Selecciona Edició
Connecta’t
EP Firmas BLOGS Coordinado por Lluís Bassets
OPINIÓ

Polítics presos

Són presos fabricats per l'absència de política, especialment per part de Rajoy. Que ningú s'estranyi per tant de l'èxit de l'operació propagandística en curs

Concentració a Òmnium demanant llibertat per als "presos polítics".
Concentració a Òmnium demanant llibertat per als "presos polítics".

A Espanya hi ha polítics presos, i més concretament dos polítics catalans que estan presos. Estan presos per les seves idees i són, per tant, presos de consciència? No sembla que sigui aquest el cas, segons es llegeix a la interlocutòria de la jutgessa de l'Audiència Nacional que va dictar la presó incondicional acusant de sedició Jordi Sànchez i Jordi Cuixart.

A Espanya hi ha ara dos polítics presos i hi va haver fa uns dies, després del 20 de setembre, alguns alts funcionaris del Departament d'Economia i Hisenda de la Generalitat, 14 concretament, que van estar detinguts unes hores i a disposició del jutge, acusats de prevaricació, malversació i desobediència.

¿Uns i altres són presos polítics com han assegurat les màximes autoritats catalanes i s'han ocupat de difondre els seus abundants mitjans propagandístics? És dubtós, tot i la facilitat propagandística amb què pot canviar l'ordre de les paraules per convertir els polítics catalans presos en presos polítics catalans.

Aquest joc semàntic és un dels trucs essencials del Procés. Consisteix a confondre les llibertats polítiques d'expressió, manifestació i reunió amb les accions polítiques amb efectes pràctics que realitzen les institucions o els individus. És com si els actors independentistes juguessin en un circ de dues pistes, una on es tracta únicament de manifestar els seus desitjos, anhels i pensaments, lògicament protegits per les llibertats fonamentals constitucionals, i una altra en què les expressions verbals o escrites es converteixen en actes amb efectes legals vinculants i comminatius per a la resta dels ciutadans, que també en bona lògica es troben vigilats pels tribunals de cara a la seva adequació amb la Constitució.

Així és com la presidenta o la Mesa del Parlament s'acullen a la llibertat d'expressió per defensar-se quan prenen decisions per aprovar lleis que conduiran a un referèndum i a la secessió catalana, però en cas que ningú impugni els seus actes parlamentaris, com ha fet el Tribunal Constitucional, ningú dubta que tindran resultats i desembocaran en passos decisius cap a la independència.

El mateix passa amb els polítics presos. L'autoritat judicial no s'ha interessat per les seves idees o per les seves manifestacions públiques. De fet, si alguna cosa té el moment polític espanyol actual és una sobreabundància de declaracions públiques i d'expressions de vegades molt vehements d'idees, desitjos, projectes i intencions. No ens falta en absolut llibertat d'expressió. L'interès de la justícia ha estat per les accions presumptament delictives d'aquests polítics i funcionaris presos o detinguts per unes hores.

S'entén perfectament que qui els dona suport en les seves activitats i en els seus propòsits els defensi. Si no ho fan ells, qui ho farà? Però el mínim que es pot demanar és que no els defensin per motius falsos. I l'única defensa que tenen i que també mereixen és com a persones que volen subvertir l'ordre legal establert, és a dir, per dir-ho amb paraules antigues i fortes, com a revolucionaris.

Hannah Arendt fa una intel·ligent distinció entre desobediència civil i revolució que ve com anell al dit per posar una mica d'ordre en les idees sobre aquest moviment que es presenta com a pacifista, innocent i feliç en els seus bons propòsits i en els seus benèvols objectius. "Qui practica la desobediència civil –diu la filòsofa– accepta, mentre que el revolucionari rebutja, el marc de l'autoritat establerta i la legitimitat general del sistema de lleis".

El desobedient civil, que s'acull a la constitució per veure protegits els seus drets, sí que pot esdevenir un pres polític quan l'autoritat el deté i empresona precisament per actuar en defensa de la legalitat, com va fer Rosa Parks el 1955 quan va vulnerar una legislació de l'estat d'Alabama discriminatòria amb la població de color amb l'objectiu d'obtenir la protecció de la Constitució dels Estats Units. El que defensa el desobedient civil és l'exercici d'una llibertat constitucional, limitada precisament per la llei de rang inferior democràticament aprovada d'un Estat.

El revolucionari, en canvi, vulnera la llei per subvertir-la i canviar-la per una altra, la seva, i en el cas de la secessió catalana intenta forçar la creació d'un demos català que anul·li i s'apoderi del demos espanyol a Catalunya fins a aconseguir el sorgiment d'una sobirania pròpia efectiva i la conseqüent secessió d'Espanya. Difícil acollir-se, per tant, a la idea de desobediència civil o a la de lliure expressió de les idees, dos dels casos invocats pels militants del Procés.

Els revolucionaris presos són presos polítics? No ho són si s'entén com ho entenem a Espanya, on pesa molt, lògicament, la memòria viva del franquisme, quan no hi havia Estat de dret com ara, sinó merament un Estat autocràtic amb dret, és a dir, amb lleis o decrets llei aprovats antidemocràticament i sense atendre la divisió de poders.

El problema amb el franquisme és que ara som en una cerimònia de la confusió que pretén fer-lo reviure com si fos una etapa no superada de la nostra història. Amb les activitats clandestines dels que van organitzar astutament l'1-O i amb les patacades rebudes als col·legis electorals per les brutals càrregues de la policia, una part de la població catalana ha tingut l'oportunitat de viure de nou en els seus caps, com si estiguessin en els anys setanta, aquella lluita antifranquista en la qual la majoria no va participar; i amb els polítics presos té ara l'oportunitat de reconstruir també la victimització dels herois del Procés com si fossin lluitadors per la democràcia i contra Franco.

Cal dir que són polítics presos i no presos polítics, ja que no n'hi ha en propietat en un Estat de dret constitucional i democràtic. Però sí que són polítics revolucionaris presos. Presos en tant que pretenien anul·lar l'ordre legal constituït i crear-ne un de nou i arriscaven per això que els passés el que els està passant. També estaria bé que ara no es fessin els despistats. No feien desobediència civil ni estaven exercint la llibertat d'expressió o de manifestació.

Ells fan bé a presentar-se com a víctimes de la suposada vulneració de les llibertats públiques protegides per la Constitució, però el Govern espanyol, el poder del qual s’està desafiant a Catalunya, fa molt malament a explicar de forma tan maldestra per què la justícia els deté. El Govern ho fa tan malament que en el fons es mereix que li refreguin per la cara l'existència de presos polítics, perquè són presos fabricats per la política o, el que és pitjor, per l'absència de política, especialment per part de Mariano Rajoy. Que ningú s'estranyi, per tant, de l'èxit de l'operació propagandística en curs.

MÉS INFORMACIÓ