Selecciona Edició
Connecta’t

El saqueig de l’associació de municipis arriba a judici

Josep Maria Matas i Xavier Solà, excàrrecs de CDC, afronten cinc anys i mig de presó per malversar un milió d'euros

Xavier Solà (esquerra) i Josep Maria Matas, en un acte de Convergència el 2012.
Xavier Solà (esquerra) i Josep Maria Matas, en un acte de Convergència el 2012.

L’espoli perpetrat pels dos antics responsables de l’Associació Catalana de Municipis (ACM) arriba a judici quatre anys després. Josep Maria Matas i Xavier Solà es van apropiar, presumptament, de més d’un milió d’euros de l’ACM, un ens municipalista històricament lligat a CiU i avui lliurat al procés secessionista. La Fiscalia demana cinc anys de presó per a Matas i Solà, que declaren en la vista oral juntament amb una trentena de testimonis.

L’ACM va néixer el 1981 com una agrupació voluntària de municipis, comarques i altres ens locals que es definia a si mateixa com a “nacionalista”. La seva principal font de finançament són les quotes d’aquests socis, cosa que ha originat un intens debat jurídic sobre si es tracta de fons públics. Això és el que creu precisament el fiscal, que demana cinc anys i mig de presó per a Matas i Solà pels delictes de malversació de fons públics i falsedat documental. Tots dos es van enriquir a costa de l’entitat mitjançant factures inflades i treballs ficticis.

La carrera política de Matas i Solà va estar sempre lligada a Convergència Democràtica de Catalunya (CDC). Tots dos van arribar a ser destacats dirigents de la formació a la comarca d’Osona. Van ascendir a poc a poc, sempre en segones posicions, però amb pas ferm. Entre el 1999 i el 2011, van ser els màxims responsables operatius de l’Associació Catalana de Municipis: Matas, com a secretari general; i Xavier Solà, com a cap dels serveis jurídics. Poc després, Matas va ser nomenat coordinador general de la Diputació de Barcelona, o sigui número dos de l’organisme provincial; mentre que Solà va arribar a ocupar el càrrec de secretari general del Departament de Cultura amb Ferran Mascarell.

El 2012, les carreres de tots dos es van truncar: EL PAÍS va destapar les seves activitats irregulars al capdavant de l’ACM. La Fiscalia s’hi va querellar el febrer del 2013. La investigació es va desenvolupar amb celeritat i, de fet, el ministeri públic va presentar les conclusions el 2014. Els avatars processals, però, han retardat l’inici de la vista oral, que comença aquest dilluns, o sigui més de quatre anys i mig després de l’inici de les investigacions.

Empreses pantalla

L’escrit del fiscal detalla com van aconseguir perpetrar el saqueig sense que ningú ho impedís. Matas va aprofitar el seu poder “omnímode” a l’ens per lucrar-se personalment. Ho va fer mitjançant una empresa instrumental: Parés i Solé. En quatre anys, aquesta empresa va cobrar de l’ACM per una sèrie de serveis: revistes de premsa, enquadernació de directoris i publicació de llibres i manuals, entre d’altres. Però era pura façana. Parés i Solé, en realitat, no prestava aquests serveis. Ho feien altres empreses. Matas es limitava a “incrementar il·lícitament el preu” abonat per l’ACM i s’embutxacava el sobrepreu. En altres casos els treballs ni tan sols existien, sinó que eren “totalment i completament irreals”. En total, Matas es va apoderar de 771.000 euros, que li van permetre acumular “un significatiu patrimoni immobiliari” i, també, comprar “vehicles d’alta gamma”.

Solà es va sumar a la mecànica del seu amic Matas un temps després. També va fer servir una societat pantalla (Esports i Lleure), i en l’última fase del saqueig es va “autoconcedir una retribució laboral desproporcionada”, considera el fiscal: 273.000 euros per a l’exercici 2011. La quantitat malversada per Solà ascendeix als 189.912 euros, que també va invertir en el sector: es va pagar una segona residència a Cadaqués.

Dos acusats, dues estratègies judicials

Josep Maria Matas i Xavier Solà han mantingut, al llarg de la instrucció judicial, dues estratègies contraposades. Matas es va acollir al dret a no declarar davant el jutge, però va començar a retornar les quantitats de què suposadament es va apropiar —amb l’excepció del sou— i a reconèixer, parcialment, els fets. El seu objectiu és aconseguir una rebaixa de pena de la Fiscalia. Solà, per la seva banda, sí que va declarar, però només per defensar que la seva empresa sí que va realitzar els treballs i que no es va apoderar dels fons de l’ens municipalista.