fa que l’humor acompanyi la tragèdia, encara que sigui un humor patètic que implica una gamma variada de dolors i molta tristesa.
El lector de Dies de frontera (2014) s’endurà la sorpresa de trobar-se davant d’un Pagès que ha canviat de cara: en comptes de seduir-lo a través d’unes elaborades sofisticacions formals, a Robinson el pressiona moralment, i ho fa d’una manera intensa, progressiva, determinant. I, coneixedor que en els malsons la lògica no va d’acord amb la raó, ha creat una faula implacable, amb una càrrega de profunditat inquietant, inclús subversiva, sobre l’home contemporani sotmès a una situació extrema. Però a Pagès no li cal enrarir l’atmosfera amb cap foc d’artifici, en té prou fent que el sinistre reposi sobre la forma del que es veu i es pot palpar, sobre el present de les coses. Aleshores només es pot fer el que fa H., buscar la companyia insuperable del buit.
