Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

El rol d’Ada Colau

En l’encaix país-ciutat (capital, és clar) hi ha la clau del que pot fer l’alcaldessa pel nom de Barcelona

L'alcaldessa de Barcelona, Ada Colau.
L'alcaldessa de Barcelona, Ada Colau.

No ha d’estranyar que torni a les Festes de la Mercè, enmig del que estem vivint, per plantejar unes quantes qüestions sobre el rol que Ada Colau busca temptativament. La Mercè, més que una altra cosa, ens ha deixat unes quantes reflexions. No cal deixar la reflexió massa lluny del fragor quotidià.

Comencem per una prèvia: la descentralització. Cinc escenaris reeixits, sens dubte, però un error conceptual de volum. Barcelona no necessita proclamar descentralitzacions perquè no té perifèria. Donar a Nou Barris aquesta categoria, reservant la representació econòmica i de poder al centre, és una rutina mental que no té cap justificació. No hi ha un sol centre a Barcelona, ni tan sols al “centre” convencional, que ara mateix no sé on ens porta: Ciutat Vella? El Raval? L’Eixample? Parlem de pes específic o de geografia? Perquè si és geografia, per a un veí de Nou Barris el centre és allà on té els peus. En fi, que si estem construint una ciutat més igualitària, haurem de començar per revisar la trama sobre la qual la posem. Totes les Barcelones són Barcelona.

L’altra qüestió té més substància. Deuen saber que va haver-hi una lleugera polèmica amb el cartell de Mariscal. El dissenyador valencià va rebre l’encàrrec perquè representa els 25 anys dels Jocs Olímpics i el maragallisme és un dels llegats que Colau reclama amb més força. Una altra carpeta que s’haurà d’obrir algun dia. Deixant de banda l’esperit i l’eficàcia, que ho és gairebé tot per a un alcalde, el maragallisme és una etapa tancada que cal revisar críticament, perquè ha sobreviscut malament als seus hereus. Parlar de maragallisme en temps present és una debilitat, més que un element a favor; una falta de projecte.

Bé, Mariscal presenta la seva Merche frivolona i fatxenda i immediatament se li rebota Nou Barris, precisament, des de la seva posició de noia sana i de barri. Però és que Mariscal ha estat fatxenda en tots els seus dissenys. No és una sorpresa. Això sí, Laura Pérez, responsable de feminismes, va dir que no se sentia identificada amb la ciutat del cartell, que estaria fora de la perspectiva oficial de gènere. Pitjor encara: que no tornaria a passar, ni tan sols colant-se aquests matisos sospitosos a la programació. Fa olor de dirigisme flagrant. Tot Ajuntament té dret a projectar els seus missatges, però hi ha un bé superior que és la llibertat, sobretot en el món cultural. Programar la festa major amb el manual ideològic damunt de la taula és excessiu fins i tot per a aquesta esquerra redemptora que sempre té raó.

Imaginem ara que sumem totes aquestes actituds, les rutinàries i les intencionades, i hem de convenir que pot ser que siguem presoners d’un remolí complex de missatges, pedagogia, manipulació i el que vulguin sumar-hi. I arribem als fets i les respostes d’aquests dies. El que hi ha a la taula no és un tema de ciutat, però no es pot renunciar, i Ada Colau menys que ningú, a ocupar (o obrir) un espai tan útil com sigui possible per assentar el principi que res es pot resoldre al marge de la ciutat com a factor de valors. No de governança, sinó de valors. Això s’ha de fer amb tacte i sense prepotència. La ciutat és un element massa important en la gestió dels problemes i en la conciliació dels contraris com per no fer un pas endavant. Res sense la ciutat seria la consigna més actual. Res.

El primer gest d’Ada Colau va ser convidar els cònsols a Barcelona i podria haver estat un gest més intel·ligent si hagués estat fet en col·laboració amb altres institucions. Ningú diu que la ciutat hagi de jugar en solitari, al contrari: el lideratge comença per compartir allò que suma. Ara mateix Ada Colau està més prop de la retòrica —apel·lació a l’espai de diàleg— que de l’eficàcia: el lideratge ha de tenir algun fruit. Entre aquests dos nodes hi ha la resposta.

Ada Colau ha d’ocupar un lloc central en aquest estrany procés, on no compta tant la posició individual com la representació. Amb una excepció: que les mobilitzacions que han sacsejat els carrers —i les consciències— no han estat un tema de ciutat, sinó de país. En l’encaix país-ciutat (capital, és clar) hi ha la clau del que pot fer Ada Colau pel nom de Barcelona. No és un tema que a l’alcaldessa li sigui especialment fàcil de gestionar.