Selecciona Edició
Connecta’t

Marxar de Catalunya malgrat el pes dels segles

Centenars d’empreses, algunes referents des del segle XIX, han traslladat la seu fora de Catalunya davant la inseguretat que genera la independència unilateral

Torre que proveïa aigua a la fàbrica Catalana de Gas a Barcelona el segle XIX.
Torre que proveïa aigua a la fàbrica Catalana de Gas a Barcelona el segle XIX.

Prop de 700 companyies, grans, petites i mitjanes, van traslladar la seu social fora de Catalunya entre l’1 i el 17 d’octubre, segons dades del Col·legi de Registradors Mercantils d’Espanya. La sortida de les seus es va accelerar a partir del dia 7, després que ho anunciés CaixaBank. La Caixa, el pal de paller de l’economia catalana, té avui el domicili social i fiscal a València. No és l’única entitat amb més de cent anys d’existència que ha seguit el mateix camí: el Banc Sabadell va fer-ho un dia abans, movent el domicili social i fiscal a Alacant. Catalana Occidente, Codorníu, Aigües de Barcelona o Gas Natural són els altres símbols del poder econòmic de Catalunya que han mogut fitxa en el conflicte polític entorn del projecte d’independència unilateral. “És un fet nou a la història”, sentencia Jordi Maluquer, professor emèrit d’Història Econòmica de la UAB. “Cada cop que s’ha produït una crisi, Catalunya ha perdut poder de decisió empresarial”, opina el mestre de periodistes econòmics Andreu Missé.

Són companyies que han sobreviscut a guerres, canvis de règims, catàstrofes naturals i daltabaixos econòmics; malgrat tot això, mai havien pres la decisió de traslladar els seus domicilis històrics fora de Catalunya, fins avui, quan mig centenar de grans empreses ja ho han fet. A més de les societats amb les arrels fundacionals al segle XIX, n’hi ha de gran rellevància que han optat per la mateixa via, fundades entre les dècades dels quaranta i els seixanta, com el grup editorial Planeta, Immobiliària Colonial, TorrasPapel, la farmacèutica Indukern o les marques d’alimentació ColaCao i Pastas Gallo. Maluquer destaca que l’efecte d’aquests trasllats de moment no es detecta en el dia a dia econòmic, “però des del punt de vista polític és importantíssim”.

No havia succeït mai aquest trasllat de seus massiu a Catalunya o a Espanya, assegura Maluquer, perquè en el passat les empreses, quan afrontaven crisis polítiques, estaven lligades a mercats molt més petits, petits no només internacionalment sinó també a escala estatal. Fins i tot en la desintegració dels imperis colonials, com podia ser el cas d’Espanya a Cuba, no hi ha precedents de trasllats de seus socials: qui abandonava l’illa era de forma definitiva, apunta Maluquer, “perquè el trasllat de seus, amb distàncies físiques que es cobrien amb setmanes de viatge, eren absurds. Ara, en canvi, en l’economia global, una empresa actua des de qualsevol punt amb immediatesa”. Maluquer subratlla que les comparatives del procés actual de deslocalització de seus amb el passat és erroni perquè aquest fenomen no s’havia produït mai; l’únic precedent similar es troba al Quebec o a Escòcia. La regió canadenca va perdre centenars d’empreses i els seus bancs durant els anys de debat previs als dos referèndums d’autodeterminació dels vuitanta i noranta, unes companyies que no van tornar.

La marca ColaCao, nascuda el 1945, té un fort pes en l'imaginari català. ampliar foto
La marca ColaCao, nascuda el 1945, té un fort pes en l'imaginari català.

Paloma Fernàndez, professora d’Història Econòmica de la UB, resumeix que el principal fet diferencial respecte d’altres crisis del passat és que el trasllat massiu de seus ha estat motivat per la globalització financera sorgida als vuitanta i noranta. La descapitalització de les entitats financeres és més fàcil ara perquè els grans patrimonis familiars aprofiten els instruments financers que abans no tenien a l’abast per evitar la inestabilitat, diu Fernàndez, que també ressalta el fenomen arrossegador que han tingut CaixaBank i Sabadell, perquè les empreses tenen amb aquestes entitats “uns vincles extraordinaris, no només financers o de patrimoni”. Pilar Saldaña, directora de la càtedra de l'Empresa Familiar de la UB, considera que “tenir els centres de decisió financera fora de Catalunya pot fer variar el vincle de coneixença, confiança, la relació de la banca i l’empresa familiar”. Fernàndez recorda que amb l’esclat de la Guerra Civil molts empresaris van traslladar els seus patrimonis fora d’Espanya sota la protecció de Francesc Cambó, i posa d’exemple el cas de Fernando Rubió i Tudurí, que va exiliar-se als Estats Units i va obrir a Manhattan la primera filial d’una empresa espanyola al país, de l’empresa de nutrició Andrómaco.

Els experts consultats coincideixen que la qüestió clau és el desplaçament dels centres de decisió. Missé, director de la revista Alternativas Económicas i expert de la història de La Caixa, assegura que amb cada crisi Catalunya ha perdut influència empresarial. El sistema financer va continuar rutllant malgrat la desaparició fa cinc anys del vell sistema de caixes, però qui en va sortir beneficiat van ser grans corporacions com el BBVA, que va absorbir Caixa Catalunya. Missé recorda altres exemples: va passar el mateix amb l’absorció per part d’Endesa de les companyies elèctriques catalanes, o amb la de Fomento de Obras y Construcciones en el grup FCC. El veterà periodista també subratlla que “fins fa quatre dies, l’empresari català, també el nacionalista, volia millorar Espanya perquè era la manera de projectar-se. Ara hi ha un nou empresariat que creia que ja no necessitava Espanya, i ha vist que probablement això era erroni”. Fernàndez considera que “un fet sense precedents és que s’han trencat els fils intangibles que vinculaven el món empresarial amb les accions unificadores i solidàries de les forces socials catalanes”.

Missé afirma que la decisió del trasllat de seus s’explica essencialment per la seguretat d’un marc jurídic estable a la zona euro i per les incerteses que generen les possibles exigències de l’Agència Tributària Catalana. Fernàndez no dubta que encara és viu en la memòria el record de la Guerra Civil i el temor a l’expropiació de béns, patrimoni i dipòsits bancaris: “Aquests dies llegeixo memòries de grans empresaris en què evoquen el pànic que va suposar la col·lectivització de les empreses i els patrimonis que guardaven als bancs i que els anarquistes van expropiar”, diu Fernàndez. La dirigent de la CUP Eulàlia Reguant va plantejar el 4 d’octubre a Nació Digital un “control del capitals i, com en determinats casos, a partir de la declaració d’independència com fem un control de capital i fluxos de capital a Catalunya, per garantir un mínim la capacitat de funcionar de la República”.

Obres de canalització al passeig de Gràcia. ampliar foto
Obres de canalització al passeig de Gràcia. AGBAR

Missé insisteix que, per a les empreses que han traslladat la seu, la situació s’ha produït a contracor, perquè estan exposades a la insatisfacció del client català, que els pot considerar traïdors, però també d’una part del client espanyol, que els continua veient com a marques catalanes. Maluquer afegeix que les patronals, arreu de les economies capitalistes, actuen com a lobby i grup de pressió “contra moviments revolucionaris”, però mai ho fan destacant públicament. L’empresariat evita el protagonisme polític. Són excepcionals les situacions en què el món dels negocis assumeix rellevància política, moments com l’actual o protestes històriques, com el Tancament de Caixes del 1899. Aquell any, els industrials i botiguers catalans va instigar durant dues setmanes el tancament de comerços i van deixar d’aportar a Hisenda les contribucions fiscals que l’empresariat català considerava desproporcionades. El Govern espanyol “va dissoldre la Lliga de Defensa Industrial i Comercial”, explica Enciclopèdia catalana —establint curiosos paral·lelismes amb el temps actual—, “i el 27 d’octubre el capità general declarà l’estat de guerra, que assimilava la resistència al pagament al delicte de sedició”.

Missé no és optimista pel que fa al futur immediat. El periodista considera que una declaració unilateral d’independència seria “desastrosa”. En aquest cas, creu que es podrien repetir fets com la divisió de La Caixa d’Estalvis durant la Guerra Civil en dues entitats, una per al territori republicà/català i una altra per al nacional. Maluquer opina que “les conseqüències a mitjà i llarg termini poden ser grans”. El pas següent és traslladar les executives fora de Catalunya, que és el que de fet ja s’exigeix per llei amb el canvi de seu fiscal. Fernàndez assenyala com a punt de trencament el moment en què els governs de CDC d’Artur Mas van deixar de tenir sintonia amb els sectors empresarials barcelonins: “Avui hi ha un Govern que no té ni la complicitat ni entén els fils que vinculen aquest món empresarial”.

 

Guerres carlines, revolucions industrials i el primer IBM

CRISTIAN SEGURA

Entre les grans empreses que han canviat el domicili social arran del conflicte polític a Catalunya hi ha sis noms que destaquen per la seva antiguitat i rellevància social. Entitats financeres i de serveis bàsics nascudes al segle XIX o fins i tot abans de la revolució industrial.

Aigües de Barcelona

La història d’Agbar comença amb la seu social lluny de Barcelona, físicament més lluny fins i tot que amb el trasllat aprovat la setmana passada del seu domicili a Madrid. La Companyia d’Aigua de Barcelona va fundar-se el 1867 a Lieja (Bèlgica) amb capital belga i francès. L’empresa naixia per a abastir d’aigua els nous districtes de l’Eixample. El 1881 va accedir a l’accionariat com a soci dominant Lyonnaise des Eaux, que mou la seu a París i el 1882 la rebateja amb el nom de Societat General d’Aigües de Barcelona. El Banc de Barcelona, el Banco Hispano Colonial, el Banco de Bilbao, el Sindicat de Banquers de Barcelona i la Banca Arnús van assolir el control de l’empresa el 1920, un any després que el domicili social es mogués a Barcelona. L’expansió fora de Barcelona va agafar embranzida el 1968 cap a Catalunya i les Balears. La Caixa i Lyonnaise des Eaux, ara el Grup Suez Environnement, ja van establir el 1978 l’aliança en el sector de subministrament d’aigua al sud d’Europa que han mantingut fins avui.

Banc Sabadell

El Banc Sabadell va ser fundat el 1881 per 127 empresaris locals. L’objectiu era garantir el finançament i el subministrament d’energia i matèria primera del sector tèxtil del Vallès. A partir del 1901 es va convertir en un banc comercial i es va anar perfilant com una entitat de crèdit per a petites i mitjanes empreses. El Sabadell va estar a punt de desaparèixer el 1926, durant la crisi industrial d’inicis de la dictadura de Primo de Rivera i en plena recuperació europea després de la Primera Guerra Mundial. L’Ajuntament i la societat civil van salvar l’entitat. Durant el segle XXI el Sabadell ha integrat entitats històriques com el Banco Atlántico, l’Herrero i l’Urquijo. El Sabadell ha traslladat les seus a Alacant.

CaixaBank

La Caixa ha estat la cúspide del poder econòmic català contemporani i de la seva adaptació al context sociopolític des dels seus inicis. La Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona va ser fundada el 1844 per donar cobertura social a la mà d’obra de la revolució industrial des de la iniciativa privada en un Estat fallit. Francesc Moragas va esperonar el 1904 la societat civil i els prohoms barcelonins per constituir La Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis de Catalunya i Balears. La Caixa de Pensions va ser una reacció a la vaga general del 1902 i a la inestabilitat imperant entre la classe obrera. El 1990 les dues entitats es van fusionar en La Caixa, fins a la seva conversió el 2014 en una fundació que controla CaixaBank arran de la crisi financera del 2008. Les intervencions de la cartera industrial de La Caixa —ara Criteria, traslladada a Mallorca— en sectors i empreses estratègics han estat fonamentals en democràcia per garantir la capacitat de pressió a Espanya de les elits polítiques i econòmiques catalanes. La Caixa sempre va jugar a l’equilibri entre les forces polítiques catalanes, un equilibri que es va trencar el 2002 quan l’últim govern de Jordi Pujol va forçar un canvi legal per rellevar el president Josep Vilarassau. L’equilibri també es va trencar el passat 7 d’octubre, quan el consell d’administració de CaixaBank va aprovar el canvi de la seu social i fiscal a València.

Catalana Occidente

El grup d’assegurances Catalana Occidente té les seves columnes fundacionals a La Catalana, creada el 1864, i Occidente, el 1902. La Catalana ja cotitzava a borsa a finals del segle XIX, un finançament que li va servir per ser pionera en la internacionalització del sector assegurador català. Catalana Occident va materialitzar-se a partir de la dècada dels seixanta sota el lideratge de Jesús Serra, creador el 1944 de la mútua Asepeyo. Serra havia adquirit Occidente el 1948 amb un grup d’industrials. El 1971 va decidir traslladar la seu de l’asseguradora del passeig de Gràcia a Sant Cugat, on es va construir un edifici emblemàtic que imitava el disseny d’un edifici d’IBM a Niça —Catalana Occidente va ser la primera asseguradora a Espanya, als seixanta, que va treballar amb ordinadors, marca IBM— i que acabaria sent el logotip de l’empresa. Serra, que també va ser president del Tennis Barcelona, va estar dos mesos segrestat per ETA el 1980. Catalana Occidente a traslladat la seu social a Madrid.

Codorníu

Codorníu produeix vins des del 1551, sent els Codorníu-Raventós, de les nissagues empresarials més antigues d’Europa. Jaume Codorníu va obrir el camí, i al XVII la seva descendent Anna Codorníu va casar-se amb Miquel Raventós, establint el control de les bodegues sota la mateixa família des d’aleshores. Josep Raventós va posar les bases el 1872 del que 80 anys després seria oficialment conegut com a cava, vi escumós que havia de competir amb el xampany. Josep Raventós ja va patir un canvi de domicili, durant la tercera guerra carlina, quan per evitar la violència al camp va traslladar-se de Sant Sadurní d’Anoia a Barcelona. La fil·loxera forçà Manuel Raventós a canviar les vinyes i apostà pels escumosos, a més d’encarregar els famosos cellers modernistes de Puig i Cadafalch. Va ser Manuel Raventós qui va fer de Sant Sadurní, a partir de l’increment de la demanda durant la Primera Guerra Mundial, el centre del vi escumós d’Espanya. Codorníu té avui vuit bodegues a Espanya i dues a Amèrica.

Gas Natural

Gas Natural és una de les companyies més destacades en la modernització de la història d’Espanya. El 1843 va néixer la Societat Catalana per a l’Enllumenat per Gas, centrada en l’enllumenat públic de Barcelona. L’expansió va orientar-se cap a proveir de llum les llars de la ciutat. El 1866 va iniciar l’avenç geogràfic a Espanya amb centres gasístics a Andalusia i Galícia. El ràpid avenç de l’electricitat va provocar que el 1911 es convertís en Catalana de Gas y Electricidad. Gas Natural va crear-se el 1965 com a filial per a la importació de gas de l’Àfrica. Va absorbir l’elèctrica Fenosa el 2009. El grup ha mogut la seu social a les oficines de Fenosa a Madrid.

MÉS INFORMACIÓ