Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Victòries i solucions

El drama dels conflictes indivisibles és que només es poden resoldre amb la victòria d’una de les parts

El president espanyol Mariano Rajoy.
El president espanyol Mariano Rajoy.

Amb la serenor que caracteritza un partit incombustible com el PNB, Aitor Esteban va deixar anar dimecres la sentència definitiva d’un debat molt contingut: Rajoy ha d’escollir entre la victòria i la solució. És difícil albirar una solució efectiva tal com estan les coses. Però el principal esperó per obtenir-la és que el que Rajoy podria interpretar com una victòria seria una derrota per a tots. Sens dubte, els problemes indivisibles són els més complicats de resoldre. I aquest en part ho és: és possible fer divisible –és a dir, susceptible de transacció– una exigència d’independència?

El drama dels conflictes indivisibles és que només es poden resoldre amb la victòria d’una de les parts. Ruptura unilateral independentista o derrota dels “sediciosos”. La ruptura unilateral avui és impossible, perquè el sobiranisme català no disposa de quatre factors imprescindibles per aconseguir-la: una majoria social àmplia, una o diverses potències que hi donin suport, capacitat insurreccional i, com s’ha vist amb les fugides empresarials, poder econòmic disposat a acompanyar-lo fins al final. Només una via pactada podria fer possible una secessió de Catalunya, però per estar en condicions de forçar-la al sobiranisme encara li queda molta força per acumular. De manera que si la disjuntiva de Rajoy és victòria o solució, la de Puigdemont és entre l’èpica de la derrota i el pragmatisme de la política. Amb l’ANC i la CUP trepitjant-li els talons, no ho té fàcil. Evidentment, l’Estat disposa de poder més que sobrat per neutralitzar momentàniament el sobiranisme per la via judicial. Pot ocupar les institucions però al preu de perdre bona part de la societat (i no només el sobiranisme), i d’això precisament advertia Aitor Esteban.

Hi ha ara un moment d'oportunitat per buscar espais d’acord perquè el sobiranisme ha aconseguit el punt més àlgid possible amb les forces que disposa, amb la qual cosa treu el cap al precipici. Puigdemont pot intentar mantenir la iniciativa amb apostes més o menys imaginatives, però és una estratègia de curt recorregut. L’estat emocional de la societat catalana es ressent, el neguit vital habita als uns i els altres, aflora un cert desig de normalitat, i l’estratègia de les fites històriques ha demostrat els seus límits. A cada dia decisiu li ha seguit una profunda ressaca.

“Cal buscar una sortida a això”, diu Rajoy. Què és “això”? Potser si les parts fossin capaces de compartir una resposta a aquesta pregunta tot seria més fàcil. Però això suposa el reconeixement mutu, que avui brilla per la seva absència. Per fer-ho cal reconèixer la realitat i no llegir-la amb parcialitat per encaixar-la millor en els esquemes de cadascú. És molt còmode recrear-se en els tòpics sobre el nacionalisme i el populisme per construir un retrat retrògrad de l’enemic. Però són dos milions i escaig de catalans, que cobreixen un espai ideològic i social molt transversal, en el qual, evidentment, hi ha sectors molt nacionalistes, però no només. El veritable nacionalisme conservador era el pujolisme, amb el qual el PSOE i el PP no van tenir cap problema. A l’inrevés, van deixar que construís el seu espai clientelar mirant cap a una altra banda, perquè els mantenia controlat el territori i els garantia la majoria per governar a Madrid quan ho necessitaven. I va ser quan Pujol va sortir i l’olla es va destapar que l’independentisme va fer el seu salt. De la mateixa manera, no ajuda a avançar apostar-ho tot a la caricatura de l’Estat autoritari i opressor i a l’evocació del franquisme per proclamar-se víctima dels seus abusos de poder. Per aquests camins només hi ha una sortida: Victòria i derrota, ficar-se en un túnel que no ens portaria gaire lluny d’on som. “El que no és legal no és democràtic”, diu Rajoy. La qualitat d’un Estat millora amb la capacitat per incloure més democràcia. Així s’han anat conquerint els drets. El problema és que últimament a Europa es restringeixen més que no pas s’amplien.

La democràcia liberal europea viu una crisi de governança: la ciutadania no se sent reconeguda ni escoltada. Aquesta eclosió de l’anomenat problema català –amb totes les seves característiques pròpies– és una expressió més d’això. Solucionar-ho vol dir encarrilar-ho per a uns quants anys, sent tots conscients que la qüestió catalana no és conjuntural, sinó estructural. En democràcia, no hi ha millor manera d’agreujar un problema que voler resoldre’l per sempre.